4a Crònica: KARAKOL-NARYN, UN PAISATGE NOU I ESPECTACULAR CADA DIA

Recuperats del mig fiasco que va suposar haver de donar mitja volta i amb la cua entre cames en l'anterior expedicio, cosa que basicament fent sopant la mar de be a Karakol, i prenent amb moderacio unes cervesetes a la terrassa d'un cafe (i es que corre el rumor que mes de 3 produeix o almenys pot produir diarrees).

L'endema, ja amb el danes super ben equipat, emprenem la soritda de Karakol per pedalar comodament per la carretera que 1 setmana abans havia fer servir per arribar-hi. Aixi doncs, suposa desfer en part el cami, pero despres de la matxacada de l'Ingilchek i amb la perspectiva del port de 3893 m. que ens tocara superar, pedalar per bon asfalt i sense pujades, ni que sigui per un dia, no deixa de ser un "gustasso". Fem els 100 km. prou rapids per encara ser a temps de banyar-nos en les radioactives aigues de la platja de Toso al llac Issyc Kul (pero com que les peixos que hi sorten fan bona pinta i encara millor gust, una mica d'aigua pensem que no ens pot fer gaire mal!!! jajajja), poble que l'endema abandonarem per enfilar-nos muntnaya amunt. Com que el lloc d'acampada es molt a la vora de l'unic restaurantet amb cara i ulls que hi ha a tota la riba sud del llac, no m'ho penso dues vegades per anar-me'n a sopar unes cartoshques fregides amb carn de xai, una delicia no se quan tornare a gaudir.

Aquest primer dia de pedalada a la recerca de les valls mes amagades del Tien Shan el fem enimg de pastures que els locals aprofiten per enmagatzemar de cara a l'hivern mentre gran part dels seus ramats pastura lliurement dalt la muntanya, i semrpe tenint a la nostra dreta el llac Issyk Kul, que de tant en tant ofereix unes mes que boniques platges, i a l'esquerra la serralada que dema ens tocara atacar.

El port que hem de pujar no arriba als 3900 m. per poc, concretament 3893 m., tal com ens indica un home que a mitja pujada ens ofereix descans i...un magnific iogurt!!!! La pujada es durissima. En majuscules, DURISSIMA!!!!, totalment sense asfalt, amb trams molt pendents i pedregosos (el desnivella superar ronda els 2300 m. en tan sols 34 km.), am bun pila de sorra que frena enormement el pedaleig, i que sovint impossibiliten, carregats com anem, la pujada.
Aixi que no toca mes remei que baixar de la bici, i amarts de suor, fer mes brasos que mai (o esquena, depen de com es miri) per mirar de seguir cap amunt. Com que a les 12 ens cau la primera tronada, aqueta vegada ja amb forsa pedra, una altra vegada som afortunats de trobar una casa que ens pugui servir d'aixopluc. En aquesta cas la casa que 2 germans guarden d'una familia que 4 km. mes amunt ha posat la iurta. La introduccio la fa el danes, que quan es tracta d'empenyer la bici amb els brasos, va millor que jo.i no se si poer tal com ho fa o per pura mala sort, aquesta vegada no surt com acostuma. A mes de compartir el nostre dinar amb els dos germans de la casa, que no ofereixen res a canvi, ens enreden per anar a la iurta, on, a crits, ens demanen diners. Com qeu ni al danes ni a mi, quan no entenem una cosa ens agrada que ens cridin, i com que la demanda de diners no te cap fonament (a taula nomes posar una mica de pa i mantega), marxem de la iurta per acampar una miqueta mes amunt. Al poc de sortir, i per sort nostra, la segona tormenta de la tarda ens atura quan un grup de 3 jeeps que 3 parelles d'anglesos i escocesos tenen llogats ens donen anims per seguir amunt. Com que ja som dins la segona tronada, aprofitem 2 replans al costat del cami per tan rapic com podem, plantar la tenda. Al contrari del que passa normalment, la pluja no s'atura en acabar de plantar la tenda, i nomes ho fara per donar-nos una horeta per preparar el sopar. Aixi que amb fred pero amb sol, sopem amb un pobre balans a les cames: 22 km. i 1400 m de desnivell superats, amb un promig de poc mes de 5 km a la hora, que per les condicions de la "carretera", ja donem per bo.

L'endema encarem els restants 12 km.fins al cim amb una millor pista, no asfaltada pero si mes compactadaa). Avancem els anglesos que s'han despertat tard, uns jubilats que aplaudeixen de tot cor elnostre esfors, mentre ells encara estan recollint el que ha estat el seu campament, doncs han acampat pocs km. mes endavant qeu nosaltres. Com qeu viatgen en vehicle motoritzat, en poca estona ens tornaran a avansar, fet que aprofitara uns dels xofers russos que condueixen l'expedicio per donar-me una tauleta de xocolata. Els ultims 4 km. fins al cim els fem practicament sempre empenyent la bici, doncs el terrenys torna a ser molt pedregos, descompost i pendent, i on es literalment impossible pedalar. Aquesta vegada, pero, deixo enrera el danes per sota un debil pero persistent nevada, fer cim...al crit de Geroooonimmmooooooo altra vegada. Mentre l'espero abrigat i faig les fotos de rigor, em cruspeixo la xocolata que fins ara duia a la butxaca del gore.

Per sort, la baixada es una altra cosa. Es perd alsada molt a poc a poc, la pista es ciclable excepte quan hem de creuar rius, que es forsa sovint. Aixi que tot i que fa un fred que pela, decideixo seguir amb les sandalikis i sense mitjons, per que mollats, no serveixen de gran cosa. Es la millor opcio quan cada dos per tres has de posar els peus en remul. En una de les aturades que els anglesos fan per fer fotos, els atrapem. Son 3 parelles d'anglesos de Bristol i escocesos d'Edimburgh que viatgen plegats anualment des que fa 3 anys van coincidir en un viatge a la Xina. Viatgen full equip, amb jeep de recanvi inclos, 3 xofers, dues ciuneres i pel que nosaltres sera molt important, un rebost molt i molt ple. Admirats per l'esfors qeu fem, ens conviden a continuar 30 km. mes fins a arribar a unes termes on tenen previst acampar. El sopar, diuen, corre de la seva part. Tot i que el danes va justet de forces, no podem rebutjar l'oferta, aixi que li descarreguem pes (ocupant el poc espai buit que els jeeps encara tenen) i continuem amb el descens.

La carretera ens du a una vall preciosa, com una avinguda de grans pics amb les respectives glaceres totes anant a caure al fons de la vall. El verd no pot brillar mes, les dimensions de tot plegat son tan majestuoses que un no pot fer atra cosa que obrir la boca, deixar caure la baba i dir: KAMAKU!!! :-) jajaja

La grandiositat i la bellesa del paisatge dispara el meu estat d'euforia, i el regal de les aigues termals i el sopar no fa res mes que donar forsa a les meves cames, oblidant totalment el cansametn qeu un arrossega. Al danes no li passa exactament el mateix, i tot i que va descarregat de pes, el deixo enrera amb molta facilitat. Es d'aquells dies i d'aquells paisatges que recordare tota la vida.

A mes a mes, i com ja havien promes, les caldes resulten ser el perfecte remei per les gairebe 6 hores de bicicleta, i el sopar estil rus (aperitiu d'amanida de col i segon de carn i patates estofades) e millor de les cures per recuperar forces.

El grup d'anglesos el formen 3 parelles, a mes a mes, hi ha els dos xofers russos i un de kirguis, dues cuineres russes (i molt simpatiques) i la noia encarregada, entre d'altres coses, d'anar oferint te. Es a dir, tot i que dormen en tenda com nosaltres, en res mes s'assemblen els dos viatges. Rondant la setantena, encara s'atreveixen a viatjar per aquestes terrees, a cavalcar per estepes verdes i a fer petits trekkings. Chapeau. i tambe chapeau per la seva amabilitat a l'hora de convidar-nos a sopar, un exemple mes que el viatjar en bici es alhora tan bonic i tan dur que fa que gaire be tothom intenti ajudar-te)

Encara ens queda una kilometrada fins a Naryn, que disfrutarem gaire be sempre al costat del riu, en un engorjat cada vegada mes tancat que conserva l'humitat del riu i fa possible la vida dels arbres tot i la sequedat dels voltants. Acampem al costat d'una iurta metal.lica en un lloc a priori maquissim. Aigua a la vora, forsa verd i vegetacio,... cap pega. Pero la rosada de la nit i la muntnaya que ens separa del solfins gaire be les 10 del mati alentira la sortida a l'endema. Cap problema quan no te cap pressa, ni cap plan a priori establert, un dels millors metodes per disfrutar autenticament de la bici.

De totes maneres, com qeu son pocs els km que ens queden fins a Naryn, i es fan cada vegada per millor carretera, tot i que al final, de tants km per pista, un ja sent la necessitat de pedalar comodament en asfalt.

Naryn es una ciutat sense bazar, que a Asia diu molt poc d'una ciutat. Vindria ser com a casa trobar un poble sense plasa de l'Ajuntamment. Gairebe impossible. Doncs existeix. I la primera impressio que un treues que no hi ha res, nomes 4 vailets que surtes del no res tan bon punt el primer crida...TOURIST!!! I algunes vaques pasturant pels polsegosos carrers. I els edificis aguanten en peu i res mes, la resta es depriment. Per no trobar, ni "shashliks" trobem.

Per sort el dia de "festa" que ens donem serveix per menjar un bon plov a casa la senyora que ens acul. connectar-nos a internent, planificar la seguent ruta i poca cosa mes. Siiiiii, descobrir un fabrica de galetes al primer pis del bloc del costat. Una autentica troballa que exploto tal com cal!!! ajajaja

Pero un mal Naryn no li treu ni gota de valor ni emocio a tan espectacular trevessa.


dades estadistiques a dia 26/07

km.....1925

caigudes.....de bici cap. Pero del caval kkrguis que un nano em presta, una. Tinc l'esquena com la samarreta perica: blau i blanca :-(

dies sense dutxa (seguits)......10 (no es compta les rentades al riu, es clar)

dies de bici.....al voltant de 25

maxim km dia......135 km

bivac mes alt......3820 m.

ciclistes vistos.....8 (tots en sentit contrari) :-(

koumis vs. ayran......a l amuntanya guanya el koumis. ara ja empata l'ayran

sindries.....tot el qeu vaig perdre a les muntanyes ho he recuperat a la val l de Fergana jajjajaa

parte medico.....res de cagarrines. Nomes la caiguda del cavall

temperatures......neu a la muntnaya, 40 graus a Fergana

Enric Rodrigo