L'Ajatomar i el senyor Khan, dos enginyers en una fàbrica de sacs

L'AJATOMAR I EL SENYOR KHAN, DOS ENGINYERS EN UNA FÀBRICA DE SACS
primers de gener del 2007
crònica escrita el 01/02/07


El dia que escapo de Delhi, i aquest és el millor terme després de 8 dies en una ciutat bruta, sorollosa i en aquesta època de l'any molt freda, amb el visat paquistanès a la butxaca i a través de la "ring road" que a l'estil de les rondes barcelonines li dona la volta a la ciutat, em proposo completar el famós triangle turístic de la Índia, format per la capital Delhi, l ciutat d'Agra pel seu famós Taj Mahal i la ciutat rosa de Jaipur ja al Rajasthan.

El que penso d'aquest famós triangle turístic us ho comentaré en una altra crònica, però avui m'agradaria explicar el que vaig viure en aquesta fàbrica de sacs.

Hi arribo per casualitat després d'una interminable fugida de Delhi, on després d'abandonar la Ring Road encara tinc una trentena o quarantena de kilòmetres d'allò que a l'Oriol Nel.lo definiria com a "ens metropolità", per una carretera atepeïda de cotxes i fums que em fa replantejar la retirada i fins i tot la compra d'un dels cascos de motos que s'ofereixen als motoristes al marge de la carretera.

Per sort, l'aturada per dinar en un dels restaurants del marge de la carretera que ofereixen la típica cuina del Nord de la Índia (patates amb coliflor és un clàssic, l'altre és el "dal" o llenties, sempre amb abundància d'espècies i uns magnífics pans que cuinen en un forn anomenat "tandori" que domina la cuina) no només suposa un break als sorolls, fums i perills de la carretera sino que després del rotet, també un clàssic aquí a la Índia, amb la tornada a la bici apareixen els primers camps i cultius, la distància entre els pobles s'allarga i el volum de cotxes a la carretera es redueix.
La carretera per on circulo és una autopista de 2 carrils per sentit, ben asfaltada i molt ràpida, que em permet contemplar com en aquesta part de la Índia els camps d'arròs que durant tants i tants kilòmetres m'han acompanyat donen pas ara a camps de blat, en aqueta època de l'any verds com la gespa i amb la planta d'encara no un pam. Així s'enten que també la dieta canvii, i és que al Nord de la Índia i per molt estrany que pugui sonar, deixen de banda l'arròs per abocar-se al consum de multitud de pans diferents, que particulrment, trobo deliciosos. He provat magnífics "naans" d'all o alfàbrega, "parathes" farcits de patates i fregits en mantega líquida, els simples "rotis" o "chapatis" que serveixen a poc a poc per tal que els mengem sempre calents. En fi, un gran al.licient això de descobrir la cuina índia.

Abans no es fa fosc començo a buscarun lloc on plantar la tenda (difícil tasca en un poble tan curiós i dens com la Índia), així que no m'ho penso gaire i quan sóc entre dos pobles i allà on hi trobo més camps, agafo el primer trencall que trobo, que primer creua un camp de blat encara massa proper a la carretera, després un petit descampat on una vintena de galls d'indi amb un magnífic plumatge són a punt d'iniciar el vol, per acabar-se finalment daant una tanca i el final del camí. Com que, sincerament, em fa molta mandra tornar a la carretera a buscar un nou trencall que no garanteix res de res, aprofito que un porta lateral de la tanca és oberta per entrar la fàbrica de sacs. Primer hi trobo un petit descampat desert ideal per plantar-hi l tenda, i encara millor, un parell de coberts ideals per estalviar-me la plantada de la tenda i dormir la llum de la lluna annexes a una nau deserta. No és fins que acabo la meva petita exploració que trobo l'Ajatomar, el senyor Khan i els quatre treballadors de la fàbrica. Són al final de la següent nau, acomiadant-se fins l'endemà doncs la jornada lboral ja ha acabat. Aprofito que l'Ajatomar parla un bon anglès per explicar-li el que estic fent, li ensenyo la bici que havia quedat aparcada a l'entrada de la fàbrica i li demano si puc utilitzar el pati de la fàbrica per plantar-hi la tenda. Ràpidament em dona el seu "ok", per tot seguir afegir que jo dormiria al seu llit, en una gratuita i sincera mostra d'hospitalitat que xoca amb la majoria d'interessats que se t'acosten en les grans ciutats índies, per tot seguir explicar-me que ell dormirà amb el senyor Khan a l'altra habitació.

I és que tant l'Ajatomar com el senyor Khan són els enginyers i responsables de la fàbrica, i com a tals disposen de dues habitacions on viuen allunyats de família i amics. Li agraeixo sincerament l'oferiment i aprofito la poca claror que queda per escriure 4 postals mentre el parell d'enginyers se'n va en moto per completar la rutina diària amb una sessió de body building al gimn`s del poblet més proper, una pràctica a la qual mai falten i qu li permet al jove Ajatomar presumir d'una musculosa esquena.

Si el senyor Khan és un senyor entrat en la cuarantena, musulmà i molt crític amb el Pakistan, casat i amb criatures a qui truca cada vespre a l'hora de sopar, l'Ajatomar tot just té 25 anys, i gràcies al seu millor anglès, és amb qui estableixo més conversa i simpatia. Originari d'un poble a 100 kilòmetres de la fàbrica, pertany a una família nombrosa i religiosa, aspecte que ell també incorpora a la seva personalitat, adornant l'habitació amb imatges de Déus i Deeses a modus de petits altars arrencats de les pàgines del diari. Ell em convida a sopar plegats després de la sessió de peses, ell ordena que per celebrar la meva estada, aquella nit es cuinin uns pans dolços per acompanyar el sopar, és ell qui es preocupa de les meves necessitats i comoditats. També s'interessa per la meva vida: estudis, feines i somnis i procura saber tant com potde l vida a Europa. Quan l'interrogo jo una mica sobre la seva vida i sobre el seu estat civil (nois, "allá donde fueras, haz lo que vieras"), no tarda gens ni mica a explicar-me el seu drama personal, que ell porta com si res.

La història es remonta a 6 anys enrera, quan amb 19 nyets s'enamora d'una veïna del barri, de similar edat i també de classe alta. Encara avui quan parla d'ella els ulls li brillen de forma especial. Malahuradament pertanyen a castes diferents , cosa que impedeix encara a la Índia moltes unions. I és que si el sistema de castes va ser abolit ja fa molts anys i és il.legal, a la pràctica i gaire bé a tot arreu, vull dir també en les grans ciutats i en moltes de les persones més obertes, es seguei aplicat inexorablament. La pressió familiar, social i les raons religioses (l'Ajatomar diu un munt de vegades que si aquesta és la voluntat dels pares i de Déu, ell no s'hi pot oposar) marquen un estret camí del qual gaire bé ningú no se n'escapa. Per això m'explica sense cap tipus de ressentiment ni ànim de rebeldia que quan la seva família es va oposar al nuviatge amb aquesta noia d'una altra casta, ell ho va acceptar com una voluntat divina i una decisió familiar a qui ell no s'hi podia oposar, per molt gran i fort que fos l'amor que l'unia amb aquesta noia. M'explica del feliç que és desaber uqe el seu antic amor s'hagi casat i esperi una criatura, i sobre el seu futur, m'explica que ho deixa tot en mans de la família, que s'encarregarà de buscar-li una muller amb qui fer una família.

Com que són dos germans i dues germanes,i ell és el més gran de tots, per raons que desconec fa família prioritza el casament de les filles per després enllestir i/o arranjar el dels fills. No entenc molt bé les raons, però endevino que així es la millor i mé fàcil manera de fer-ho seguint els costums i tradicions de la Índia. Per què segons m'explica l'advocat en el tren que em va portar de Kerala a Delhi, el mateix Ajatomar mentre sopem un especiadíssim "aloo gobi" (patates amb coliflor) o qualsevol altra persona sincera, encara avui el 90% dels matrimonis a la Índiason arranjats, quan no negociats, per la família. Cal no oblidar que a part de la coincidència de castes, el dot que el pare de la núvia ha de pagar pel casament també juga un paper importantíssim en aquests arranjaments. En el millor dels casos, el noi té 4 ó 5 noies per escollir, i encara avui el tema del dot (dawry en indi) és un element importantíssim per poder casar la filla.

Així que el pobre Ajatomar, a qui tant parlar de la seva estimada no només posa els ulls plorosos sino que accentua una enyorança mal dissimulada que només calmarà buscant i rebuscant per tots cantons una antiga fotografia de l'estimada que guarda secretament com un tresor, fa molta broma amb la seva esquena i l'atractiu que això suposa per les noies índiesperò a l'hora de la veritat abandona totalment el seu futur i ho deixa tot en mans de la família, que li triarà la seva dona segons un sistema de castes que bloqueja la mobilitat social condemnant al pobre a ser pobre tota la vidam i garantint al ric riquesa per tota la vida. Un sistema que ara que la Índia es modernitza i espavila, algun dia caldrà posar definitivament al calaix dels mals endreços.