2a Crònica: "NO PERMIT EXPEDITION"

Aquesta expedicio de txeco-catalana es va ideae cami de Karakol, ja no recordo si dalt la bicicleta o en una de les aturades per recarregar "combustible". Teniem clar que un cop arribats a Karakol valia la pena intentar fer una bonica volta per les verdes muntanyes que envolten aquesta ciutat fundada per russos a la riba del llac Issik Kul (aixi l'anomenen pel fet que a l'hivern no es glasa).

Ens instal.lem a Iac Tours, una ja coneguda casa on van a parar la majoria de motxileros i viatgers que busquen bona teca i una ambient agradable, i si pot ser acompanyat de preus raonables. Nosaltres, per no perdre el costum, plantem les tendes al jardi, i ens conformem amb una gustosa sauna la mateixa tarda que arribem.

La nostra intencio inicial es anar fins a Inylchek, ciutat que rep el nom del riu que la travessa i que prove de les glaceres que kilometres mes amunt formen els majestuosos Khan Tengri i Pobeda, ja a la frontera amb el Kazhastan el primer i la Xina el segon. La ciutat respon a la tan coneguda planificacio sovietica, que en un intent de russificar i a la vegada industrialitzar el territori, troba els llocs mes remots i inhospits per fer-ho. Com la majoria dels gran plans sovietics, tot es a mig fer. Ara corren rumors que de nou els russos volen muntar una mega gran central electrica aprofitant la forsa del riu. Aixo donaria una pila de llocs de treballs i molts diners, pero em sembla, que de tot aquest pla el mes calent es a l'aiguera.

Per temptejar el terreny, per que en aquests paisos sempre que t'acostes a fronteres la cosa es posa peluda, demanem consell al propietari de Iac Tours, un home simpatic i espavilat pels negocis, que ens diu que "without perrrrrmit, big prrrrrroblem"!!!!, amb un accent rus que delata la seva procedencia. Ho adorna amb anecdotes de pressons i amenaces de la policia, amb ponts fantasmes que hi son pero no es veuen, amb carreteres planificades pero mai executades. Vaja, que hi posa mes pa que formatge, o aixo es el que ens sembla, i decidim que res millor que coneixer la situacio sobre el terreny. I es que tampoc tenim gaire alternativa: si ens el creiem, o paguem 10 dolars i ens esperem una setmana a tenir el permis necessari o paguem 25 per 3 dies d'espera. Com que cap de les dues alternatives ens agrada gaire, decidim que tirem pel dret, aixi que l'endema al mati fem les ultimes compres necessaries, i com que es diumenge i no hi ha gaire pressa, dinem a gust en un dels centrics cafes de la ciutat.

Convensuts de les nostres forces i sobretot de la nostra predisposicio a acceptar els problemes que puguin venir, agafem la bici per pedalar la tarda. Com que es diumenge i qualsevol excusa es bona ( i passar per davant de l'ultim cafe en varios dies es una gran rao) ens aturem a l'hora de berenar per agafar forces amb uns "mantis", una especia de ravioli gegant farcit de carn i ceba fregida. El meu company, es pren tant a pit aixo del diumenge, que es lia comprant una ampolleta de vodka, que aqui es mes barata que l'aigua envasada. Es veu que aixo de comprar vodka ens converteix rapidament en uns autentics " col.legues", per que el dependent automaticament ens demana si tenim pressa. I es que la vaca acaba d'entrar al corral i la llet sera a punt en una estoneta. Quan ens la donen, l'ampolla es calenta. Pero no per que l'hagin bullit, sino per que acaba de ser munyida (la vaca, s'enten!!!). Aixi que afegim un parell de litres de llet al nostre rebost mobil.

No gaire mes endavant del poble, i mentre molts camperols encara son al camp recollint les ultimes herbes o manant el bestiar cap a casa, nosaltres instal.lem la tenda al lloc on ens sembla mes idoni, un caminet paralel a la carretera amb forsa verd i a l'ombra d'uns imponents arbres. Com que hi ha tant de "transit", al cap d'una estona un parell de crios a lloc del seu cavall ens ofereixen l'ultim divertiment del dia. Intercanviar per una estona el cavall per la bicicleta. Jo, que aixo del cavall nomes ho he provat al Kirgui, ni m'ho penso. Li descarrego les alforges al crio i li demano el cavall. Un exemplar jove, de color marro clar que es comporta com un autentic expert. Em du al trot i al galop segons li demano, i respon sempre a la primera als meus crits kirguisos de "chu, chu" per animar-lo i una especie de "bbbrrrrrrrbbbbrrrrr" per aturar-lo. La cosa funciona i ens ho passem la mar de be, jo com un "vaquero" del Valles per aquestes ester\pes asiatiques i el xaval darrera meu intentant no perdre pistonada.

L'endema deixem definitavament la plana per encarar la muntanya, on un pas de 3822 m. ens estar esperant. La primera part de la pujada es en asfalt i en suau pendent, pero el pes que arroseguem es nota forsa i ja ens comensa a exigir un esfors important. El paisatge es imponent, amb valls cada vegada mes tancades i mes verdes encara, poblades dels avets que ens aquestes terres es tant caracteristic. El tipic paisatge siberia, posat a la muntanya. I 4 casetes aqui i alla, i per suposat, cavalls, vaques, ovelles, ...

L'esfors ens demana una aturada just abans d'arribar a una esplanada on el riu forma mil meandres, i on els kirguisos nomades instalen les seves iurtes i passen els estius. pedalar es una autentica delicia, i la trobada amb el primer kirguis l'aprofito per fer una introduccio en kirguis que ve a dir que jo i el meu amic pedalem en bici, d'on som i 4 cosetes mes, afegint sempre algunes paraules de menjar, per veure si el kirguis relaciona menjar amb invitacio i ens ofereix el segon dinar del dia. Efectivament, i com tantes altres vegada, la cosa rutlla, o sigui que a la que deixem les bicis a peu de carretera, travessem un riu amb un pont mobil, que no es posa ni es treu sino que a cada pas que hi fas, es mou, i ja som instal.lats a la iurta de l'amfitrio. Hi passa l'estiu amb part de la familia, on s'hi compten diversos fills, una gendra i un net que li fa caure la baba. I una pila d'eugues i cavalls, vaques i toros que els hi donen la materia prima que necessites. i es que amb la llet de l'euga fan el "koumis", antigament la beguda nacionat kirguisa (ara substituida sens dubte pel vodka de "garrafa", un vodka que a l'obrir l'ampolla dius, hostia, si aixo fa olor a hospital!!!), una llet fermentada en un barril que adquireix una petita graduacio alcoholica, i que a forsa de beure-la, cada vegada agrada mes. Ens ho passem pipa dinant una carn de xai que guarden en una bossa, fent fotos de la familia, veient que el net de la familia, amb nomes 1 anyet i pico, agafa la cuixa del xai com si fos la mamella de la mare. Quina manera d'escurar. I es que quan els veus tan petitons i ja tan acostumats a aquesta manera de viure, un no deixa de pensar que aixo s'ha de mamar de petit.

Recarregades les piles, tornem a la bici, no sense abans haver pres nota de l'adresa d'hivern de la familia, on passen l'hivern quan a les muntanyes no s'hi pot estar. Prometem enviar les fotos, en agraiment a l'hospitalitat rebuda. Be, el cas es que aquesta zona del Kirgui es d'allo mes humida a l'estiu. El ventent que baixa de Siberia no troba cap entrebanc fins que un llac que a casa seria mar i unes serralada imponents aixequen aquest airet per provocar dia si dia tambe unes quantes tronades. No passa una hora que som a la bici quan la pluja apreta fort, pero com que tot ens ve de cara, i mes que hi vindra encara, una altra iurta ens dona l'aixopluc i l'abric que necessitem. Ens tornen a oferir el mateix que abans, la mateixa hospitalitat i el mateix tracte agradable, aixi que es tornen a repetir les escenes de les fotos, de les adreces, ... Amb una variant, aquesta vegada fa menys estona que l'ovella es morta, aixi que en canvi de menjar carn freda aquest cop ens toca menjar el fetge de la bestia. A mi, que ja sabeu que m'agraden aquestes menges, em sembla de fabula. El company no fa tant bona cara, pero la gana, el fred i sobretot el quedar be, l'empenyen a tastar-lo.

Passada la pluja seguim amunt, per camins cada vegada mes drets i pedregosos, fins que ja cap al tard, veiem el final del port. Ens tocara encara arrossegar una miqueta les bici per sobre de la neu que encara esquitxa el cami. L'esfors es tan que ni em canvio de calsat. Aixi que jo amb les meves sandaliquis, trepitant neu i ...avanti!!! Un cop superat el port al crit de "Geronimooooooooo", un ritual que m'acompanya en els moments d'euforia d'ensa que el Xavi me'l va donar a coneixer, ens espanta el fred de la baixada. La pluja i la pedra ha refrecat l'ambient d'allo mes, aixi que a la que trobem uns barracons amagats busquem l'aixopluc necessari per passar la nit. L'edificacio suposo que era el garatge de les maquines de neu en els temps que n'hi havia, peo ara no deixar de ser un niu de rates i de porqueria. Per sort trobem una habitacio on les rates on han treballat tant, i encara que l'olor a humitat es fort i desagrable, millor s'esta aqui que a l'intemperie.

L'endema, tercer dia d'aventura, tot fa baixada fins a Inylchek. El paisatge, a desgrat d'ambos, canvia sobtadament. El verd el deixem enrea rapidament i la muntanya arida comensa a guanyar protagonisme. Els pobles marcats al mapa no deixen de ser una casa aillada i un puesto militar de l'era sovietica, que ens servira per estar fitxats i com que no "hay mal que por bien no venga", recollir un parell de pans per mes endavant. Tot i l'aridesa del paisatge, te una forsa que atrau. I es que si be les primeres muntanyes apareixen despullades i sense el color que tant ens agrada, el contrast que donen els majestuosos pics que les adornen, abruptes i dominants, donen al paisatge aquell no se que que fa que any rera any, torni per aquestes terres.

A poc a poc ens acostem a Inylchek, on a l'entrada del poble hi ha el famos pont amb el check point. I amb la "santa iglesia hemos topado". Els primers momens de dubte dels soldats de torno es solucionen amb un trucada, on nosaltres entenem els pobles que abans hem advertit que volem visitar. La resposat es contundent: MITJA VOLTA!!!! Intentem persuadir de totes les maneres (be, de totes no, n'hi ha algunes que fins i tot el que es neteja el cul amb les mans no esta disposat a fer, i jo encara menys!!! jajajaaj), aixi que no ens queda mes remei, sota un sol de justicia, d'agafar anims i comensar la tornada, que per fer inri, inclou un tram, res!!!! un tramet de pujada de 58 km!!!! Buuauaaaaaaaaa!!!! Nomes pensar-ho se'ns cau el mon a sobre. Pero com ja us he dit abans, les coses ens venen de cara, i uns txecs que fan el mateix que nosaltres (idem ruta, idem no perrrrrmit pero en jeep) ens conviden a penjar les bicis al sostre del jeep. Son una familia que van sortir de Txequia amb l'intencio d'arribar al Kirgui, i des d'aqui, tornar a Txequia. A nosaltres ens va de fabula, per que aquesta mateixa nit podem sopar, al mateix cafe que abans, uns magnifics shasliks!!!

I res mes, fer broma amb el manager de la casa, per que per no allargar el tema encara mes, he fet un "cortar" dels detalls mes secundairs, no sigui que ningu arribi al final.

Una abraçada i fins aviat

Enric Rodrigo