KIRGUIZSTAN

L'Ajatomar i el senyor Khan, dos enginyers en una fàbrica de sacs

2007-05-06T07:59:00.000-07:00

L'AJATOMAR I EL SENYOR KHAN, DOS ENGINYERS EN UNA FÀBRICA DE SACS
primers de gener del 2007
crònica escrita el 01/02/07

El dia que escapo de Delhi, i aquest és el millor terme després de 8 dies en una ciutat bruta, sorollosa i en aquesta època de l'any molt freda, amb el visat paquistanès a la butxaca i a través de la "ring road" que a l'estil de les rondes barcelonines li dona la volta a la ciutat, em proposo completar el famós triangle turístic de la Índia, format per la capital Delhi, l ciutat d'Agra pel seu famós Taj Mahal i la ciutat rosa de Jaipur ja al Rajasthan.

El que penso d'aquest famós triangle turístic us ho comentaré en una altra crònica, però avui m'agradaria explicar el que vaig viure en aquesta fàbrica de sacs.

Hi arribo per casualitat després d'una interminable fugida de Delhi, on després d'abandonar la Ring Road encara tinc una trentena o quarantena de kilòmetres d'allò que a l'Oriol Nel.lo definiria com a "ens metropolità", per una carretera atepeïda de cotxes i fums que em fa replantejar la retirada i fins i tot la compra d'un dels cascos de motos que s'ofereixen als motoristes al marge de la carretera.

Per sort, l'aturada per dinar en un dels restaurants del marge de la carretera que ofereixen la típica cuina del Nord de la Índia (patates amb coliflor és un clàssic, l'altre és el "dal" o llenties, sempre amb abundància d'espècies i uns magnífics pans que cuinen en un forn anomenat "tandori" que domina la cuina) no només suposa un break als sorolls, fums i perills de la carretera sino que després del rotet, també un clàssic aquí a la Índia, amb la tornada a la bici apareixen els primers camps i cultius, la distància entre els pobles s'allarga i el volum de cotxes a la carretera es redueix.
La carretera per on circulo és una autopista de 2 carrils per sentit, ben asfaltada i molt ràpida, que em permet contemplar com en aquesta part de la Índia els camps d'arròs que durant tants i tants kilòmetres m'han acompanyat donen pas ara a camps de blat, en aqueta època de l'any verds com la gespa i amb la planta d'encara no un pam. Així s'enten que també la dieta canvii, i és que al Nord de la Índia i per molt estrany que pugui sonar, deixen de banda l'arròs per abocar-se al consum de multitud de pans diferents, que particulrment, trobo deliciosos. He provat magnífics "naans" d'all o alfàbrega, "parathes" farcits de patates i fregits en mantega líquida, els simples "rotis" o "chapatis" que serveixen a poc a poc per tal que els mengem sempre calents. En fi, un gran al.licient això de descobrir la cuina índia.

Abans no es fa fosc començo a buscarun lloc on plantar la tenda (difícil tasca en un poble tan curiós i dens com la Índia), així que no m'ho penso gaire i quan sóc entre dos pobles i allà on hi trobo més camps, agafo el primer trencall que trobo, que primer creua un camp de blat encara massa proper a la carretera, després un petit descampat on una vintena de galls d'indi amb un magnífic plumatge són a punt d'iniciar el vol, per acabar-se finalment daant una tanca i el final del camí. Com que, sincerament, em fa molta mandra tornar a la carretera a buscar un nou trencall que no garanteix res de res, aprofito que un porta lateral de la tanca és oberta per entrar la fàbrica de sacs. Primer hi trobo un petit descampat desert ideal per plantar-hi l tenda, i encara millor, un parell de coberts ideals per estalviar-me la plantada de la tenda i dormir la llum de la lluna annexes a una nau deserta. No és fins que acabo la meva petita exploració que trobo l'Ajatomar, el senyor Khan i els quatre treballadors de la fàbrica. Són al final de la següent nau, acomiadant-se fins l'endemà doncs la jornada lboral ja ha acabat. Aprofito que l'Ajatomar parla un bon anglès per explicar-li el que estic fent, li ensenyo la bici que havia quedat aparcada a l'entrada de la fàbrica i li demano si puc utilitzar el pati de la fàbrica per plantar-hi la tenda. Ràpidament em dona el seu "ok", per tot seguir afegir que jo dormiria al seu llit, en una gratuita i sincera mostra d'hospitalitat que xoca amb la majoria d'interessats que se t'acosten en les grans ciutats índies, per tot seguir explicar-me que ell dormirà amb el senyor Khan a l'altra habitació.

I és que tant l'Ajatomar com el senyor Khan són els enginyers i responsables de la fàbrica, i com a tals disposen de dues habitacions on viuen allunyats de família i amics. Li agraeixo sincerament l'oferiment i aprofito la poca claror que queda per escriure 4 postals mentre el parell d'enginyers se'n va en moto per completar la rutina diària amb una sessió de body building al gimn`s del poblet més proper, una pràctica a la qual mai falten i qu li permet al jove Ajatomar presumir d'una musculosa esquena.

Si el senyor Khan és un senyor entrat en la cuarantena, musulmà i molt crític amb el Pakistan, casat i amb criatures a qui truca cada vespre a l'hora de sopar, l'Ajatomar tot just té 25 anys, i gràcies al seu millor anglès, és amb qui estableixo més conversa i simpatia. Originari d'un poble a 100 kilòmetres de la fàbrica, pertany a una família nombrosa i religiosa, aspecte que ell també incorpora a la seva personalitat, adornant l'habitació amb imatges de Déus i Deeses a modus de petits altars arrencats de les pàgines del diari. Ell em convida a sopar plegats després de la sessió de peses, ell ordena que per celebrar la meva estada, aquella nit es cuinin uns pans dolços per acompanyar el sopar, és ell qui es preocupa de les meves necessitats i comoditats. També s'interessa per la meva vida: estudis, feines i somnis i procura saber tant com potde l vida a Europa. Quan l'interrogo jo una mica sobre la seva vida i sobre el seu estat civil (nois, "allá donde fueras, haz lo que vieras"), no tarda gens ni mica a explicar-me el seu drama personal, que ell porta com si res.

La història es remonta a 6 anys enrera, quan amb 19 nyets s'enamora d'una veïna del barri, de similar edat i també de classe alta. Encara avui quan parla d'ella els ulls li brillen de forma especial. Malahuradament pertanyen a castes diferents , cosa que impedeix encara a la Índia moltes unions. I és que si el sistema de castes va ser abolit ja fa molts anys i és il.legal, a la pràctica i gaire bé a tot arreu, vull dir també en les grans ciutats i en moltes de les persones més obertes, es seguei aplicat inexorablament. La pressió familiar, social i les raons religioses (l'Ajatomar diu un munt de vegades que si aquesta és la voluntat dels pares i de Déu, ell no s'hi pot oposar) marquen un estret camí del qual gaire bé ningú no se n'escapa. Per això m'explica sense cap tipus de ressentiment ni ànim de rebeldia que quan la seva família es va oposar al nuviatge amb aquesta noia d'una altra casta, ell ho va acceptar com una voluntat divina i una decisió familiar a qui ell no s'hi podia oposar, per molt gran i fort que fos l'amor que l'unia amb aquesta noia. M'explica del feliç que és desaber uqe el seu antic amor s'hagi casat i esperi una criatura, i sobre el seu futur, m'explica que ho deixa tot en mans de la família, que s'encarregarà de buscar-li una muller amb qui fer una família.

Com que són dos germans i dues germanes,i ell és el més gran de tots, per raons que desconec fa família prioritza el casament de les filles per després enllestir i/o arranjar el dels fills. No entenc molt bé les raons, però endevino que així es la millor i mé fàcil manera de fer-ho seguint els costums i tradicions de la Índia. Per què segons m'explica l'advocat en el tren que em va portar de Kerala a Delhi, el mateix Ajatomar mentre sopem un especiadíssim "aloo gobi" (patates amb coliflor) o qualsevol altra persona sincera, encara avui el 90% dels matrimonis a la Índiason arranjats, quan no negociats, per la família. Cal no oblidar que a part de la coincidència de castes, el dot que el pare de la núvia ha de pagar pel casament també juga un paper importantíssim en aquests arranjaments. En el millor dels casos, el noi té 4 ó 5 noies per escollir, i encara avui el tema del dot (dawry en indi) és un element importantíssim per poder casar la filla.

Així que el pobre Ajatomar, a qui tant parlar de la seva estimada no només posa els ulls plorosos sino que accentua una enyorança mal dissimulada que només calmarà buscant i rebuscant per tots cantons una antiga fotografia de l'estimada que guarda secretament com un tresor, fa molta broma amb la seva esquena i l'atractiu que això suposa per les noies índiesperò a l'hora de la veritat abandona totalment el seu futur i ho deixa tot en mans de la família, que li triarà la seva dona segons un sistema de castes que bloqueja la mobilitat social condemnant al pobre a ser pobre tota la vidam i garantint al ric riquesa per tota la vida. Un sistema que ara que la Índia es modernitza i espavila, algun dia caldrà posar definitivament al calaix dels mals endreços.

I BICI nova a Chennai, Sud India

2006-12-10T10:33:00.000-08:00

FOTOS Illes Andaman, relax a Neil Island...

2006-12-06T10:11:00.000-08:00

FOTOS Bangladesh

2006-11-11T09:57:00.000-08:00

15a Crònica: L'ILLA DE MAJULI, UNA ILLA EN TOTS ELS SENTITS

2006-11-03T01:20:00.000-08:00

Els que seguiu amb curiositat les meves croniques no cal que busqueu aquesta illa en cap mar proper a la India, per que la primera particularitat d'aquesta illa es que es una illa entre rius. Situada a l'extrem nordoest de l'Estat d'Assam (i ara hi afegeixo un dada d'actualitat: la setmana passada en aquest estat indi milicies assameses van assassinar una setantena d'emigrants d'altres regions de la India, preferentment de l'Estat proxim de Bihar, indiparlants) dins de la Regio del Nord Est de la India (una regio entre el Buthan, el Tibet, Birmania i Bangla Desh), la inmensitat del riu Bramaputra (un riu que vaig veure neixer al Tibet al llac sagrat de anasovar i que ja al Tibet donava riquesa i verdor a unes valls majoritariament arides) crea aquest refugi de natura, espiritualitat i huma que es l'illa de Majuli. I si dic tot aixo es per que a l'illa de Majuli s'hi apleguen multitud d'ocells, alguns atrets per la pesca del seu voltants, altres per la riquesa interior, 22 sattras (monestirs hindus) on s'hi ensenya des de religio, teatre o dansa i uns habitants que s'autoanomenen majulians i que mostren amb orgull el seu caracter diferencial de la resta d'Assam.

Jo arribo a l'illa pel nord, a traves de la ciutat de North Lakimpur, una petita ciutat india amb el caos, la bruticia i el soroll de qualsevol altra ciutat de la India. Nomes la particularitat de trobar un cavall mort enmig del carrer i la presencia notoria d'assamesos musulmans em faran recordar aquesta ciutat. En aquesta ciutat agafo abandono la "national highway" (no us confoneu pel nou, es una carretera ben asfaltada i prou) per agafar un trencall que segons el mapa es una carretera ample i comode que travessa el Bramaputra endevino que amb algun pont. La realitat es que em trobo amb un cami a estones asfaltat amb tants sotracs i pedres com veins al seu voltant, ample per un sol vehicle pero que no comporta cap mes problema, doncs nomes motos i bicicletes usem la carretera. I si dic aixo de la multitud de veins que te la carretera es per que si alguna cosa te la India, i amb aixo i amb tantes altres coses es una replica del Nepal, es que els centres urbans no tenen fi. Despres d'un nucli comercial i de serveis dens, sorollos i desordenat, un continu de cases, jardins, negocis i a vegades camps t'acompanya fins al seguent poble. En aquest cas, fins al primer riu, on comparteixo una petita embarcacio amb dues motos i 4 viatgers. La bici la col.loquen a l'espai que una moto deixa al seu estribor, i una gentil senyora india s'hi arrepenjara i a la vegada la sustentara durant els aproximadament 10 minuts de travessa fins a l'altre banda del riu. Jo aqui ja estic mes que perdut, per que si esperava un petit tranbordador per arribar a Majuli, el que em trobo es una barqueta de fusta inpulsada per un mariner que amb un llarg tronc de bambu, i parofitant que anem a favor del corent, la dirigeix a l'altra riba. A la barca m'expliquen, o almenys aixo es el que entenc jo, que encara necessito dos transbordadors, pero com que ja es fa tard (en aquesta regio i en aquesta epoca, a partir de les 4 de la tarda ja cal comensar a buscar un lloc on posar la tenda, per que a les 5 ja es gairebe negra nit) i no porto llum com les motos que m'acompanyen descarto la idea d'arribar a l'illa de Majuli i ja em veig plantant la tenda i menjant samoses (uns entrepans fregits farcits de verdures i especies que acostumen a fer de sopar, acompanyats per algun dols, per que sembla que el deficit gastronomic del Tibet encara perdura i estic mes golafre i llaminer que mai).

Aquesta primera illa que he travessat entre les dues barques es tot un espectacle. Criatures mig despullades porten els seus germans mes petits penjats a l'esquena, porcs i pollastres comparteixen pati i carretera, i ara encara les dones es refugien del sol en uns baixos que les cases tenen per evitar les inundacions Es a dir, les cases i sobretot l'arros i les collites es guarden en alsada, deixant aproximadament 1 o dos metres per que l'aigua inundi anualment l'illa sense provocar mes ensurts que al perdua de galls i gallines. Les cases son senzilles i austeres, les parets son fetes de 4 canyes i nomes els troncs que les alcen semblen forts i robusts. Les dones o cuines o ela.laboren "gamuses", una faldilla que aqui nomes porten els homes consistent en un llarg drap de cuina que amb habilitat es lliguen a la cintura. Amb aixo se'n van a pescar, a treballar al camp d'arros o a fer el te a cal vei, i els pantalons deuen quedarse per quan cal anar de 21 botons.

La travessa de l'illa es fa mes rapid del previst, aixi que enganxo el segon transbordador a temps amb les mateixes motos i viatgers. Em tornen a fer un forat i el sol comensa a caure donant uns paisatges preciosos. Amb l'ajuda d'un noi aconsegueixo superar el desnivell de la riba per dur la bici a terra ferma on per sorpresa, em comuniquen que soc a Majuli. Alguna csasa aillada esquita camps d'arros i pastures, i no cal pedalar gaire per trobar el millor camping de la India: en un petit bosc gens espes i al costat del riu, em regalo una posta de sol i un sopar fred esplendids mentre el riu s'adorm, els ocells tornen als nius i els pescadors a casa entonant melodiques cansons.

L'endema m'endinso a l'interior de l'illa, on descubreixo el primer sattra dels 22 que hi ha a l'illa. El satta o monestir hindu de Kalambari va ser fundat al segle XVII, tot i que arquitectonicament no te cap interes. Al centre del pati s'hi troba el lloc d'oracions, un petit cobert amb imatges religioses, espelmes, ciris i uns quants monjos asseguts damunt estores de bambu. Al seu voltant, un jardi que aprofiten per cultivar-hi platans i les habitacions dels monjos, de diferents mides i acabats. N'hi ha que dormen sols amb la seva propia cuineta, amb un espai propi que ells organitzen a la seva manera. En canvi n'hi ha que dormen plegats en petits dormitoris, compartint apats i les feines domestiques.

Aquest sattra disposa, a mes a mes, d'un petit teatre amb escenari i pati de butaques (sense butaques, es clar, que per alguna cosa som a la India) on quan jo arribo un nen clava mastegots a una mascara que deu representar els mals esperits. I es que mentre alguns dels monjos petits van a l'escola, altres encara mes menuts aprenen teatre, dansa, religio i cultura hindu gracies a altres monjos mes grans i formats. Despres de l'assaig de la criatura i la mascara, ve el torn de la dansa del monestir, on 3 bailarins dansen ritmicament al so dels "tablashs", els tambors hindus que amb elegancia, ritme i alegria dos musics toquen.Acabat l'assaig, es hora de xerrar una mica amb els monjos i saber de la seva vida. Alguns arriben al monestir una mica com si fos un orfanat, altres amb mes sort, atrets per la formacio musical i religiosa que s'hi dona. Sigui com sigui, tots son molt amables i despres d'un breu esmorzar a base d'arros amb llet (aquest monestir te la particularitat que es autosuficient, disposa de terres que pagesos cultiven per ells a canvi d'una petita porcio de la collita, aixi que no segueixen cap altra directriu que la propia els monjos del monestir. Em comenten que en una hora farn la dansa assajada amb algunes errades (tot s'ha de dir) a la sala d'oracions, amb vestits de gala i per ofrenar a no se quin dels Deus que idolatren. O sigui que com ells aprofito per fer neteja de "baixos" i "alts", i es que a la sala d'oracions ells hi han d'entrar purs i nets. Per aixo cada vegada que entren o surten del monestir (o la bicilceta queda aparcada a l'entrada juntament amb el calsat) necessiten rentar-se de les impureses de l'exterior amb el corresponent bany. A mes a mes, un cop estan nets i purs, no poden tocar directament altres persones ni objectes, aixi que a l'hora de passarnos algun paper o boligraf, l'hem de deixar caure en les mans de l'altre. Tampoc es tallen el cabell, aixi que sobretot els joves disposen de magnifiques cabelleres brunes que cuiden moltissim amb la pinta i oli de coco. Arribats a l'hora de la dansa, em trobo els 3 bailarins pintats com senyores i vestits com princeses, que es mouen afeminadament al so dels tablshs i platerets en una musica amb alts i baixos que segueixen ara si perfectament. Altres monjos s'han aplegat al seu voltant, on tambe seu un suec que treballa per un tour-perator interessat en dur gent a aquesta desconeguda regio india. Acabada la dansa els aplaudiments, bravos i les felicitacions son pels tres dansaires, tres joves prims i agils que han actuat, al meu parer, perfectament.

A l'hora de dinar, un jove monjo dels que viu estil "yo me lo guiso yo me lo como" em convida a la seva cel.la, on repetim d'arros i peix que trobo nomes passable pero que ajuda a passar la gana i que serveis d'acompanyament a una animada tertulia sobre dones, paisos i religions. Malauradament, ell ha de marxar a guanyar-se les garrofes, fent classes de religio hindu en un col.legi proper i jo ja he de comensar a buscar lloc per dormir. Enfilo direccio el riu Bramaputra per una pista sorrenca i dolenta que em porta rapidament al petit port on l'endema al mati el barco em recollira juntament amb una pila de majulians modats per anar a ciutat, amb el cabell engominat, la roba ben planxada i la boca plena de tabaco. Al petit port s'hi congreguen unes quantes vetustes cases de menjar qe travesso sense parar per que ja vaig ple de provisions i dolsos. Passat aquest petit enclavament huma, torna la natura aixi que en una de les petites platges que el riu Bramaputra colpeix a l'illa de Majuli faig el corresponent bany i camping, que nomes els mosquits del capvespre espatllen una mica. Per la resta, una fina boira es va posant damunt el riu, sento dins la tenda com les cigonyes sobrevolen la tenda amb els eu sorollos moviment d'ales, i tambe avui els pescadors tornen a casa entonants les mateixes cansons majulianes que la nit anterior.

A l'endema, nomes em queden 5 minuts de bicicleta fins al port, on al primer restaurant obert esmorzo el pa fregit indi (anomenat puri), normalment amb racions que doblen les dels indios, mentre el port s'anima a poc a poc amb altres passategrs i mercaderies i el peix de primera hora del mati es venut amb rapidesa. Un cop a bord, nens i dones ocupen l'interior del vaixell, una embarcacio antiga que tardara gaire be dues hores en creuar, en diagonal, el riu Bramaputra, mentre els homes ocupen amb motos i bicis la coberta. Aqui, i en colles de 4 o 5 persones les partides de cartes dominen la coberta, amb pocs diners pel mig pero amb amb molta expectacio, i a popa del vaixell dos majulians fumen d'una sopitosa pipa. Jo observo totes les coses davant la curiositat peo educada observacio del majulians, trencada al final per una agradable conversa amb un indi que parla angles que en regala un parell de platans i m'ofereix una tassa de te. Li accepto els platans i li rebutjo el te, doncs m'esperen 100 km. fins al proper desti i no val a badar.

Nomes un ultim apunt: l'arribada a port es atn clasica com la rasta de la India: els passaters sorten a la carrera per aconseguir el primer autobus cap a Jorhat, la ciutat i capital de comarca que dona servei i feina a molts majulians.

FOTOS Sikkim i l'illa de Majuli

2006-10-25T08:34:00.000-07:00

14a Crònica : SINGALILA TREK

2006-10-18T02:26:00.000-07:00

Orfe de guies i mapes de la zona, la primera vegada que sento parlar d'aquest trekking pel Parc Nacional Singalila a l'Esat india de West Wengal es per mitja del Tim, un noi alemany amb qui coincideixo al trekking del Kailash (Tibet). El gran avantatge d'aquest trekking en comparacio al seus veins del Sikkim, amb qui comparteix semblances en boscos i vistes es la seva accessibilitat. Situat a 2 hores en bus de la ciutat de Darjeeling, un antic refugi britanic situat a mes de 2000 metres d'alsada per escapar de la calor de la plana de Bengala, es un trekking de 5/6 dies (que jo fare en la meitat de temps tot i no anar a la carrera) el quan no calen ni permisos especials, ni per suposat contractar guies i portejadors, tot i que l'oferta es variada i sempre intenten fer creure'm que realment son necessaris. Si a mes a mes afegim que els vigilants del parc es despisten i s'obliden de cobrar-me l'entrada de 20 rupies (equivalent a una bona racio de "momos" tibetans, una especia de tortellinis gegants farcits de verdura o carn i servits normalment amb salsa "spicy"), ja sabreu per que he optat per aquesta trek en canvi dels carissims treks del Sikkim, que tenen l'avantatge d'acostar-se mes al pic Kanchenjunga (el tercer pic mes alt del planeta) pero l'inconvenient de perdre el contacte amb la gent local, ja que caminen per terres deshabitades.

Sigui com sigui, despres del dia de descans a Darjeeling, on hi arribo despres d'un ascens de mes de 2000 metres en una llarguissima pujada de 70 km. des de la plana de Bengala i on ja podeu endevinar a que dedico el temps: a arreglar algunes cosetes de la bici, a l'internet de turno i a la gastronomia local, amb un excel.lent per una petita pastisseria a la vora del bazar on el.laboren uns dolcos deliciosos, a l'endema a primera hora del mati soc a l'estacio d'autobusos i jeeps, on esmorzo 4 galetes i dos tes amb els indis mes matiners, aquells que obren les parades del mercat, que suministren aigua a les botigues (si, a falta d'aigua corrent, caros farcits e cubells d'aigua son arrossegats per esforsats homes pels pendents carrers de a ciutat) o aquells que com jo busquen un jeep a primera hora del mati. En dues hores em planto al punt de partida del trekking, que a l'igual que passava amb el trek de l'Annapurna, es diferent al punt final. El poble es diu Manebajanj, i encara que no mes es a 40 km de Darjeeling, el temps que perdem es el que abans us he dit: dues hores, temps suficient per esmorzar una segona vegada (qui em coneixen ja sabeu que la meva gana a primera hora del mati es de les importants) mentre al check point de turno prenen nota de les meves dades i em volen convencer de la necessitat d'un mapa, que es el mateix que tinc a la guia de la India. Aixi que tot i que m'encanten els mapes, i que sovint no em res comprar el mapes mes inutils ni que sigui per contemplar-los a la taula del menjador, aquesta vegada la copia barata i cutre del mapa me l'estalvio, i dedico les rupies pertinents a comprar els queviures necessaris pel trek.

Enllestits tots els tramits, a les 9 comenso a caminar direccio Sandakpu, el punt mes alt del trekking i el que ofereix millors panoramiques de l'Himalaia. El cami es optatiu, hi ha na petita pista forestal apte per jeeps que en 31 km condueix al punt mes alt del trek, pero jo sovint opto per dreceres encara mes pendents i que m'estalvien les continues ziga-zagues que la pista dibuixa a la muntanya. Boscos frondosos m'acompanyen en aquests primers moments del trekking, amb aigua rajant per totes bandes i la companyia d'uns micos que juguien al marge del cami. Els boscos son habitats per gran quantitat d'ocellots que no coneixo i de qui nomes escolto el seu cant, i els arbres son majoritariament rododrens, uns especie autoctona que floreix a la primavera abans dels monsons. Tambe hi ha moltissim bambu, i es que encara algun os panda habita la zona, tot i que son gaire be impossible de veure.

El que veig aquest primer dia de trekking es gent local movent petits ramats de vaques, transportant llenya o herba a la manera nepali (amb una "motxilla" feta de canyes i que es pengen literalment del cap, arrepenjant-la a l'esquena). En un dels pobles que atravesso aprofito per dinar, i com que quan arriba la cassola de l'arros ja es buida, i el temps d'espera per una nova racio es d'una hora mes i unes rupies menys, aprofito que tenen llet fresca per demanar un got de llet calenta i abocar-hi el magnific muesli nepali que porto arrossegant des del trek de l'Annapurna. La casa que em serveix de refugi, i es que mentre dino comensa a ploure, respona a la tipica casa nepali: dues habitacions, una d'elles central i gran amb el foc a terra en una especia de llar de foc i cuina a la vegada. I es que una construccio de fang de mig metre d'alsada i amb dos forats per les olles i un altre per abocar-ho la llenya serveix tan per cuinar com per escalfar l'estansa, dirigint manualment la llenya cap al "fogo" que es vulgui utilitzar en aquell moment, tot i que normalment sempre hi ha una cassola gran amb aigua calenta a la vora del foc. En l'altre habitacio un monjo tibeta que habita la casa, no se si temporalment o permanentment, crema mantega i oli en uns petits altars plens de fotos del Dalai Lama i altres Lames tibetans.

Com que la pluja es fina i debil, decideixo probar fortuna i aconseguir el proper poble, igual que fan 4 xavals carregats de mercaderies. Pero la fortuna ens dona l'esquena i la debil pluja es converteix en una intensa tormenta i nomes un sprint per aconseguir una casa que ofereix te al preu de 5 rupies (aprox. 10 centincs d'euro) em salva de la primera remullada seria. Pero com que la casa no te lloc per dormir-hi i acabat el te un te la sensacio de fer nosa, no em toca mes remei que seguir fins a Kalipokhari sota una intensa pluja, que ja no cessara fins ben entrada la nit. Arribo al poble ben xop, aixi que al segon hotel que em trobo hi entro xorrejant, regalimant aigua de la jaqueta, pantalons i caputxa i amb el cs refredat, aixi que accepto les condicions que m'ofereixen (i es que just in case, sempre val la pena aclarir preus de tot abans de dir el "si") i em passo la tarda al costat del brases (aqui s'utilitza una llanta de cotxe per anar acumulant les brases que el continu foc de la llar de foc amb la inseparable cassola d'aigua va produint), assecant la roba penjada dels claus i la llenya que guarden sobre la llar de foc i emborratxant-me amb el simpatic home de la casa amb el licor local "chang", una beguda alcoholica feta a base de la fermentacio d'un cereal petit i rogent i servida en un bol de fusta de bambu al que safegeix aigua calenta (i suposo que per aixo, l'aigua calenta sempre ha de ser a punt). Un cop ha reposat una estona, amb l'ajuda d'una canya de banbu es xucla i beu el chang, i per un que no esta acostumat a l'alcohol, ha caminat 5 hores i te la panxa buida, amb 4 xuclades ja te en te prou per sentir els primers marejos, el riure tonto. A les en punt sopo amb la familia el menjar de cada dia: el dal bhat que m'ha alimentat durant un mes al Nepal i que aqui segueixen consumint a l'estil nepali, es a dir, en dues racions buffet lliure a les 10 del mati i a les 6 de la tarda, estalviant-se l'esmorzar que liquiden amb un tasseta de te amb llet. Les verdures del sopar son collides a l'hort una hora abans, i aquesta vegada, i per que es noti que soc a la muntanya i entre ramats de vaques, i iogurt bonissim acompanya l'arros.

L'endema una forta pendent d'una hora de caminada em deixa al cim del Sondakpu, aitual a mes de 3600 metres sobre el nivell del mar i amb unes vistes majestuoses de l'Himaliaia mes oriental. Veil el Kanchenjunga com una inmensa serralada piramidal i el Siniolchu, una muntnaya agreste i bonica semblant a l'Ama Dablan vei de l'Everest. A aquetes alsades, els boscos frondosos deixen lloc a les pastures que aprofiten vaques i iacs amb solitairis i dispersos pint de muntanya que li donen al paisatge un perfil molt singular. D'aqui, cami muntnaya russa amb moltes curves i tambe dreceres que s'intueixen fins a Pahlut, el segon punt mes alt del trekking pero sense vistes de l'Himalaia. Un rudimentari defugi amb una gran taula central i llits al seu voltant es la unica opcio que el lloc ofereix, millor que les encara mes rudimentaries casetes que guies i portejadors es veuen obligats a utilitzar. I es que la majoria de turistes, per no dit tots, fan el trekking amb "guides and porters". Quan hi arribo uns anglesos estan entaulats a la taula central, amb el tipic picnic de muntanya servit per atents nepalis, i com que el temps amenasa pluja i no vull banyar-me per segon dia consecutiu, demano preu. Em demanen el doble que la nit anterior, tot i que aconsegueixo una rapida rebaixa que hauria de quedar en secret, pero una clariana al cel em decideix a continuar la ruta fins al poble de Gorkey, seguent poble en la ruta i a uns 15 km de distancia a traves d'un cami que dibuixa tantes ziga zagues com pot. Per estalviar mes voltes i fer via, i per practicar aquest esport de muntanya tan bonic i que tan enyoro com es el correr per la muntanya, a estones em deixo caure per les dreceres i poso a prova les cames, els reflexos i retrobo les sensacions del correr, tot i que amb la motxilla a l'esquena, ..."no es el mateix").

En una hora i 40 minuts arribo al poble de Gorkey, on un inmillorable panorama s'obre al meu davant: boscos preciosos, piscines naturals als dos rius que creuen aquesta petita vall, 4 casetes desperdigades amb els seus horts i corrals formen aquets poble de muntanya a tocar del Sikkim, on una amable familia em recull al seu hostal (he de tornar a regatejar, pero el pa tibeta de l'endema no tindra rival!!) i passo la tarda xerrant amb ells, pelantmongetes que serviran per enriquir la salsa del "dal" als mesos mes freds de l'hivern i menjant panotxes que entament es torren a la vora de la llar de foc. Tot i que l'extens menu de la casa rural em dona l'opcio de canviar de dieta, opto altra vegada per sopar com els locals, aixi que a les 6, nova raico d'arros, sopa de llenties i verdures per acompanyar. A la carta tambe hi trobo un "spanish bread" farcit de vegetals que mai he vist als forns catalans. Prova que els nepalis saben millor que nosaltres que no som espanyols!!! Sigui com sigui, el guest book de la casa recomana moltes altres coses, des d'un pollastre "very tasty" de qui es pot seguir tota la recepta des de quan es "casa" pel jardi, es despluma a la terrassa i es cuina a poc a poc a la llar de foc, fins a un suculent i dols pudding d'arros que deixo per properes visites, I es que amb l'home de la casa faig bona conversa, i com que el lloc m'agrada, o descarto tornar-hi despres dela volta ciclista al Sikkim, amb provisions de xocolatines incloses per vendres als turistes mes golafres.

El tercer dia de trekking es una curta passejada de 3 hores fins a Rimtek, final de la travessa, enmig de boscos de rododrens i bambus altra vegada, creuant cada vegada mes i mes cases i poblests i es que si alguna cosa tenen en comu aquesta regio muntanyuosa al Nord de la provincia india de West Bengal amb el vei Nepal, a part de ue la gent es nepali a totes dues bandes, es que hi viu molta gent. Nomes a l'alta muntanya i llocs mes freds els habitatges disminueixen. Altrament, les cases aocstumena sovintejar mes del que a mi m'agradaria.

A Rimtek no trobo millor manera de passar l'estona d'hora i mitja pel proper jeep que m'h de dur al "campament base" de Darjeeling que degutar uns momos i un altre pa tibeta substancialment diferent del del mati pero igal de bo. Ho faig en una terrassa al sol d'un restaurantet regit per un tibeta net d'un refugiat del Tibet. Encara conserva la llengua, pero el problema del Tibet el veu molt llunya i em confessa que no te cpa intencio de tornar-hi, no se si per la dificultat de fer-ho o per altres raons. Tot i que la xerrada es amena, la racio de momos es escassa, aixi que li demano la "torna" i ves per on, i per confirmar altra vegada allo de "qui no plora no mama", una altra racio de momos cau de franc.

El viatge en jeep fins a Darjeeling sera tota una altra aventura. Primer canvio de seient 2 vegades a peticio del cnductor, encara no se per quines raods. Al segon canvi, em col.loquen al darrera del jeep, al costat mateix d'una porta que no tanca i i una corda s'ha instal.lat per assegurar al personal. No em toca mes remei que agafar la corda amb forsa mentre la india del meu costat s'arrepenja a la meva espatlla per fer la migdiada. Al jeep hi arribem a anar 18 persones, capacitat mes propia d'un minibus. Pero se teniu en compte que ja davant del vehicle s'hi instal.len el conductor, que treu mig cos per la finestra, i tres perosnes mes, 4 persones mes a la filera del mig i 4 o 5 mes al darrera, ja en tenim uns quants. la resta fins al 18 van al sostre al portaequipatges o penjats al darrera del jeep. La gent puja i baixa costantment, i nomes som uns pocs els que fem el trajecte sencer. En un dels poblets que atravessem un pare col.loca dues criatures al darrea mentre ell s'enfila al terrat del cotxe. Les criatures porten 4 monedes a les mans que apreten com si la vida anes en elles, un dels crios perd els pantalons per culpa dels sotracs i maniobres dels jeep i l'altre troba a falta tant el pare que es posa a plorar. Ni les paraules primer per ell estranyes que li dirigeixo ni les explicacions del senyor gran quedavant meu ocupa dos seients serveixen de consol. Aixi que ens tornem a aturarpe consolar la critaura.

Al cap de dues hores de trajecte i alguns avisos, el jeep diu prou i nomes una habil maniobra em permet pujar al seguent jeep que passa, tal com fan dos o tres locals mes. Pero aques jeep nomes em deixa a 8 km de Darjeeling, aixi que encara haure d'agafar un altre taxi/jeep o el que sigui per arribar a "casa". Decideixo prendre-m'ho amb calma, aixi que mentre soc al mercat comprant uns platans per berenar, trobo l'amic taxista que dos dies abans m'ha dut a mi a uns quants mes a unes de les atraccions amb mes exit entre els indis, un pujol amb vistes a l'Himaliaia on un fotimer de gent cada mati s'hi concentra per veure sortir el sol. QUan jo hi soc, els nuvols ens espatllen la vista, pero la performance que els indis fan a aquesta hora del mati tambe val la pena. Aquest amic taxista em condueix fins a Darjeeling amb el taxi ben carregat, enmig d'una carretera tallada per donar sortida a la multitud de seguidors del Partit Comunista que s'han aplegat a Darjeeling per escoltar les consignes mitineres dels liders comunistes locals. El taxista es salta olimpicament les primeres indicacions de la policia de transit per aturar-nos i despres trobem la carretera oberta i indicacions de la mateixa policia per seguir endavant i a tota pastilla. Una gran organitzacio, ja podeu veure, i es que aixi es la India:un caos de cues i desorganitzacio com ja vaig poder detectar a l'ambaixada de Katmandu. Pero aixo us ho explicare a la cronica nepali.

FOTOS Nepal

2006-10-15T07:07:00.000-07:00

13a Crònica: pendent de publicar

2006-10-13T01:45:00.000-07:00

FOTOS, els camins del Tibet

2006-10-11T07:10:00.000-07:00

12a Crònica: KAILASH: EL CIRCUIT DE LA MUNTANYA SAGRADA

2006-10-10T04:30:00.000-07:00

Encara que la frontera del Tibet l'he deixada enrera ja fa molts dies, i encara que he atravessat kilometres i kilometres de terra tibetana, el primera i mes gran atractiu de la travessa del Tibet es la muntanya del Kailash, muntanya sagrada per budistes i hinduistes i foto de portada en els estranys anuncis que restaurants, tallers i botigues utilitzen per fer-se coneixer.

Tot i que si el temps acompanya des del port de muntanya d'abans de Darchen (poble situat al peu del Kailash a 4200 m. d'alsada) ja es visible, he tingut que esperar ser al mateix poble per parofitant una fugissera clariana, veure el cim de la muntanya. I es que els monsons aquest any son mes forts i duraders de l'habitual, almenys aquesta es la impressio que la majori de turistes amb qui he pogut parlat del tema tenen. Aixi que des de l'altra banda de l'Himalaia els monsons es deixen notar de valent, no nomes per alentir i dificultar enormement la marxa ciclista, sino tambe per remullar de tant en tant l'etapa i en el cas del Kailash, per fer-me la punyeta i impedir-me la visio de tan majestuosa muntanya.

apunt: nomes avui que m'allunyo tan a poc a poc com el vent em permet, despres d'acabar ahir el trekking del Kailash, la silueta imponent del Kailash es deixa veure des del fons de la vall.

Be, el que m'ha portat a Darchen i al Kailash no es nomes un de dia de descans i una parada i fonda , sino intentar descobrir i viure de la vora la devocio que els tibetans tenen per aquesta muntanya. A l'hora de la veritat, i tal com passava al mercat d'animals de Kashgar, l'excessiva afluencia de turistes occidentals ( i tambe alguns de xinesos) desvirtua forsa la vivencia de pelegrims i monestirs.
Per comensar, si Darchen fa 10 de mida, setan fent 2 nous Darchen al costat de l'actual. Edificacions austeres i senzilles que han de servir d'hospedatge per la multitud de xinesos, indis i com no occidentals que s'espera que vinguin quan el Tibet sigui realmetn una zona oberta per tothom, cosa que no tardara gaire.
La bruticia i els gossos salvatges es reparteixen els carrers, per per sort trobo una senzila guest house on poder dormir, descansar, deixar la bici durant els dos dies de peregrinatge al voltant de la muntanya i alimetnar-me una mica a base de 'tsampa", el fast food tibeta fet a base de farina d'algun cereral potent capas de resistir i creixer en aquestes alsades, sucre i te amb mantega rancia de iac. Per acabar d' el.laborar el menjar, cal aplicar-se amb la canso del "remena nena", per que un cop tens la barreja de sucre i farina a la tassa, cal anar abocant a poc a poc el te fins que la mantega es beu el te, cosa que passa lentament. S'ha d'anar afegint a poc a poc i amb cura de no vessar el te, cosa dificil si es te en compte que omplen la tassa amb farina. Un cop el menjar es a punt, i no queda farina seca si no que tota s'ha humitejat i impregnat del te ranci de mantega, es deixa de remenar i ja es llest per menjar.

Pero el menjar no m'ha portat a Darchen, i tampopc al Tibet, ja que nomes algun restaurant xines permet trencar la rutina de l'arros dols i les galetes. El Kailash es famos nomes per ser una muntanya sagrada, tancada completament als alpinisites, sino tambe per que al seu voltant s'hi fa el peregrinatge del Kailash, qeu segons la tradicio repetit 108 vegades et permet arribar automaticametn al Nirvana, un estat que pels cristians vindria a ser com ser al cel a la mateixa terra, o alguna cosa semblant.
Tambe es famos per la forma com alguns pelegrins l'hi donen la volta: fent tres passes endavant, resant i estirant-se completament al terra sobre unes faldilles reforsades que permeten tal forma de pelegrimatge.

A l'hora de la veritat, i quan encara el sol despunta, em trobo un grup de 15 occidentals equipals a la ultima, amb la corresponent bateixa de iacs fent de sherpes. I es que l'atractiu turistic pot mes que el religios i el pelegrimatge de 2 dies tindra mes caire esportiu que no religios. I aixo que a la tarda del primer dia, i despres de fer-me entendre compuc amb la monja que custodia en aquest moment el monestir, em colare en una crimonia en la qual dos xinesos ofereixen...diners pel monestir. Tot unritual digne de veure que em deixa amb la mel als llavis, i es que als lames del monestir mengen a base de be quan jo m'he de contentar amb galetes, pa dur i el tibeta "tsampa". En aquesta cerimonia es presenten amb molta parafernalia i cura diversos tressors del monestir, des de plats i coberteria variada fins a llibres religiosos, amb la taula ben parada i sortida de dolsos. El monjos mes joves son els encarregats de transportar amb cura els objectes, mentre un monjo mes expert li presenta amb totes les atencions del mon els tressors als convidats i al lama del monestir. Al final, com he dit, transferencia al canto i la millor de les cares.

El pelegrimatge consisteix en una volta de 50 km que alguna gent, pocs, fa en 1 dia, alguns mes, com es el meu cas, en dos, i la majoria i per suposat la majoria de turistes que arriben amb el paquet contractat des del Nepal amb 3. El cami ronda gairebe sempre els 5000 metres d'alsada, i a estones recorda una mica Ordesa. Quan es guanya mes alsada, la glacera de la cara Nordi els torrents de muntanya dominen el paisatge. Aixi que la meva frustacio per caminar entre occidentals i no pelegrims autentics, entre iacs carregats de motxiles i tendes de 1era categoria i alguns tibetans tan acostuamts als accidentals qeu tenela barra de seure al teu costat, cridar-te amb un "eeeeee" i parar la ma per rebre algun menjar. I es clar, aixo pot funcionar amb el turistar de visita llampec al Kailash, pero el que ve pedalant des del Kirgui (ai, com trobo a faltar l'hospitalitat centreasiatica) i amb un pressupost mes que ajustat, tals demandes fetes de manera tan ruda no fan mes que treure interes al pelegrimatge. Si a aixo li afegim que al monestir va caldre regatejar, que no regalen ni l'aigua calenta i que dormo entre occidentals (nomes una familia tibetana ha pujat al monestir pero ocupen discretament, i endevino que a millor preu, la cuina del monestir), m'adormo amb la sensacio que el setnit religios i el pelegrimate han donat pas a un circuit turistic on el que importa es, com no podia ser d'altra manera, els diners.

Enceto el segon dia sota una fina i debil nevada (per sort he deixat les sandalies a Darchen i camino amb les sabatilles de correr) que no cessara fins despres del pas. Encara que fa dies que pedalo en alsades, la primera arrancada coincideix amb un tram pendent i posa a prova el cosa. Despres, amb el calentament ja fet, un s'acostuma a l'alsada i a l'esfors i camina ja sense dificultats. El pas estas plegat de samarretes i jerseis que alguns pelegrims deixen com a creensa a un sentiment que els fa morir i neixer dues vegades durant el pelegrimatge. Aixi que multitud de samarretes imperis, jerseis de llana i altres prendes s'apleguen en racons escolits de la muntanya. El cel cobert m'impedeix veure el cim, pero des del port de muntanya que supero a 5400 m d'alsada la glacera i serac de la cara nord del Kailash posen a les clares l'alsada i el pendent de la muntanya.

Superat el pas, una llarga baixada seguint el curst del riu ens condueix a Darchen, on un apat al xines del costat de la guest house a base de tofu, arros i verduretes posa fi a un parell de dies de fatigues culinaries. I en van... :-)

ENRIC
www.trans-tadji.info

Més FOTOS ...

2006-10-09T06:44:00.000-07:00

FOTOS del Kirguizstan al Tibet

2006-10-09T04:45:00.000-07:00

11a Crònica: KASHGAR: UNA CIUTAT VELLA, UN PARC D'ATRACCIONS XINES I UN MERCAT D'ANIMALS I TURISTES

2006-10-05T16:01:00.000-07:00

A tots ens han ensenyat que el titol d'un llibre ha de resumir el seu contingut, i a la vegada ser curt i concret, pero Kashgar te tantes coses a dir que no he trobat millor manera de fer-ho que amb aquest mega titol. I es que Kashgar es aixo, dues ciutats en una i dos mercats destacats.

Si comencem per on hem de comensar, es a dir, per la Ciutat Vella, Kashgar es una autentica meravella. Aqui s'hi aplega en laberintics carrers estrets la poblacio uigur, de parla turca, amb els seus tallers, restauratnts i cases de te. Les cases de fang i fusta amaguen silenciosos i agradables patis al visitant, i els tallers deixen veure a les clares quin ofici s'hi practica. Les dones acostumen a ser darrera la maquina de cosir, mentre els homes s'esforcen moldejant el metall, treballant la fusta o suant la gota gorda a la cuina dels restaurants, que acostumen a ser llocs masculins, no nomes pel personal que hi treballa sino tambe pel que s'hi aplega.

I es que Kashgar, centre de comunicacions des de temps antiquissims (ja drant la Ruta de la Seda) era un centre neuralgic, i l'unic que sempre es va mantenir en actiu) i nucli d'una terra molt fertil (l'aigua i el desert tenen aquestes coses) , es un paradis pels amants de la bona cuina. Datils dels oasis, ametlles del vei Tadjikistan, petites pero dolses compoques, panses de Turfan, ... i com no, l'ovella autoctona, per qui els uigurs senten una especial predileccio. I es que els uigurs, i tambe els veins xinesos pero en menor mesura, son uns grans amants del xai, que consumeixen, a vegades en receptes massa olioses, des de primera hora del mati fins a ultima de la nit.

La Ciutat Vella es desperta amb els primers raigs de sol. Es el moment d'aixecar persianes, escalfar teteres i vendres els primers pans del dia. Els carrers estrets a poc a poc s'omplen de visa, les cases de te s'omplen de uigurts que peten la xerrada sense mirar gaire el rellotge, les dones, algunes amb la cara coberta per aspres mocadors, s'afanyen en anar al basar i els turistes que en aquesta epoca de l'any sovintegen a kashgar passegen tranquils per la Ciutat Vella. Dominada per la gran mesquita i la plasa contigua, la Ciutat Vella es un extens territori de carrers estrets i polsegosos, farcits de racons tranquils on un pot apreciar que poca cosa ha canviat aqui. Les cases es mantenen com segles abans es feien, els oficis sovint requereixen el temps i la paciencia que nosaltres ja hem oblidat, i l'estil de vida que s'hi aprecia fa que un es senti transportat en el temps. Si a tot aixo li afegim que tot es cuina al carrer, des del plov que molts uigurs esmorzen fins a les barbacoes que cada casa de te disposa a la vorera, l'aire es va carregant d'aquest olor tant caracteristic de la barbacoa. Ideal per carnivors i per obrir la gana.
Nomes 3 o 4 carrers importants estan avessats al turista, que pot comprar des de l'artesania local (productes de fusta i metall, ganivets que els uigurs agraden de portar penjats al cinturo) fins a fruits dels paisos veins. Als vespres, i suposo que ara a l'estiu encara mes, els uigurs s'aboquen al carrer per, en petites places, sopar plegats, xerrar prenet la fresca o disfrutar de la tele en els locals que en disposes. I es que en molts d'aquests locals, al costat de la beguda tipica de l'estiu, un granissat fet manualment (alla mateix es pica el gel) amb una mica de iogurt i mel que triomfa enormement entre la poblacio local (i per suposat, tambe jo li trobo la gracia, i es que portant iogurt i mel, com no m'havia d'agradar???) i que ajuda a digerir els feixucs sopars uigurs, s'hi instal.len teles on joves i grans baden fins a l'hora d'anar a dormir.
I es que als vespres les "deixalles" del dia s'apleguen en xiringuitos al carrer: alla s'hi troba des de les potes, galtes i cara de les vedelles fins als fetges dels xais. Es el moment de fer el ressopo a preus irrisoris. Un arros amb verduretes, per 1 yuan, que vindria a ser com 15 centims mes o menys. 6 shashliks per idem preu, amb la sorpresa de trobar que nomes son fets a base de greix de xai i pa ratllat. Al final, tan greix i tan menjar causaran el segon empatx del viatge, solucionat l'endema amb 100 km pedalts i aigua a dojo.

La resta de la ciutat no te mes de 30 anys, i es un supermercat xines a l'engros. Petits comersos i grans magatzems s'alternen tots al voltant de la Ciutat Vella, qeu queda aixi encerclada. Els xinesos que habiten aquest cinturoes llancen cada dia a comprar i negociar, als vespres la musica lenta xinesa sona a les places per que menuts i grans es moguin acompasadament i relaxadament al ritme de la musica, i a la Plasa del Poble, dominada per una estatua de Mao (omnipresent a la Xina, als billets, als pobles i ales ciutats, la figura de Mao recorda als xinesos sota quines bases s'ha creat l'actual Xina), els petits disfruten amb cotxes de joguina a la fira mentre els grans segueixen jugant a cartes (i dic segueixen per que a tothora, en peluqueries i botigues, cases de te i de senyoretes, tallers de roba o de bicicleta, qualsevol moment es bo per obrir la taula i els jocs de cartes, i per, de manera cridanera i ostentosa, tancar la partida i guanyar uns calerons. I es que als xinesos, a part de ser al negoci tot el dia, agraden de dormir en qualsevol raco i hora, jugar cartes i al billar iveure cervesa i menjar en els incomptables restaurants que la ciutat ofereix.
Pero si un vol menjar be i barato nomes s'ha d'anar al mercat mes proper. Alla, pollastres, anecs i altres animalons son a disposicio del client, petits i rudimentaris llocs de menjar cuinen durant tot el dia diversos menjars que el client barrejara amb l'arros. Des d'alberginies guisades, porc fregit, pollastre salejats, soja germinada o tofu cuinat. I buffet lliure, aixi que a la que s'acaba la safata de l'arros, la xina de turno s'acosta amb un altre cullerot, i aixi fins que un digui...prou!!!.
Tot aixo en carrers farcits de cotxes i bicicletes, on el soroll del transit es barreja amb el brogit de la ciutat i la musica de les botigues i cafes, els crits dels venedors ambulants (uigurs que traspassen la "frontera" per vendre la fruita local, prunes i pressecs madurats al sol del desert). Res, que per passejar, jo prefereixo el fum de les barbacoes a les bocines dels cotxes, tot i que per una bona dieta, millor arros, soja i barbacoes.

I que mes dir de Kashgar? Doncs que segons la Lonely Planet te un mercat d'animals "astonishing", que pel meu precari angles deu voler dir alguna cosa aixi com "impactant", "al.lucinant" o "que treu l'ale". I la veritat, m'hi acosto el diumenge a quarts de nou, quan altres mercats d'animals ja estarien plegant. Ramats de burros i ovelles s'hi acosten lentament. Altres animals com les vaques, pateixen de valent lligades als remolcs de furgonetes. El lloc de desti, un descampat polsegos a les afores de Kashgar on els ramats s'agrupen. Les ovellesen un lloc, les vaques en un altre i els burros i cavalls al final. Pero poc ambient i molt turista, tot i que veure com negocien els uigurs fa gracia: criden i sembla que s'hi juguin la vida. A l'hora de la veritat, no es mes que una manera de fer que amaga una amistosita declarada. I el mes impactant de tot, veure com una japonesa carregada amb dues cameres carissimes camina com si trenques ous entre les merdetes de les ovelles, patint per que les seves sandalies no guarden prou els peus, i mes preocupada en no embrutar-se que no pas en veureel que s'ha de veure.

D'aqui, excursio cap al mercat d'aliments i catifes, on les catifes les fan a la fabrica del costat i els aliments tenen preu uigur, es a dir, s'ha de regatejar i sovint passar. Nomes el iogurt que les iaies venen a l'exterior, amb la seva tassa de porcel.lana i en estanteries de fusta obtenen el meu aprovat. La resta, no arriba al 5.

I fins aqui Kashgar, qui vulgui mes, al pase de diapos. :-)

--
ENRIC
www.trans-tadji.info

10a Crònica: DEL KIRGUI A LA XINA (o com es passa de la dieta del iogurt a la de l'arros dols)

2006-10-05T16:00:00.000-07:00

(avis per navegants, i mai millor dit): qui vulgui ser productiu a la feina, impressio al canto i a llegir-lo a casa)

Us deixava l'altre dia ja enfilant els ultims dies de bicicleta al Kirgui. Tot i que poques sorpreses esperava, per variar el vaitge resulta ser tan sorpresiu com sempre.

Per comensar, faig el meu habitual "loop" per entregar fotos a Sary Mogol, el poble que al peu del Lenin nomes veu passar camions carregats d'alpinistes i poca cosa mes, doncs la carretera que el travesa en pocs kilometres et porta als racons mes inhospits del Tadjikistan i es mes aviat poc transitada. Per aixo esta com esta, sense asfaltar i rugosa com poques, cosa que a la bic no deixa de ser com una tortura. Arribo a Sary Mogol a la tarda, despres de creuar un doble port de muntanya de 3400 metres d'alsada amb l'ajuda primer d'uns albercocs i despres d'un excel.lent iogurt . Aquestes son les aturades que faig per superar els mes de 1500 metres de desnivell del port de muntanya que des de Gulcha em condueix cap al sud. La carretera es polsegosa i dolenta, i els pocs camions qe m'acompanyen a la pujada sovint tenen tants problemes com jo. Rebutjo un parell d'invitacions per carregar la bici al camio, oferida per simpatics camioners kirguisos que es dirigeixen com jo a la frontera xinesa a carregar els seus camions de mercaderies xineses, que tambe aqui inunden els mercats.

Despres d'un curta baixada, em planto a Sary Tash (literalment, pedra groga, encara no se per que, perque el que caracteritza Sary Tash no es una roca groga sino el fet de ser una ciutat mig fantasma i perillosa, que serveis de repos per aquells que venen o van a la Xina o al Tadji des del Kirgui). Opto per una fideua a l'estil turc (aixo vol dir amb molt de greix i xai en lloc de sepia) per recuperar-me de l'esfors, despres de desfer-me sense problemes de dos sonambuls que fan "esses" per la carretera, i amb mes problemes dels previstos pedalo els 35 km que em separen de Sary Mogol. El paisatge ni de lluny es tan verd com l'any passat (siiiii, l'any passat ja hi vaig ser amb el Xavi, tornant del Tadji per entregar tambe fotos als amics d'anys anteriors), pero el clima encara em regala una tarda bonica i clara per poder observar el Lenin, que juntament amb altres pics formen una imponent serralada que des del fons de la vallon soc jo ofereix magnifiques vistes.

La intencio de la meva visita a Sary Mogol es entregar unes fotos fetes l'any passat a la familia Sadat, un tio una mica especial que ens va acollir l'any passat quan ens vam trobar el Xavi i jo mes tirats que una colilla despres que els contactes que jo tenia ens fallessin, per diversos motius. Un perque era amb la tenda a les muntanyes (familia Manas) i l'altre per ser de vacances a la ciutat (la professora de l'escola de Sary Mogol). Total, despres de trobar dues portes tancades, el Sadat, que era resant a la mesquita, ens va arreplegar i portar a casa seva, on encara recordo les racions de lagmans vegetals i el seu magnific iogurt.

El primer que faig a l'arribar al poble es posar-me pantalons llargs per no ferir les creences del bastant fervoros islamista amic Sadat. Tot seguit, ja vestit amb l'uniforme reglamentari, i per trobar rapidament la casa de l'amic Sadat, ensenyo les fotos fetes l'any passat i amb la paraula "hona", faig entendre que busco la casa de la familia en questio. La cosa funciona, per que en un tres i no res soc a cal Sadat amb la seva senyora i alguns del fills. Per benvinguda, doble tassa de iogurt. Els hi entrego les fotos i semblen forsa contents, pero despres de 10 minuts de dificultosa conversa em facturen a casa del Manas, un noi que viu a la vora de la capital i que fa 3 anys tambe em va acollir a casa seva despres d'un petit trekking per aquestes muntanyes. Encara conserven les fotos del 2003, entregades l'any passat al Sadat, que a la vegada i despres de la seva tornada del jailoo, els hi va poder entregar. Ensenyen les fotos amb un somriure d'orella a orella, prova inequivoca del content i agraits que estan amb mi per haver fet l'esfors de portar les fotos, i com una manera de demanar perdo per no ser al poble quan jo m'hi vaig atansar l'any passat (un perdo que no cal, ho dic de tot cor), em prenen de la casa on soc per instal.lar-me a casa seva.

Em recull el germa del Manas, un homenot alt i prim que ara a l'estiu es dedica a tallar herba, com denota clarament la seva cara cremada pel sol) i m'acompanya a la casa principal. Alla retrobo cares de nens i grans de fa 3 anys, i riem de valent comparant l'actualitat amb les fotos de fa 3 anys. Son una familia pobra, tot just tenen pa, mantega i te. Per conmemorar la meva arribada, fan un esfors i la jove de la casa cuina uns fideus casolans que, lamentablement, tindran molt poc acompanyament. Tambe veig que fent un segon esfors van a comprar una sindria. Sopem per separat homes i dones, jo en la sala principal de la casa, al damunt del que sembla ser un magatzem de patates. I es el que clima de Sary Mogol es fred i rigoros, i alli nomes s'hi cultiva la patata, que enmagatzemen en petits sotanos fets a l'entrada de la casa. Com que a mes de fred el clima tambe es sec, alli s'hi conserven de meravella. Per desgracia meva, aquest any les patates ja s'han acabat, i fins la propera collita, ...rien de rien. Despres de les fotos de rigor, unes quantes bromes i la promesa de tornar a Sary Mogol, ens acomiadem. Els homes de la casa l'endema matinen molt per anar a tallar herba, algunes dones ja estan feinejant, les criatures dormint, i jo, despres d'esmorsar, enfilare cap a la Xina.

Pero la ruta no sera tan rapida com jo esperava. Primer, desfer els 35 km. que separen Sary Mogol de Sary Tash em suposa gaire be 3 hores de dura lluita contra un fort vent en contra. Arribo bastant cansadet a Sary Tash, on vull comprar algunes cosetes per la travessa de 200 km. fins la Xina. Per sorpesa, em trobo un ciclista. Be, el Roman esta descansant a l'habitacio pero les simpatiques noies que regenten la botiga-pensio-restaurant on ell es allotjat m'expliquen que, efecivament, alla hi ha un ciclista. Com que he de carregar aliments pels propers 2/3 dies, m'aturo i comencen a xerrar amb el Roman. Es fa l'hora de dinar despres d'haver-no scruspit n excel.lent pa amb mel, i em convida a quedar-me amb ell. Dema farem el cami cap a la Xina plegats. Una magnifica migidiada i una simpatica "sary-tashenca" que canta la mar de be acopanyada per la guitarra local son suficients per passar l'estona abans del proper apat. I es que si alguna cosa tenen els dies de repos, es que un menja tan com pot. Tot sembla poc i res es suficient. El cos demana...com la canso simpatica de l'estiu, ..."mas gasolina". Si afegim que per berenar ens regalen una mica de xai rostit, unes donotes que s'emborratxen alegrement al costat nostre (em sembla que una d'elles ens explica que com que el seu marit va morir de borratxo, si tambe tambe beu li esta fent un homenatge. Simpatica teoria, aquesta es una bona pensada) Be, com que no es a mi a qui ha de donar explicacions, riem de valent amb les seves bromes un pel boges i ens ho passem pipa escoltant cansons locals, que pel to i el poc que entenc, sempre van de lo mateix: "que bonic es l'amor!!!"

L'endema a primera hora s'afageix a la colla pessigolla un alemany de Munic, bavares doncs, anomenat Urs. Arrossega alguns problemes estomacals aixi que despres de cinc horetes de pedalada polsegosa i dura, en un ambient molt carregat de boirina que ens impedeix veure nitidament les muntanyes gegants que salcen a la nostra dreta, bivaquegem al costat del riu. El bivac es precios, just on dos rius de colors diferents (un amb l'aigua marron, l'altre ben normal) s'ajunten per seguir cami plegats. Arribar-hi no sera facil, aixi que com que som colla, ens ajudem l'un a l'altre per baixar els trastos fins a la "platja", on un bona esplanada ens permet acampar i cuinar. El suis va carregat amb lo millor de lo millor (la millor de les bicis, un tenda de primera, un filtre per l'aigua que val tant com la meva bici sencera, ..., arrossega un trailer petit amb la bici i porta una pila de menjar, que per si les mosques (diuen que esta prohibit entrar-lo a la Xina) ens ventilarem en un parell d'apats. Sera la primera incursio a l'aborrida dieta de l'arros dols, que aqui encara enriquim amb llet en pols i panses. L'endema entrem a la Xina amb menys problemes dels previstos, la burocracia de formularis, visats i passaports es molt agil del previst, comencem a practicar l'"hola" i el "gracies" xines i com no pot ser d'altra manera, a menjar amb palillos. Ens fixem en com s'agafen, i sobretot, en com es posa el cos. La cadira lluny de la taula, amb l'esquena encorbada i la boca a 2 dits del plat. Aleshores s'arreplega un bon grapat d'arros o fideus a la boca (si es vol seguir escrupulosament l'estil xines, s'hauria d'acompanyar cada mastegada amb el corresponent xarrup sorollos). Despres, amb la boca plena, s'ha de tenir la trasa suficient per amb rapidesa "pescar" amb els palillos els trossets de carn i verdures que acompanyen els fideus o arros. I si un encara vol imitar mes l'estil xines, i en defensa dels uigurs que habiten aquestes terres dire que aixo nomes ho fan els xinesos xinesos, es a dir, els d'etnia han, s'ha d'escupir tan sovint i tan exageradament com es pugui. Evidentment, no hi ha cap problema per escupir al costat de la taula.
Per acabar amb el plat, i quan ja nomes hi queda les petites porcions de verdures o carn que s'han escapat durant l'apat, aleshores la boca ja no cal posar-la dos dits del plat. Cal "mamar" directament del plat, inclinar-lo lleugerament i amb l'ajuda del palillos i una forta xuclada escombrar tot el que hagi pogut quedar. Riem i practiquem forsa, per que les racions pels ciclistes, i per tothom en general, son estupendes. I barates.

La travessa fins a Kashgar es forsa aborrida. Al sol del desert s'hi afegeix un paisatge poc ame i variat. Nomes l'aparicio dels primers camells, descobrir les cases d'adob que aqui tothom utilitza (juntament amb sostres fets amb branques d'om, que aqui fan creixer alla on poden), atravessar els primers pobles xinesos i sobretot descobrir nous menjar ens alegren l'estona.

Com que de Kashgar en vull parlar "capitol a part", i us estareu preguntant a que ve aixo del canvi de la dieta del iogurt per la de l'arros dols, doncs alla vaig.
Abandonada Kashgar i les ciutats i pobles que al voltant del desert creuem, un desert que s'insinua pero que mai acabem de trobar, i es que l'aigua de les muntanyes que envolten els deserts permeten que extensos oasis i camps de regadius facin habitable aquest raco de mon, i tan bon punt guanyo alsada, la dieta s'empobreix enormement. Abandono els ramats de cabres i ovelles, els iacs sorprenentment desapareixen (us prometo anunciar quan els retrobo), de camells ja ni rastre, els "laghman" perden la carn per un esquifit ou que sovint he de compartir amb l'alemany que m'acompanya, i es que el suis ha preferit fer la ruta en solitari, el pa es fa mes dificil de trobar que una agulla en un paller, els preus pugen, els ports de muntanya en acosten als 5000 metres d'alsada, on la falta d'oxigen a l'aire provoca diverses disfuncions (pixar molt sovint, perdre l'ale per no res, i sobretot, que les cames cremin una bona estona despres de cada aturada) i els restaurant cada vegada es distancien mes. Si afegim que les carreteres son cada vegada mes horroroses, que hi ha dies que les uniques persones que veiem son els conductors dels camions que ens avances i porten mercaderies a la ciutat "xinesa" d'Ali, una ciutat practicament de nova factura i ja al Tibet pero sense tibetans, on a dia a'avui, ens allunyen encara 500/600 km de pedalada, o el que es el mateix, al voltant de 8 a 10 dies.
Aixi que no toca mes remei que comprar arros i sucre a granel (les panses i les ametlles tambe han desaparegut), uns quants "noodles" instantanis i passar la jornada ciclista tan be com es pugui, que vol dir amb 4 galetes i graices. I a les nit, a part de somiar amb dones (que tampoc en veiem), el que fem es somiar en restaurants!!!

Aquestes terres del suc del Xinjian (provincia uigur al NordOest de la Xina, que en xines significa literalment "nous territoris", son tan dures i inhospites com em pensava. No hi ha res de res. Els pocs pobles que surten al mapa, a vegades distanciats mes de 150 km. no son res que llocs on els camions poden aturar-se, fer un mos i si cal dormir en destartalats barracons. O sigui que de pobles, res de res. Fustes mal enganxades, uns sostres de malfiar, uns tallers d'emergencia i poca cosa mes son el que puc trobar. Aixo vol dir que cada 2-3 dies d'etapa ciclista podem canviar l'arros amb sucre i mel per uns espaghettis o arros a l'estil xines. Nomes quan la fortuna ens dona la cara, com ahir, dinem amb un convoi miliar i la seva infanteria. Camions, canons i tancs de combat composen el convoi, aixo una bona colla de soldats xinesos frisosos de poder fotografiar-se amb nosaltres. I nosaltres, que ens venen per un plat d'arros i una Pepsi (es veu que esponsoritza l'exercit sines, per que tenen Pepsi a carretades!!!), posem d'allo mes felicos amb la panxa plena i un somriure d'orella a orella.

Fora la desastrosa carretera, nomes vall larguissimes, muntanyes desertiques amb els seus cims nevats, glaceres que pengen de barrancs pendents, rius habitualment amb l'aigua bruta (i es que mes d'un dia no trobem bona aigua pel cami, aixi que hem d'esperar a que la pols de l'aigua es dipositi en el fons de les ampolles d'aigua que omplim del riu per despres poder cuinar i fer te) i aixo si, un cel d'un blau com mai l'havia vist. Aixo quan els nuvols ens permeten veure el cel, per que la proximitat dels monsons indis fa que cada dia, a partir de migdia, les tormentes, la pedra, la pluja i el fred siguin els nostres companys de viatge.

Aixi que figureu-vos, somio en llaunes de sardines, truites de patates, canelons de la mare i pollastres de festa major. Aixo si, a part del moreno ciclista, tots els pantalons em ballen i el qe es pitjor, no hi ha volta enrera, aixi que ...pit i cullons, i tots els aupes que calguin, a disfrutar del paisatge, a cansar-se de valent i a seguir somiant.

---
ENRIC
www.trans-tadji.info

9a Crònica: "TOURIST", EL CRIT DE GUERRA DELS NENS KIRGUISOS I ELS MEUS SENTIMENTS

2006-09-17T01:08:00.000-07:00

Abandonada ja la vall de Fergana i mentre enfilo a poc a poc el port de muntanya que m'acosta a la Xina, m'agradaria fer-vos un balansdels meus sentiments respecte les nens kirguisos, que sense escola i per suposat sense esplais, campen alegrement pels pobles i camps.

En la gran majoria de casos, i sobretot en poblets petits on l'unic turista que es deixa veure es el ciclista, ja que els altres (alpinistes o viatgers) acostumen a travessar els pobles sense baixar dels seus respectius vehicles, els nens fan sonar l'alarma general al crit de "touriiiiiist". i aleshores tothom deixa la feina ue esta fent: hi ha qui deixa l'aixada amb la que sta tallant l'herba, l'altre es descuida de les galledes que omplen d'aigua a la font, i altres es despreocupen per un instant del bestiar que menen o dels jocs que practiquen als patis de les cases. La questio es que la majoria de vegades, al crit de "touriiiiist" uns quants nens o desenes de nens, en funcio del poble, s'apleguen al voltant de la carretera per saludar-me al crit de "Hello", per admirar bocabadats la bicicleta o simplement per, amb la ma oberta, saludar. En molts d'ells s'hi aprecia una gran alegria per saludar als que ells consideren tot un TURISTA, aquell tio vingut d'Occident que ells imaginen felisos i carregats de diners, que es el que la majoria d'ells veuen a la tele.

Altres encara son mes agraits i fins i tot t'ofereixen una mica de fruita, com em va passar ahir amb una colla de cosins que collien albercocs al pati de casa, i corrents me'n van acostar una dotzena, a mes d'omplir generosament les ampolles d'aigua que en aquell moment ja anaven seques. Altres no arriben a pensar en que poden ajudar-me, i prefereixen quedar-se al costat de la carretera amb la ma oberat per que lo els hi pugui fer un "gime mi five". Fins aui, tot molt be i res a destacar. Be, si, a destacar la seva generositat al oferir-me raim, albercocs, aigua o iogurt.

Pero des que vaig entrar a la Vall de Fergana tambe m'he trobat el cabron que amb un ma et saluda, i amb l'altre et llensa una pedra. Nomes han estat 2 o 3 vegades, pero suficients per fer-te rumiar. Evidentment, ara no parlare malament dels nens kirguisos per 4 fets puntuals, que mai han tingut mes consequencies i que acostumen a respondre a les ganes de fer alguna gamberrada.

Alguna vegada per que m'ha fet molta mandra fer mitja volta quan en plena pujada, veig una pedreta rodolant al costat de la bici, altres vegades per que pensens que es una criaturada, pero com que ja anava amb la mosca darrera l'orella aquest migdia un parell de joves que despres de dir el "Hello" de turno i saludar com qui res, han afegit 4 paraules per mi no comprensibles i el llensament d'una pedreta, he fet derrapar automaticament la bici i posant el peu a terra, encarar-me amb ells. La seva resposta, apretar a correr i emplear la tactca que el Xavi i jo utilitzavem contra els atacs de gossos: "maricon l'ultim" (jajajaja)

I per que tinc la mosca darrera l'orella? Doncs per qe si hi ha mutituds de "hellos" i riures compartits, tambe hi ha els nens que no saben veure on hi ha la ratlla del respecte. Avui al mati, despres de nit a la iurta de turno al Chirchik pass (dic aixo de turno perque l'any passat amb el xavi ha hi vaig dormir, i aquest any els hi he portat les fotos de record i he tornat a repetir sopar i nit a la iurta) m'he apartat i amagat uns 100 metres de la carretera per fer les meves necessitats, encara empleant el sistema occidental, no us penseu). Un nen que vigilava uns burrets que per alla pasturaven ja m'ha saludat al crit de Touriiiiist. Be, el fet es que el tio m'ha seguit fins on jo era ajupit i alla, mentre jo de cuclilles feia el que havia de fer, em mirava des del marge de la carretera i em seguia saludant. AL.LUCINANT!!!!

Despres d'aixo, dir-vos que al seguent poblet e tingut la mala sort que al aturar-me per posar crema 2 dotzenes de crios m'han assetjat al crit de Tourist i que dos ganapies mes encara s'hi han afegit per xafardejar ja no te valor. Aixi que tot i que m'encanta fer practicar l'angles dels criosi el meu kirguis amb ells, tot i que m'encanta a les cases tenir alguna gracieta pels nens, tot i que m'encanta seguir saludant a les nenes kirguises (per suposat mes que als nens, jajajaj), tambe de tant en tant sento la necessitat que em deixin una mica tranquil. Que si un s'atura per descansar o beure una mica no hagi d'estar pendent dels nens que admiren i toquen la bici mes del compte, que xafardegen a les alforges osimplement volen riure a cosat meva. No passava aixo al nord del kirgui

O sigui que nomes us puc dir que, com ara que soc al costat d'un riuet despres de decidir que la tarda avui no es ciclista sino que toca bany i neteja i fer una mica de temps abans de sopar net i polit al proper restaurant de carretera que tinc controlat per qe ja l'any passat m'hi vaig aturar amb el Xavi de tornada del Tadjikistan.

Be, esperem que almenys aquest pressing dels ultims dies serveixi d'entreno per la India, per qe si no, aiaiaiaiaiam, que patirem, i es que pel que m'han expicat, fins i tot quan estan cagant alla et saluden al crit de Hello Mister!!! JAJAJAJAJ

pd: final de la cronica

al final com que des d'on m'he rentat al riu fins al restaurant que tenia controlat me n'he trobat un altre forsa arreglat que donaven goulash i a la vora tenia lloc apte pel camping, he decidit que no volia esgarrar la neteja del riu per culpa d'uns pocs kilometres de suor i pols, aixi que canvio de plans i per un vespre disfruto de la fresca sense l'olor a salat que et deixa la suor que durant tot el dia no deixo de "fabricar"
ENRIC
www.trans-tadji.info

8a Crònica: ARSLANBOB, UNA ILLA VEDA (I UZBEKA) A LA VALL DE FERGANA

2006-09-17T01:05:00.000-07:00

Dins de la vasta i seca serralada de Fergana, que tanca pel nord i l'est la vall de qui rep el nom, es troba el poble d'Arslanbob, que antigament les guies situaven a 3000 metres d'alsada quan la realitat s que ronda els 1500.

Tres caracteristiques podriem destacar d'aquest peculiar i bonic poble:

1/ Al seu voltant s'hi troba el bosc de nogueres mes gran del mon, que no es poca cosa si es veu lo erm i sec que son els seus voltants. Tot i que encara no he pogut tastar els fruits d'aquest enorme bosc, puc donar fe que la carretera que hi mena i el mateix poble son plens de nogueres. I es que Arslanbob es situa al peu BacBash-Ata (4458 m.), que ves per on significa "on comensa el jardi". Es una muntanya abrupte i rocosa, que con un far domina tota la vall, apte pel trekking, l'escalada i l'esqui de muntanya, tot i que el que a mi m'ha dut a Arslanbob es la recerca del descans, del bon menjar i del millr dormir. De moment estic aconseguint les 3 coses i es que la casa numero 12 de l'ecoturisme que s'estila al Kirgui te una glorieta amb unes vistes a la vall preciosa per on hi corre una brisa molt agradable que fa que un no s'aoni del gairebe 35 graus que hi fa fora.

He aprofitat el temps per menjar mes arros que el sxinos, i es que tan a la casa com al cafe cuines un "plov" de meravella. Cadascu al seu estic pero de gran categoria. Si afegim que per esmorzar he tingut arros amb llet, doncs figureu-vos.

L'altra part del temps ha consistit en migdiades a qualsevol hora, xerrades amb dues franceses cooperants que avui em conviden a sopar i algunes arreglos a la bicicleta, que m'han fer suar de valent. No pel que m'ha costat arreglar=los sino que la bici no va a la glorieta, i es clar, a 35 graus i a ple sol, jo suo la gota gorda.

2/ El segon tret caracteristic d'Arslanbob es que la seva poblacio, gaire be totalment, es uzbeka.

Tot i que l'Uzbekistan es a mes de 50 km de distancia i la resta de pobles del voltant son de poblacio kirguiza, Arslanbob mostra amb orgull el seu caracter uzbek. Aixi, als cafes trobem nomes menjar uzeks, els barrets que s'estilen son uzbeks, i la radio i la TV que s'escolten son uzbeques. De fet, i segons he pogut copsar en mes d;una ocasio, tot i que la convivencia entre kirguisos i uzbeks no es conflictiva, tampoc es bona. Les colles d'amics acostumes a ser mono-etniques, igualment com els matrimonis, i la simpatia que s profesesn no es aire amistosa. Tot i que enrera queden les ratzies dels anys 90, on la neteja etnica en diversos pobles va ser la nota predominant, les relacions entre ambues comunitats des de la indeendencia de la Unio Sovietica no son tot lo amistoses qe podriem desitjar. Desitjo equivocar-me i que tambe ho faci la cooperant francesa-georgiana que treballa a l'ecoturisme, pero d'Arslanbob i del conflicte kirguis-uzbek en podem sentir a parlar en el futur.

Nomes una dada: l'alcalde designat pel President kirguis no pinta res. El poble en va escollir n altre que es que s'encarrega realment del poble, conjuntament amb l'imam.

3/ i es que un dels trets que caracteritza Arslanbob, i tambe la Vall de Fergana pero en menor mensura, es el seu fervor religios. Aqui es el primer lloc on sento la crida a la pregaria del muetzin, on els joven es confessen autentics musulmans (tot i que la veritat, desconeixen inclus si son xiites o sunnites), on l'avi de la casa no falta mai a cap de les 5 pregaries diaries dels musulmans, i on el lider del poble es l'imam, un jove format a l'Arabia Saudita que aconsegueix fons per fer ponts i carreteres, per emplear la gent del poble i que es preocupa si els turistes ensenyen o no la cuixa. Despres resultara qe la casa de l'imam es la mes bonica del poble. A mi, aixo no em fa bona pinta.

La formacio acadeica i religiosa es tan basica, que la gent professa unseguidisme cec per aquest personatge, que controla i vigila el poble imposant un islamisme cada vegada mes intolerant i fora de temps. I es que el seu objectiu, i la seva lluita, els ha de dur a aconseguir un mon plenament musulma, on en teoria tot serien flors i violes. Les drogues i l'alcohol desaparaeixien, la riquesa es repartiria equitativament i la prostitucio no existiria. Quan els hi comento que no he vist pais amb mes prostitutes per metre quadrat que Turquia, que la corrupcio es un fet general i molt extens per aquestes terres musulmanes i que la riquesa a Arabia sembla molt mal repartida, aleshores acostumen a no saber quina cara posar i a donar les culpes a les influencies occidentals.

I tal con iria l'Urdaci per tancar el telediario, "asi ha ocurrido y asi se lo hemos contado". Les ressenyes alpinistiques les deixo per una altra ocasio.

ENRIC
www.trans-tadji.info

7a. Crònica: LA CARA I LA CREU

2006-08-20T09:41:00.000-07:00

Us he parlat meravelles del Kirguizstan, de la bellesa de les seves valls i muntanyes, dels gustosos (encara que a vegades aborrits) menjars que el.laboren, de l'emocionant i autentic nomadisme de les iurtes, pero sovint us he amagat, i no ha estat amb mala fe, el perill numero 1 pels viatgers.

I aquest perill numero 1 no es diu diarrees (per sort, i toquem fusta, el parte medic comensa i acaba amb una ingle encetada per la suor i el maillot), ni cotxes perillosos (de moment es queden nomes en polsegosos) o empatxos de koumis, iogurt i mantega (cosa a la que cada vegada estic millor preparat). El perill numero 1, i en puc donar fe, es el vodka, i concretament, els borratxos.

Ja us he comentat en altres croniques que sovint ens conviden a vodka, a vegades fins i tot de manera repetitiva i aborrida. Pero el que mai m'havia passat, pero algun dia podia arribar a passar, era que aquest oferiment de vodka que jo sempre acompanyo amb un gracies pero no, pogues derivar en perill.

Va passar a la baixada del port de muntanya entre el llac Toktogut i la petita ciutat de Karakol (no confondre amb el Karakol del llac Issik Kul, encara que sospito per l'arquitectura i l'emplasament que segurament aquest segon Karakol que descobreixo tambe va ser fundat pels russos), en la carretera principal que uneix la capital Bishkek amb la segona ciutat del pais Osh, i a primera hora del mati.

Despres d'un revolt pronunciat, ja amb la carretera planera, al costat 4 cases i un petit "magazin' com diuen per aquestes contrades, 3 persones que em conviden a aturar-me. Per la forma com ho fan, movent-se a dreta i esquerra segons la meva direccio escollida a l'asfalt, ja em temo de que anira la historia. Uns plastes borratxos qeu volen passar l'estona i la ressaca amb lo destacat de la jornada, en aquest cas amb un ciclista catala. No es molt frequent, pero tampoc un cas estrany, que aquest borratxos de primera hora intentin fer la broma del dia, les preguntes de sempre i qualsevol comentari. Normalment, tot es queda aqui i punt.

Pero en aquest cas un dels 3 personatges borratxos insisteix, de forma repetitiva i violenta, que els acompanyi a beure vodka. Evidentment, ni a les 10 del mati pero tampoc a les 4 de la tarda, m'aturare per beure vodka, i menys amb les maneres del personal. La resta de companys del violent son una altra cosa. Un, ja grandet, s'adona de la burrada del company pero no fa res per aturar-lo, pot ser per no rebre ell tambe, i l'altre va tan torrat que abans d'aturar-me ja ha tingut temps per fotre's de lloros amb el primer entrebanc (i una bona bona es la senyal de sang que porta al nas i al front).

Despres de les primeres invitacions i dels meus coneguts rebutjos, el paio en questio no em deixa seguir, M'aixeca un parell de vegades la ma en to amenasador, i pren amb forsa la bicicleta per impedir que avansi. Com que en tal situacio (3 contra 1) no tinc gaire a fer, i pressa per arribar a les mans encara menys, intento de totes les maneres deslliurar-me del cabron. Cap manera resulta. Quan ja em temo el pitjor, i amb la bicicleta a terra i a punt d'arribar a les mans, un Mercedes vingut del cel amb 4 xofers al seu interior s'atura al costat i comencen a repatir garrotades (amb barra de ferro inclosa) al personal en questio. El violent fuig cames ajudeu-me perseguit pel Mercedes en questio, i els altres acaben rapidament a terra rebent un munt de puntades de peu. Jo, a la que veig que "no hay moros en la costa", agafo la bici i faig l'sprint mes llarg de la meva vida. Ni dragons kans ni "pentes raides", ni hosties. El cor em va a cent, o sigui que pedalo com un boig, acollonit com estic. Be, el tema s'acaba a la ciutat de Karakol, on al "check point" de turno em fan comentar la jugada amb els policies de guardia.

Be, i com que el titol de la cronica es "la cara i la creu", i aquestes coses s'obliden (o almenys un ho intenta)rapid, el dia s'acaba amb un bany al riu, petant la xerrada amb un kirguisa que es banya amb la germana i nebots i el sopar a casa seva. Que no es un sopar qualsevol, per que es el sopar a la choihona del poble, regentada per la germana, aixi que en teoria espero el millor per triar. Finalment, em contento amb un "alos amb veldures" a l'estil xines (a la carretera per on circulo treballen molts xinesos en la seva millora, i es veuen que qui paga, mana...menu), iogurt i per rematar el sopar, sindria, que despres dels ensurts i sobretot de pedalar 110 km al sol de l'Asia Central es el millor que et poden donar.

M'obliga a aixecar-me un parell de vegades a la nit, pero tot i aixo, ho continuo recomanant.

--
ENRIC
www.trans-tadji.info

6a. Crònica: GULSHAT, UNA NOIA KIRGUISA DE 15 ANYS

2006-08-20T09:33:00.000-07:00

Us escric aquesta petita cronica des de l'Alabel Pass, l'ultim pas de muntanya de 3184 m. d'alsada que uneix, o separa, Bishkek i Osh (segona ciutat del Kiruizistan), i que representa un "fins despres" a les terres altes i verdes del Kirguizistan. Dema entrare a poc a poc a la vall de Fergana, on la barreja de pobles, l'agricultura i en definitiva un modus vivendi diferent ofereixen al visitant la visio d'un altre Kirguizistan.

M'he aturat en aquest port de muntanya a peticio d'una noia kirguisa de 15 anys, molt simpatica i treballadora, que al veure'm passar en bicilceta m'ha convidat a aturar-me des de la iurta on viu i treballa.

La invitacio a aturar-me rapidament s'ha convertit en oferiment de pa i mantega, i despres d'unes bromes i les fotos de rigor, un litre de iogurt. Com que tots ens hem trobat a gust i a mi em conve dormir en alsada, he acceptat gustosament el seu oferiment per dormir amb ells.

Pero el motiu d'aquesta cronica no sera parlar-vos una altra vegada de l'hospitalitat kirguisa, sino intentar, aprofitant l'exemple de la Gulshat, fer-vos un retrat de com es la vida dels adolescents al Kirguizistan.

Si be de petitons acostumen a no tenir cap feina concreta i acaparen les "mimos" i rialles dels mes grans, a la que tenen prou forsa, resistencia i/oresponsabilitat, acostumen a dur un pes important en les feines de la casa, o de la iurta en aquest cas. No es que els adults no facin res, o que les avies descansin tot el dia, pero la feina de servir el te, de entejar les tasses i els plats, de vendre el koumis als cotxes que s'aturen al costat de la iurta com aquest es el cas de la Gulshat, prendre cura dels animals, ... acostuma a ser feina destinada als "petits" de la casa.

Aixi, la Gulshat l'he trobada netejant ampolles de plastic que serveixen per embotellar el koumis que la familia i els cavalls produeixen, tambe es l'encarregada de vendre aquesta beguda als cotxes que al costat de la iurta s'aturen. S'ha encarregat tambe de munyir les eugues (juntament amb el pare i o germans, en funcio del moment), servir-nos el te, netejar les tasses, ajudar l'avia a plegar els llensols que estaven assecant-se sobre l'herba ja seca, servir el pa i la mantega, ... es a dir, la Gulshat no para. I a mes a mes, ella ho fa tot amb una alegria i simpatia que un no pot fer altra cosa que aplaudir. I el seu cas no es l'unic. Els seus germans i les Gulshats de totes les cases o iurtes, son ells i elles, aquestes Gulshats que he anat trobant pel cami, els que avui dia possibiliten la vida tradicional de tota la vida, ja sigui al poble o a la iurta.

I es qeu sovint el percep un salt generacional ue podria posar en perill aquest habits de viure, envoltats de natura, animals i on des del pa a l'alfombra, tot es fa a casa. I es que ara que els avis encara "nomedegen" com tota la vida han fet, molts pares i mares segueixen fent vida (la feina obliga)a la ciutat. No es un fenomen general, pero si que he trobat sovint que els pares, aprofint les vacances escolars dels fills, els envien al poble o a la iurta amb els avis. I no van nomes a respirar aire pur i fresc, a banyar-se al riu i a jugar a la muntnaya. Gran part de la responsabilitat amb els animals recau en ells, hgran part de la feines de la casa/iurta recau en ells, gran part de l'hospitalitat que rebo, em ve oferida sobretot per ells. Aixi que per tots ells, als Gulshats coneguts i als desconeguts, el meu sincer agraiment i felicitacio.
--
ENRIC
www.trans-tadji.info

5a Crònica: ...I DIVORCI DEFINITIU

2006-08-20T09:29:00.000-07:00

Us parlava l'altre dia de la meva nova "ultima parella", una replica danesa del Miguel de la Cuadra Salcedo, cap quadrat com el Van Gaal i la simpatia de la senyoreta Rottermaier. o sigui, un plasta.

Si a aixo li afegim que el tio es taaaaant flexible com com una barra de ferro i tamber una mica marrano (no per la seva manera d'eixugar-se el cul sino per la bruticia que anava repartint per aqui i per alla), he decidit enviar-lo a pastar fang.

O sigui que noies, aprofiteu que estic lliure!!!

Fins aqui us he explicat en poques paraules i de manera sarcastica la companyia del danes, pero si us dic que no em trobava a gust al seu costat, suposo que m'entendreu millor. Aixi que tot i que haiven d'arribar plegats a Lasha, discutir del nou Estatut i parlar dels nous fitxatges del Barsa, he decidit donar-li porta. Aixi que aprofitant un creuament a la carretera i una petita discussio sobre el cami a prendre, un per cada banda i ...a pedalar a soles!!!

Que tremolin les carreteres kirguises, el rei del iogurt pedala a soles!!!! :-)

--
ENRIC
www.trans-tadji.info

4a Crònica: KARAKOL-NARYN, UN PAISATGE NOU I ESPECTACULAR CADA DIA

2006-07-26T09:46:00.000-07:00

Recuperats del mig fiasco que va suposar haver de donar mitja volta i amb la cua entre cames en l'anterior expedicio, cosa que basicament fent sopant la mar de be a Karakol, i prenent amb moderacio unes cervesetes a la terrassa d'un cafe (i es que corre el rumor que mes de 3 produeix o almenys pot produir diarrees).

L'endema, ja amb el danes super ben equipat, emprenem la soritda de Karakol per pedalar comodament per la carretera que 1 setmana abans havia fer servir per arribar-hi. Aixi doncs, suposa desfer en part el cami, pero despres de la matxacada de l'Ingilchek i amb la perspectiva del port de 3893 m. que ens tocara superar, pedalar per bon asfalt i sense pujades, ni que sigui per un dia, no deixa de ser un "gustasso". Fem els 100 km. prou rapids per encara ser a temps de banyar-nos en les radioactives aigues de la platja de Toso al llac Issyc Kul (pero com que les peixos que hi sorten fan bona pinta i encara millor gust, una mica d'aigua pensem que no ens pot fer gaire mal!!! jajajja), poble que l'endema abandonarem per enfilar-nos muntnaya amunt. Com que el lloc d'acampada es molt a la vora de l'unic restaurantet amb cara i ulls que hi ha a tota la riba sud del llac, no m'ho penso dues vegades per anar-me'n a sopar unes cartoshques fregides amb carn de xai, una delicia no se quan tornare a gaudir.

Aquest primer dia de pedalada a la recerca de les valls mes amagades del Tien Shan el fem enimg de pastures que els locals aprofiten per enmagatzemar de cara a l'hivern mentre gran part dels seus ramats pastura lliurement dalt la muntanya, i semrpe tenint a la nostra dreta el llac Issyk Kul, que de tant en tant ofereix unes mes que boniques platges, i a l'esquerra la serralada que dema ens tocara atacar.

El port que hem de pujar no arriba als 3900 m. per poc, concretament 3893 m., tal com ens indica un home que a mitja pujada ens ofereix descans i...un magnific iogurt!!!! La pujada es durissima. En majuscules, DURISSIMA!!!!, totalment sense asfalt, amb trams molt pendents i pedregosos (el desnivella superar ronda els 2300 m. en tan sols 34 km.), am bun pila de sorra que frena enormement el pedaleig, i que sovint impossibiliten, carregats com anem, la pujada.
Aixi que no toca mes remei que baixar de la bici, i amarts de suor, fer mes brasos que mai (o esquena, depen de com es miri) per mirar de seguir cap amunt. Com que a les 12 ens cau la primera tronada, aqueta vegada ja amb forsa pedra, una altra vegada som afortunats de trobar una casa que ens pugui servir d'aixopluc. En aquesta cas la casa que 2 germans guarden d'una familia que 4 km. mes amunt ha posat la iurta. La introduccio la fa el danes, que quan es tracta d'empenyer la bici amb els brasos, va millor que jo.i no se si poer tal com ho fa o per pura mala sort, aquesta vegada no surt com acostuma. A mes de compartir el nostre dinar amb els dos germans de la casa, que no ofereixen res a canvi, ens enreden per anar a la iurta, on, a crits, ens demanen diners. Com qeu ni al danes ni a mi, quan no entenem una cosa ens agrada que ens cridin, i com que la demanda de diners no te cap fonament (a taula nomes posar una mica de pa i mantega), marxem de la iurta per acampar una miqueta mes amunt. Al poc de sortir, i per sort nostra, la segona tormenta de la tarda ens atura quan un grup de 3 jeeps que 3 parelles d'anglesos i escocesos tenen llogats ens donen anims per seguir amunt. Com que ja som dins la segona tronada, aprofitem 2 replans al costat del cami per tan rapic com podem, plantar la tenda. Al contrari del que passa normalment, la pluja no s'atura en acabar de plantar la tenda, i nomes ho fara per donar-nos una horeta per preparar el sopar. Aixi que amb fred pero amb sol, sopem amb un pobre balans a les cames: 22 km. i 1400 m de desnivell superats, amb un promig de poc mes de 5 km a la hora, que per les condicions de la "carretera", ja donem per bo.

L'endema encarem els restants 12 km.fins al cim amb una millor pista, no asfaltada pero si mes compactadaa). Avancem els anglesos que s'han despertat tard, uns jubilats que aplaudeixen de tot cor elnostre esfors, mentre ells encara estan recollint el que ha estat el seu campament, doncs han acampat pocs km. mes endavant qeu nosaltres. Com qeu viatgen en vehicle motoritzat, en poca estona ens tornaran a avansar, fet que aprofitara uns dels xofers russos que condueixen l'expedicio per donar-me una tauleta de xocolata. Els ultims 4 km. fins al cim els fem practicament sempre empenyent la bici, doncs el terrenys torna a ser molt pedregos, descompost i pendent, i on es literalment impossible pedalar. Aquesta vegada, pero, deixo enrera el danes per sota un debil pero persistent nevada, fer cim...al crit de Geroooonimmmooooooo altra vegada. Mentre l'espero abrigat i faig les fotos de rigor, em cruspeixo la xocolata que fins ara duia a la butxaca del gore.

Per sort, la baixada es una altra cosa. Es perd alsada molt a poc a poc, la pista es ciclable excepte quan hem de creuar rius, que es forsa sovint. Aixi que tot i que fa un fred que pela, decideixo seguir amb les sandalikis i sense mitjons, per que mollats, no serveixen de gran cosa. Es la millor opcio quan cada dos per tres has de posar els peus en remul. En una de les aturades que els anglesos fan per fer fotos, els atrapem. Son 3 parelles d'anglesos de Bristol i escocesos d'Edimburgh que viatgen plegats anualment des que fa 3 anys van coincidir en un viatge a la Xina. Viatgen full equip, amb jeep de recanvi inclos, 3 xofers, dues ciuneres i pel que nosaltres sera molt important, un rebost molt i molt ple. Admirats per l'esfors qeu fem, ens conviden a continuar 30 km. mes fins a arribar a unes termes on tenen previst acampar. El sopar, diuen, corre de la seva part. Tot i que el danes va justet de forces, no podem rebutjar l'oferta, aixi que li descarreguem pes (ocupant el poc espai buit que els jeeps encara tenen) i continuem amb el descens.

La carretera ens du a una vall preciosa, com una avinguda de grans pics amb les respectives glaceres totes anant a caure al fons de la vall. El verd no pot brillar mes, les dimensions de tot plegat son tan majestuoses que un no pot fer atra cosa que obrir la boca, deixar caure la baba i dir: KAMAKU!!! :-) jajaja

La grandiositat i la bellesa del paisatge dispara el meu estat d'euforia, i el regal de les aigues termals i el sopar no fa res mes que donar forsa a les meves cames, oblidant totalment el cansametn qeu un arrossega. Al danes no li passa exactament el mateix, i tot i que va descarregat de pes, el deixo enrera amb molta facilitat. Es d'aquells dies i d'aquells paisatges que recordare tota la vida.

A mes a mes, i com ja havien promes, les caldes resulten ser el perfecte remei per les gairebe 6 hores de bicicleta, i el sopar estil rus (aperitiu d'amanida de col i segon de carn i patates estofades) e millor de les cures per recuperar forces.

El grup d'anglesos el formen 3 parelles, a mes a mes, hi ha els dos xofers russos i un de kirguis, dues cuineres russes (i molt simpatiques) i la noia encarregada, entre d'altres coses, d'anar oferint te. Es a dir, tot i que dormen en tenda com nosaltres, en res mes s'assemblen els dos viatges. Rondant la setantena, encara s'atreveixen a viatjar per aquestes terrees, a cavalcar per estepes verdes i a fer petits trekkings. Chapeau. i tambe chapeau per la seva amabilitat a l'hora de convidar-nos a sopar, un exemple mes que el viatjar en bici es alhora tan bonic i tan dur que fa que gaire be tothom intenti ajudar-te)

Encara ens queda una kilometrada fins a Naryn, que disfrutarem gaire be sempre al costat del riu, en un engorjat cada vegada mes tancat que conserva l'humitat del riu i fa possible la vida dels arbres tot i la sequedat dels voltants. Acampem al costat d'una iurta metal.lica en un lloc a priori maquissim. Aigua a la vora, forsa verd i vegetacio,... cap pega. Pero la rosada de la nit i la muntnaya que ens separa del solfins gaire be les 10 del mati alentira la sortida a l'endema. Cap problema quan no te cap pressa, ni cap plan a priori establert, un dels millors metodes per disfrutar autenticament de la bici.

De totes maneres, com qeu son pocs els km que ens queden fins a Naryn, i es fan cada vegada per millor carretera, tot i que al final, de tants km per pista, un ja sent la necessitat de pedalar comodament en asfalt.

Naryn es una ciutat sense bazar, que a Asia diu molt poc d'una ciutat. Vindria ser com a casa trobar un poble sense plasa de l'Ajuntamment. Gairebe impossible. Doncs existeix. I la primera impressio que un treues que no hi ha res, nomes 4 vailets que surtes del no res tan bon punt el primer crida...TOURIST!!! I algunes vaques pasturant pels polsegosos carrers. I els edificis aguanten en peu i res mes, la resta es depriment. Per no trobar, ni "shashliks" trobem.

Per sort el dia de "festa" que ens donem serveix per menjar un bon plov a casa la senyora que ens acul. connectar-nos a internent, planificar la seguent ruta i poca cosa mes. Siiiiii, descobrir un fabrica de galetes al primer pis del bloc del costat. Una autentica troballa que exploto tal com cal!!! ajajaja

Pero un mal Naryn no li treu ni gota de valor ni emocio a tan espectacular trevessa.

dades estadistiques a dia 26/07

km.....1925

caigudes.....de bici cap. Pero del caval kkrguis que un nano em presta, una. Tinc l'esquena com la samarreta perica: blau i blanca :-(

dies sense dutxa (seguits)......10 (no es compta les rentades al riu, es clar)

dies de bici.....al voltant de 25

maxim km dia......135 km

bivac mes alt......3820 m.

ciclistes vistos.....8 (tots en sentit contrari) :-(

koumis vs. ayran......a l amuntanya guanya el koumis. ara ja empata l'ayran

sindries.....tot el qeu vaig perdre a les muntanyes ho he recuperat a la val l de Fergana jajjajaa

parte medico.....res de cagarrines. Nomes la caiguda del cavall

temperatures......neu a la muntnaya, 40 graus a Fergana

Enric Rodrigo

3a Crònica

2006-07-26T09:41:00.000-07:00

Se que han corregut rius de tinta, rumors mal intencionats i bromes de tot tipus (i mes que en correran) sobre el pobre Jenik (Juanito en txec), per la seva particular amnera de rentar-se el tercer ull.

Primer de tot, deixeu-me dir en defensa seva que al seu costat m'ho he passat la mar de be. Es un xaval d'encara no 30 anys, empleat a Praga en el departament de disseny d'un diari nacional, que ha plegat per anar fins a la India en bci, i a traves, no gens menys, de l'Afghanistan!!!, i despres passar-s'hi alla una bona temporada.

Vam coincidir casualment a traves d'uns amics polonesos que havien arribat a Bishkek despres d'una setmana ininterrompuda de tren des d'Ucraina i fins al Kirgui, a treves dels deserts del sud de Russia i el Kazahkstan. Rapidament ens vam posar d'acord en la ruta a seguir, aixi que un cop solucionats diversos affaires (reparacions, rodes i visats), ens disposem, sota un fina i constant pluja que nes deixara arreglats ja el primer dia, a encetar el que per a mi sera l'aventura centra-asiatica.

De caracter obert i simpatic, dominador de les noves tecnologies, rapidament trobem aquelles bromes que creen un clima de bon rotllo i alegria. Que si les noies kirguises i el "I love you" que de tan en tan els hi dediquem per augmentar encara mes la seva rialla, que si les fulles de marihuana que va posar a secar a la sauna de iac Tours per fumar-se-les abans de dormir, i almenys, anar a dormir amb l'efecte placebo!!!, que si la racio diaria d'all que cal consumir contra el mosquits, i per evitar de totes totes donar-nos un morreig amb el "bona nit", ...

Gran aficionat al koumis i ayran (iogurt kirguis), i aficio compartida, sempre mes se'l coneixera per la seva particular manera de rentar-se el cul. Pels qui encara no estigueu al corrent del seu peculiar estil, us dire que sempre ha estat un defensor de l'escola asiatica, aquella que practica la neteja sense paper, amb aigua, i...amb la ma esquerra!!! Aixi que ja al sortir de Praga, va optar per l'estil kirguis, i .. que duri!!!. Sempre em va comentar que no hi havia manera de que quedes mes net.

Per evitar que les bromes que li pogueu fer no siguin tan cruels i besties, he de dir en defensa seva que sempre despre es va rentar les mans amb sabo, i que tambe sempre, cagava despres d'esmorzar. Cosa que a mi em suposava una gran tranquilitat!!! jajajajajajaa

El "divorci" no es deu a malsentesos o baralles de parela, sino al fet que el seu visat pel Kirgui comenava el 15 de juliol, i tenia pressa per arribar-hi. Una llastima, pero pot ser, encara ens trobarem a la India.

El mateix dia de la separacio ja estava amb un altre, ja veieu que soc realment un tio molt facil :-) Un danes de 48 anys que vaitja per un any i mig. Professor de professio, vestit a l'estil del Miguel de la Cuadra Salcedo, respon a l'arquetip de tio nordic. Ros, meticulos en les coses (inclus en la barba que porta perfectament retallada), amb el millor equipament, escas de paraules i avar en la rialla. Si el txec era el mes salat de la plasa (equivalent d'estar per casa al castella "alegria de la huerta",), i el seu rus un impediment per fer progressar el meu kirguis pero a la vegada un seguro per situacions compromeses, el danes quan entra en cases desconegudes no sap fer altra cosa que eixugar-se el mocs i dir ok. :-) Ni una broma pels petits de la casa, ni una punyetera paraula en kirguis, RES!!! Una paret.

Nomes li agrada parlar de politica (he comensat pel 1714 pero encara no he arribar al nou Estatut), de viatges (no podia ser d'una altra manera) i del seu admirat Michael Laudrup, tambe anomenat Judas 1 per la aficio culer, a qui considera el millor jugador de la historia. O sigui que sovint ja em teniu a mi, per no sopar plegats callats, explicant-li que el Laudrup es un Judas, el Gravesen un paquetorro i el Bronby per sempre mes un equipet d'estar per casa. A veure si amb tanta artilleria el tio s'encen una mica, pero ni per aquestes. Fins ara lo unic que he aconseguit es guanyar-li una aposta sobre el guanyador del Mundial i que si li faig un acudit respongui amb un laconic...yaaaaa!!!!

Pero en aquestes contrades, i sobretot per defensar-nos dels gossos al Tibet, la companyia no va gens malament. Aixi que segurament pedalarem plegats fins a Lasha, on jo hauria d'enfilar cap al Nepal i ell continuar Xina avall cap a Laos.

I be, mentre escric aquestes ratlles acampats en una preciosa vall propera al llac Song-kul (i on segur que cau un espectacular bivac!!!), un parell de kirguisos arrosseguen, empenyen i fan caminar a 2 potes una pobre ovelleta, que abans d'acabar sent un pila de shashliks en les brases de qualsevol poblet, es passara una estoneta al matelero del cotxe.

Cambio y corto

Enric Rodrigo

2a Crònica: "NO PERMIT EXPEDITION"

2006-07-10T14:57:00.000-07:00

Aquesta expedicio de txeco-catalana es va ideae cami de Karakol, ja no recordo si dalt la bicicleta o en una de les aturades per recarregar "combustible". Teniem clar que un cop arribats a Karakol valia la pena intentar fer una bonica volta per les verdes muntanyes que envolten aquesta ciutat fundada per russos a la riba del llac Issik Kul (aixi l'anomenen pel fet que a l'hivern no es glasa).

Ens instal.lem a Iac Tours, una ja coneguda casa on van a parar la majoria de motxileros i viatgers que busquen bona teca i una ambient agradable, i si pot ser acompanyat de preus raonables. Nosaltres, per no perdre el costum, plantem les tendes al jardi, i ens conformem amb una gustosa sauna la mateixa tarda que arribem.

La nostra intencio inicial es anar fins a Inylchek, ciutat que rep el nom del riu que la travessa i que prove de les glaceres que kilometres mes amunt formen els majestuosos Khan Tengri i Pobeda, ja a la frontera amb el Kazhastan el primer i la Xina el segon. La ciutat respon a la tan coneguda planificacio sovietica, que en un intent de russificar i a la vegada industrialitzar el territori, troba els llocs mes remots i inhospits per fer-ho. Com la majoria dels gran plans sovietics, tot es a mig fer. Ara corren rumors que de nou els russos volen muntar una mega gran central electrica aprofitant la forsa del riu. Aixo donaria una pila de llocs de treballs i molts diners, pero em sembla, que de tot aquest pla el mes calent es a l'aiguera.

Per temptejar el terreny, per que en aquests paisos sempre que t'acostes a fronteres la cosa es posa peluda, demanem consell al propietari de Iac Tours, un home simpatic i espavilat pels negocis, que ens diu que "without perrrrrmit, big prrrrrroblem"!!!!, amb un accent rus que delata la seva procedencia. Ho adorna amb anecdotes de pressons i amenaces de la policia, amb ponts fantasmes que hi son pero no es veuen, amb carreteres planificades pero mai executades. Vaja, que hi posa mes pa que formatge, o aixo es el que ens sembla, i decidim que res millor que coneixer la situacio sobre el terreny. I es que tampoc tenim gaire alternativa: si ens el creiem, o paguem 10 dolars i ens esperem una setmana a tenir el permis necessari o paguem 25 per 3 dies d'espera. Com que cap de les dues alternatives ens agrada gaire, decidim que tirem pel dret, aixi que l'endema al mati fem les ultimes compres necessaries, i com que es diumenge i no hi ha gaire pressa, dinem a gust en un dels centrics cafes de la ciutat.

Convensuts de les nostres forces i sobretot de la nostra predisposicio a acceptar els problemes que puguin venir, agafem la bici per pedalar la tarda. Com que es diumenge i qualsevol excusa es bona ( i passar per davant de l'ultim cafe en varios dies es una gran rao) ens aturem a l'hora de berenar per agafar forces amb uns "mantis", una especia de ravioli gegant farcit de carn i ceba fregida. El meu company, es pren tant a pit aixo del diumenge, que es lia comprant una ampolleta de vodka, que aqui es mes barata que l'aigua envasada. Es veu que aixo de comprar vodka ens converteix rapidament en uns autentics " col.legues", per que el dependent automaticament ens demana si tenim pressa. I es que la vaca acaba d'entrar al corral i la llet sera a punt en una estoneta. Quan ens la donen, l'ampolla es calenta. Pero no per que l'hagin bullit, sino per que acaba de ser munyida (la vaca, s'enten!!!). Aixi que afegim un parell de litres de llet al nostre rebost mobil.

No gaire mes endavant del poble, i mentre molts camperols encara son al camp recollint les ultimes herbes o manant el bestiar cap a casa, nosaltres instal.lem la tenda al lloc on ens sembla mes idoni, un caminet paralel a la carretera amb forsa verd i a l'ombra d'uns imponents arbres. Com que hi ha tant de "transit", al cap d'una estona un parell de crios a lloc del seu cavall ens ofereixen l'ultim divertiment del dia. Intercanviar per una estona el cavall per la bicicleta. Jo, que aixo del cavall nomes ho he provat al Kirgui, ni m'ho penso. Li descarrego les alforges al crio i li demano el cavall. Un exemplar jove, de color marro clar que es comporta com un autentic expert. Em du al trot i al galop segons li demano, i respon sempre a la primera als meus crits kirguisos de "chu, chu" per animar-lo i una especie de "bbbrrrrrrrbbbbrrrrr" per aturar-lo. La cosa funciona i ens ho passem la mar de be, jo com un "vaquero" del Valles per aquestes ester\pes asiatiques i el xaval darrera meu intentant no perdre pistonada.

L'endema deixem definitavament la plana per encarar la muntanya, on un pas de 3822 m. ens estar esperant. La primera part de la pujada es en asfalt i en suau pendent, pero el pes que arroseguem es nota forsa i ja ens comensa a exigir un esfors important. El paisatge es imponent, amb valls cada vegada mes tancades i mes verdes encara, poblades dels avets que ens aquestes terres es tant caracteristic. El tipic paisatge siberia, posat a la muntanya. I 4 casetes aqui i alla, i per suposat, cavalls, vaques, ovelles, ...

L'esfors ens demana una aturada just abans d'arribar a una esplanada on el riu forma mil meandres, i on els kirguisos nomades instalen les seves iurtes i passen els estius. pedalar es una autentica delicia, i la trobada amb el primer kirguis l'aprofito per fer una introduccio en kirguis que ve a dir que jo i el meu amic pedalem en bici, d'on som i 4 cosetes mes, afegint sempre algunes paraules de menjar, per veure si el kirguis relaciona menjar amb invitacio i ens ofereix el segon dinar del dia. Efectivament, i com tantes altres vegada, la cosa rutlla, o sigui que a la que deixem les bicis a peu de carretera, travessem un riu amb un pont mobil, que no es posa ni es treu sino que a cada pas que hi fas, es mou, i ja som instal.lats a la iurta de l'amfitrio. Hi passa l'estiu amb part de la familia, on s'hi compten diversos fills, una gendra i un net que li fa caure la baba. I una pila d'eugues i cavalls, vaques i toros que els hi donen la materia prima que necessites. i es que amb la llet de l'euga fan el "koumis", antigament la beguda nacionat kirguisa (ara substituida sens dubte pel vodka de "garrafa", un vodka que a l'obrir l'ampolla dius, hostia, si aixo fa olor a hospital!!!), una llet fermentada en un barril que adquireix una petita graduacio alcoholica, i que a forsa de beure-la, cada vegada agrada mes. Ens ho passem pipa dinant una carn de xai que guarden en una bossa, fent fotos de la familia, veient que el net de la familia, amb nomes 1 anyet i pico, agafa la cuixa del xai com si fos la mamella de la mare. Quina manera d'escurar. I es que quan els veus tan petitons i ja tan acostumats a aquesta manera de viure, un no deixa de pensar que aixo s'ha de mamar de petit.

Recarregades les piles, tornem a la bici, no sense abans haver pres nota de l'adresa d'hivern de la familia, on passen l'hivern quan a les muntanyes no s'hi pot estar. Prometem enviar les fotos, en agraiment a l'hospitalitat rebuda. Be, el cas es que aquesta zona del Kirgui es d'allo mes humida a l'estiu. El ventent que baixa de Siberia no troba cap entrebanc fins que un llac que a casa seria mar i unes serralada imponents aixequen aquest airet per provocar dia si dia tambe unes quantes tronades. No passa una hora que som a la bici quan la pluja apreta fort, pero com que tot ens ve de cara, i mes que hi vindra encara, una altra iurta ens dona l'aixopluc i l'abric que necessitem. Ens tornen a oferir el mateix que abans, la mateixa hospitalitat i el mateix tracte agradable, aixi que es tornen a repetir les escenes de les fotos, de les adreces, ... Amb una variant, aquesta vegada fa menys estona que l'ovella es morta, aixi que en canvi de menjar carn freda aquest cop ens toca menjar el fetge de la bestia. A mi, que ja sabeu que m'agraden aquestes menges, em sembla de fabula. El company no fa tant bona cara, pero la gana, el fred i sobretot el quedar be, l'empenyen a tastar-lo.

Passada la pluja seguim amunt, per camins cada vegada mes drets i pedregosos, fins que ja cap al tard, veiem el final del port. Ens tocara encara arrossegar una miqueta les bici per sobre de la neu que encara esquitxa el cami. L'esfors es tan que ni em canvio de calsat. Aixi que jo amb les meves sandaliquis, trepitant neu i ...avanti!!! Un cop superat el port al crit de "Geronimooooooooo", un ritual que m'acompanya en els moments d'euforia d'ensa que el Xavi me'l va donar a coneixer, ens espanta el fred de la baixada. La pluja i la pedra ha refrecat l'ambient d'allo mes, aixi que a la que trobem uns barracons amagats busquem l'aixopluc necessari per passar la nit. L'edificacio suposo que era el garatge de les maquines de neu en els temps que n'hi havia, peo ara no deixar de ser un niu de rates i de porqueria. Per sort trobem una habitacio on les rates on han treballat tant, i encara que l'olor a humitat es fort i desagrable, millor s'esta aqui que a l'intemperie.

L'endema, tercer dia d'aventura, tot fa baixada fins a Inylchek. El paisatge, a desgrat d'ambos, canvia sobtadament. El verd el deixem enrea rapidament i la muntanya arida comensa a guanyar protagonisme. Els pobles marcats al mapa no deixen de ser una casa aillada i un puesto militar de l'era sovietica, que ens servira per estar fitxats i com que no "hay mal que por bien no venga", recollir un parell de pans per mes endavant. Tot i l'aridesa del paisatge, te una forsa que atrau. I es que si be les primeres muntanyes apareixen despullades i sense el color que tant ens agrada, el contrast que donen els majestuosos pics que les adornen, abruptes i dominants, donen al paisatge aquell no se que que fa que any rera any, torni per aquestes terres.

A poc a poc ens acostem a Inylchek, on a l'entrada del poble hi ha el famos pont amb el check point. I amb la "santa iglesia hemos topado". Els primers momens de dubte dels soldats de torno es solucionen amb un trucada, on nosaltres entenem els pobles que abans hem advertit que volem visitar. La resposat es contundent: MITJA VOLTA!!!! Intentem persuadir de totes les maneres (be, de totes no, n'hi ha algunes que fins i tot el que es neteja el cul amb les mans no esta disposat a fer, i jo encara menys!!! jajajaaj), aixi que no ens queda mes remei, sota un sol de justicia, d'agafar anims i comensar la tornada, que per fer inri, inclou un tram, res!!!! un tramet de pujada de 58 km!!!! Buuauaaaaaaaaa!!!! Nomes pensar-ho se'ns cau el mon a sobre. Pero com ja us he dit abans, les coses ens venen de cara, i uns txecs que fan el mateix que nosaltres (idem ruta, idem no perrrrrmit pero en jeep) ens conviden a penjar les bicis al sostre del jeep. Son una familia que van sortir de Txequia amb l'intencio d'arribar al Kirgui, i des d'aqui, tornar a Txequia. A nosaltres ens va de fabula, per que aquesta mateixa nit podem sopar, al mateix cafe que abans, uns magnifics shasliks!!!

I res mes, fer broma amb el manager de la casa, per que per no allargar el tema encara mes, he fet un "cortar" dels detalls mes secundairs, no sigui que ningu arribi al final.

Una abraçada i fins aviat

Enric Rodrigo

1a Crònica: Festival KIRGUIZSTAN

2006-07-09T11:25:00.000-07:00

Salam, salam, salam!!!!

Suposo que alguns de vosaltres ja n'esteu enterats, pero el vaitge no va comensar gens be. Els meus amics d'Aeroflots, confonent les rodes de la bicicleta per pilotes de futbol, em van enviar les rodes de la bici a...Alemanya!!!!

Aixi que ja em veieu a mi, a les cinc de la matinada i sense haver dormit gaire, vinga a omplir formularis d'Aeroflot per culpa de les rodes perdudes. I amb una cara de tonto que no me la poda acabar. Omplint formularis i de pas encenent algunes espelmes al sant dels miracles mes grans, a veure si sonava la flauta.

Be, finalment les espelmes van funcionar i el dilluns al migdia rebia les rodes. Vaig bufar de suspiro com mai. Podia perdre altres coses, pero de totes les possibles, perdre les rodes era lo pitjor.

Be, aixo em va obligar a trastocar els meus plans inicials, que consistien en marxar rapid de Bishkek i comensar a pedalar tan aviat com fos possible. Aixi que uns rusos que em porten de l'aeroport a la ciutat em deixen en un hotel on em demanen 80 dollars!!! BIG PROBLEM!!!

Primer objectiu, trobar una coseta barateta. Vaig estar al mateix carrer on havia dormit tres anys abans, pero va ser impossible trobar la casa. Ho feia de memoria pero sense coneixer l'adresa exacta. Ningu la coneixia, aixi que fatigat i cansat, aprobo el seguent hotel per...10 dollars. Tota una pasta al Kirgui, pero ja no podia mes. Seguents objectius: dormir, menjar be i mirar algunes xinetes (que no fumar-les, eeeehhh?)

Pel dormir be, tot i la calor que fa, no hi ha problema. Per menjar tampoc, aixi que en un tres i no res em ventilo un laghman (fidues xinesos), un plov (paella turca) i unes quantes costelles de xai. La resta de dies a la capital, doncs repetint menus, buscant l'estatua del Lenin de turno (ara amagada al pati del darrera del Parlament), i ...posant espelmes a la Verge dels Desamparats. jajajajaj

Pero com que no hi ha mal que per be no vingui deborant una paella turca em trobo amb uns polonesos. Han fet sis dies de tren des de Polonia fins al Kirgui, i tenen intencio de seguir fent dit fins al Tibet. Xerrem i em parlen d'un txec que ha de venir en una estoneta, un "pajaro" que porta pedalant un parell de mesos per Ucraina, Russia, Kazhakstan, ... Vaja, que va sortir de casa amb la bici posada!!! Quan el conec, posem les cartes sobre la taula, i veiem que una part del plan coincideix, aixi que monten una joint venture i ja estem tots dos pedalant per Kirgui.

Ell es un jabato, no nomes per que va sortir de casa amb la bici, sino pel que ara us dire. Fa 1.85 i pedalar xupant roda seva es un gustaso, pero no nomes aixo, del Kirgui se'n va al Tadji i d'alla entrara a l'Afganistan (con lo puesto!!!) , i ala, cap a la India que falta gent.

El Xavi ja sap que els gossos son un problema en aquestes terres, i que a vegades, les passes putes. Doncs el tio ni s'inmuta, es para, es gira cap el gos i li planta cara. Jo en canvi faig servir la mateixa tactica que l'any passat: maricon l'ultim!!! jajajaajaj

A mes a mes. i deixeu que us expliqui un detall, el tio des del primer no porta paper de water!!! El xaval te una ma esquerra prodigiosa que neteja a base de be!!!! jajaja A l'estil asiatic, la dreta per menjar i l'esquerra per netejar el tercer ull. Jo al seu costat soc tot un novato, per que encara vaig amb el meu rotllo de paper i tota la parafernalia, pero no descarto que si se m'acaba a la muntanya, igual em passo a la seva escola!!!! jajajajaaj

Bueno, anem al gra. Al final vam sortir dimarts al migdia, ja que ell tenia que recollir el visat pel Paki. HO vam fer sota una forta pluja, aixi que un cop tenim la primera capa de merda, ja no ve d'aqui. I encara hem estat de sort, hem aprofitat un sortidor d'aigua per fer la primera dutxa, i un bivac al costat del llac per fer la segona. Avui a Karakol abans de dinar al mercat, la tercera. Aixi que la mitja va bennne. Pero si la mitjana fins ara es forsa bona, la ruta seguent no promet res de millor. Si avui ja som al culet del mon, dema enfilem cap a Inylchek, on hi ha un a de les glaceres mes llargues del mon, i punt de partida de l'escalada per Khan Tengri i Pobeda. Ens tocara pujar fins els 3800 i fins i tot 4000 metres, i amb el temps que fa (cada dia a partir de migdia es tapa i fot unes tormentes de campeonato, o sigui que el que netegem pel mati, ho embrutem a la tarda!!!)ens fa por pillar neu. Pero alla anem, o sigui que per nosaltres no quedara!!!

Hem estat plantant la tenda on hem pogut, al costat del riu, del llac o al ben mig de la muntanya. Acceptant pa acabats d'enfornar per sopar, koumis per anar tirant durant el dia (una beguda feta a base de llet d'euga, fermentada i lleugerament alcoholica, que et posa a to), i fruita dels venedors ambulants. Un cop entrats al llac Yssik-Kul (literalment vol dir aigues calentes, pero ho diuen per que no es glasa a l'hivern!!!), el paisatge fabulos. El mar a una banda i muntanyes i prats a l'altre. Cavalls, vaques, pastors, pagesos i ...sobretot molt bon rotllo. Pedalem tot el punyetero dia, pero anem fent forsa parades per recarregarpiles, tirar les fotos de rigor, ...

Total, qeu no serem nosaltres els que aixecarem el Kirgui. Per sopar ens fem nosaltres les amanides i el pa amb mel no pot faltar. Nomes per dinar, i per esmorzar per segona vegada, ens firem i dinem per mig dollar!!!

I avui hem arribat a Karakol, on ens hem posat les piles a base de be amb kaymak (mantega liquida que ...literalment, t'explota a l'estomac, pasta amb bolets, iogurt i com que som en plena temporada, mes koumis!!! I res, a passar la tarda a l'internet, fer una mica el mandra (la neteja l'hem feta abans de dinar) i comprar 4 cosetes per la ruta que dema comencem. Alla no hi ha res, nomes algusn pobles on no esperem trobar gran cosa. I ens diuen que llops,. aixi que...ojito!!!

Tambe esperem trobar algunes iurtes, sobretot cap al final de la ruta. A veure si s'enrotllen i a canvi de fotos ens alimenten.

bueno xavals, amics i familia, espero que la ressaca del Mundial no duri gaire, que tenim un estatut nou de trinca a estrenar!!! jajaajaj

Un peto molt gran pels pares, iaia, germana i nebots i cosins. L'Ariadna triomfa molt quan l'ensenyo al amics kirguisos. Una forta abrasada a la resta.

A tots us enyoro, pero m'ho estic passant pipa!!!

Enric Rodrigo