14a Crònica : SINGALILA TREK

Orfe de guies i mapes de la zona, la primera vegada que sento parlar d'aquest trekking pel Parc Nacional Singalila a l'Esat india de West Wengal es per mitja del Tim, un noi alemany amb qui coincideixo al trekking del Kailash (Tibet). El gran avantatge d'aquest trekking en comparacio al seus veins del Sikkim, amb qui comparteix semblances en boscos i vistes es la seva accessibilitat. Situat a 2 hores en bus de la ciutat de Darjeeling, un antic refugi britanic situat a mes de 2000 metres d'alsada per escapar de la calor de la plana de Bengala, es un trekking de 5/6 dies (que jo fare en la meitat de temps tot i no anar a la carrera) el quan no calen ni permisos especials, ni per suposat contractar guies i portejadors, tot i que l'oferta es variada i sempre intenten fer creure'm que realment son necessaris. Si a mes a mes afegim que els vigilants del parc es despisten i s'obliden de cobrar-me l'entrada de 20 rupies (equivalent a una bona racio de "momos" tibetans, una especia de tortellinis gegants farcits de verdura o carn i servits normalment amb salsa "spicy"), ja sabreu per que he optat per aquesta trek en canvi dels carissims treks del Sikkim, que tenen l'avantatge d'acostar-se mes al pic Kanchenjunga (el tercer pic mes alt del planeta) pero l'inconvenient de perdre el contacte amb la gent local, ja que caminen per terres deshabitades.

Sigui com sigui, despres del dia de descans a Darjeeling, on hi arribo despres d'un ascens de mes de 2000 metres en una llarguissima pujada de 70 km. des de la plana de Bengala i on ja podeu endevinar a que dedico el temps: a arreglar algunes cosetes de la bici, a l'internet de turno i a la gastronomia local, amb un excel.lent per una petita pastisseria a la vora del bazar on el.laboren uns dolcos deliciosos, a l'endema a primera hora del mati soc a l'estacio d'autobusos i jeeps, on esmorzo 4 galetes i dos tes amb els indis mes matiners, aquells que obren les parades del mercat, que suministren aigua a les botigues (si, a falta d'aigua corrent, caros farcits e cubells d'aigua son arrossegats per esforsats homes pels pendents carrers de a ciutat) o aquells que com jo busquen un jeep a primera hora del mati. En dues hores em planto al punt de partida del trekking, que a l'igual que passava amb el trek de l'Annapurna, es diferent al punt final. El poble es diu Manebajanj, i encara que no mes es a 40 km de Darjeeling, el temps que perdem es el que abans us he dit: dues hores, temps suficient per esmorzar una segona vegada (qui em coneixen ja sabeu que la meva gana a primera hora del mati es de les importants) mentre al check point de turno prenen nota de les meves dades i em volen convencer de la necessitat d'un mapa, que es el mateix que tinc a la guia de la India. Aixi que tot i que m'encanten els mapes, i que sovint no em res comprar el mapes mes inutils ni que sigui per contemplar-los a la taula del menjador, aquesta vegada la copia barata i cutre del mapa me l'estalvio, i dedico les rupies pertinents a comprar els queviures necessaris pel trek.

Enllestits tots els tramits, a les 9 comenso a caminar direccio Sandakpu, el punt mes alt del trekking i el que ofereix millors panoramiques de l'Himalaia. El cami es optatiu, hi ha na petita pista forestal apte per jeeps que en 31 km condueix al punt mes alt del trek, pero jo sovint opto per dreceres encara mes pendents i que m'estalvien les continues ziga-zagues que la pista dibuixa a la muntanya. Boscos frondosos m'acompanyen en aquests primers moments del trekking, amb aigua rajant per totes bandes i la companyia d'uns micos que juguien al marge del cami. Els boscos son habitats per gran quantitat d'ocellots que no coneixo i de qui nomes escolto el seu cant, i els arbres son majoritariament rododrens, uns especie autoctona que floreix a la primavera abans dels monsons. Tambe hi ha moltissim bambu, i es que encara algun os panda habita la zona, tot i que son gaire be impossible de veure.

El que veig aquest primer dia de trekking es gent local movent petits ramats de vaques, transportant llenya o herba a la manera nepali (amb una "motxilla" feta de canyes i que es pengen literalment del cap, arrepenjant-la a l'esquena). En un dels pobles que atravesso aprofito per dinar, i com que quan arriba la cassola de l'arros ja es buida, i el temps d'espera per una nova racio es d'una hora mes i unes rupies menys, aprofito que tenen llet fresca per demanar un got de llet calenta i abocar-hi el magnific muesli nepali que porto arrossegant des del trek de l'Annapurna. La casa que em serveix de refugi, i es que mentre dino comensa a ploure, respona a la tipica casa nepali: dues habitacions, una d'elles central i gran amb el foc a terra en una especia de llar de foc i cuina a la vegada. I es que una construccio de fang de mig metre d'alsada i amb dos forats per les olles i un altre per abocar-ho la llenya serveix tan per cuinar com per escalfar l'estansa, dirigint manualment la llenya cap al "fogo" que es vulgui utilitzar en aquell moment, tot i que normalment sempre hi ha una cassola gran amb aigua calenta a la vora del foc. En l'altre habitacio un monjo tibeta que habita la casa, no se si temporalment o permanentment, crema mantega i oli en uns petits altars plens de fotos del Dalai Lama i altres Lames tibetans.

Com que la pluja es fina i debil, decideixo probar fortuna i aconseguir el proper poble, igual que fan 4 xavals carregats de mercaderies. Pero la fortuna ens dona l'esquena i la debil pluja es converteix en una intensa tormenta i nomes un sprint per aconseguir una casa que ofereix te al preu de 5 rupies (aprox. 10 centincs d'euro) em salva de la primera remullada seria. Pero com que la casa no te lloc per dormir-hi i acabat el te un te la sensacio de fer nosa, no em toca mes remei que seguir fins a Kalipokhari sota una intensa pluja, que ja no cessara fins ben entrada la nit. Arribo al poble ben xop, aixi que al segon hotel que em trobo hi entro xorrejant, regalimant aigua de la jaqueta, pantalons i caputxa i amb el cs refredat, aixi que accepto les condicions que m'ofereixen (i es que just in case, sempre val la pena aclarir preus de tot abans de dir el "si") i em passo la tarda al costat del brases (aqui s'utilitza una llanta de cotxe per anar acumulant les brases que el continu foc de la llar de foc amb la inseparable cassola d'aigua va produint), assecant la roba penjada dels claus i la llenya que guarden sobre la llar de foc i emborratxant-me amb el simpatic home de la casa amb el licor local "chang", una beguda alcoholica feta a base de la fermentacio d'un cereal petit i rogent i servida en un bol de fusta de bambu al que safegeix aigua calenta (i suposo que per aixo, l'aigua calenta sempre ha de ser a punt). Un cop ha reposat una estona, amb l'ajuda d'una canya de banbu es xucla i beu el chang, i per un que no esta acostumat a l'alcohol, ha caminat 5 hores i te la panxa buida, amb 4 xuclades ja te en te prou per sentir els primers marejos, el riure tonto. A les en punt sopo amb la familia el menjar de cada dia: el dal bhat que m'ha alimentat durant un mes al Nepal i que aqui segueixen consumint a l'estil nepali, es a dir, en dues racions buffet lliure a les 10 del mati i a les 6 de la tarda, estalviant-se l'esmorzar que liquiden amb un tasseta de te amb llet. Les verdures del sopar son collides a l'hort una hora abans, i aquesta vegada, i per que es noti que soc a la muntanya i entre ramats de vaques, i iogurt bonissim acompanya l'arros.

L'endema una forta pendent d'una hora de caminada em deixa al cim del Sondakpu, aitual a mes de 3600 metres sobre el nivell del mar i amb unes vistes majestuoses de l'Himaliaia mes oriental. Veil el Kanchenjunga com una inmensa serralada piramidal i el Siniolchu, una muntnaya agreste i bonica semblant a l'Ama Dablan vei de l'Everest. A aquetes alsades, els boscos frondosos deixen lloc a les pastures que aprofiten vaques i iacs amb solitairis i dispersos pint de muntanya que li donen al paisatge un perfil molt singular. D'aqui, cami muntnaya russa amb moltes curves i tambe dreceres que s'intueixen fins a Pahlut, el segon punt mes alt del trekking pero sense vistes de l'Himalaia. Un rudimentari defugi amb una gran taula central i llits al seu voltant es la unica opcio que el lloc ofereix, millor que les encara mes rudimentaries casetes que guies i portejadors es veuen obligats a utilitzar. I es que la majoria de turistes, per no dit tots, fan el trekking amb "guides and porters". Quan hi arribo uns anglesos estan entaulats a la taula central, amb el tipic picnic de muntanya servit per atents nepalis, i com que el temps amenasa pluja i no vull banyar-me per segon dia consecutiu, demano preu. Em demanen el doble que la nit anterior, tot i que aconsegueixo una rapida rebaixa que hauria de quedar en secret, pero una clariana al cel em decideix a continuar la ruta fins al poble de Gorkey, seguent poble en la ruta i a uns 15 km de distancia a traves d'un cami que dibuixa tantes ziga zagues com pot. Per estalviar mes voltes i fer via, i per practicar aquest esport de muntanya tan bonic i que tan enyoro com es el correr per la muntanya, a estones em deixo caure per les dreceres i poso a prova les cames, els reflexos i retrobo les sensacions del correr, tot i que amb la motxilla a l'esquena, ..."no es el mateix").

En una hora i 40 minuts arribo al poble de Gorkey, on un inmillorable panorama s'obre al meu davant: boscos preciosos, piscines naturals als dos rius que creuen aquesta petita vall, 4 casetes desperdigades amb els seus horts i corrals formen aquets poble de muntanya a tocar del Sikkim, on una amable familia em recull al seu hostal (he de tornar a regatejar, pero el pa tibeta de l'endema no tindra rival!!) i passo la tarda xerrant amb ells, pelantmongetes que serviran per enriquir la salsa del "dal" als mesos mes freds de l'hivern i menjant panotxes que entament es torren a la vora de la llar de foc. Tot i que l'extens menu de la casa rural em dona l'opcio de canviar de dieta, opto altra vegada per sopar com els locals, aixi que a les 6, nova raico d'arros, sopa de llenties i verdures per acompanyar. A la carta tambe hi trobo un "spanish bread" farcit de vegetals que mai he vist als forns catalans. Prova que els nepalis saben millor que nosaltres que no som espanyols!!! Sigui com sigui, el guest book de la casa recomana moltes altres coses, des d'un pollastre "very tasty" de qui es pot seguir tota la recepta des de quan es "casa" pel jardi, es despluma a la terrassa i es cuina a poc a poc a la llar de foc, fins a un suculent i dols pudding d'arros que deixo per properes visites, I es que amb l'home de la casa faig bona conversa, i com que el lloc m'agrada, o descarto tornar-hi despres dela volta ciclista al Sikkim, amb provisions de xocolatines incloses per vendres als turistes mes golafres.

El tercer dia de trekking es una curta passejada de 3 hores fins a Rimtek, final de la travessa, enmig de boscos de rododrens i bambus altra vegada, creuant cada vegada mes i mes cases i poblests i es que si alguna cosa tenen en comu aquesta regio muntanyuosa al Nord de la provincia india de West Bengal amb el vei Nepal, a part de ue la gent es nepali a totes dues bandes, es que hi viu molta gent. Nomes a l'alta muntanya i llocs mes freds els habitatges disminueixen. Altrament, les cases aocstumena sovintejar mes del que a mi m'agradaria.

A Rimtek no trobo millor manera de passar l'estona d'hora i mitja pel proper jeep que m'h de dur al "campament base" de Darjeeling que degutar uns momos i un altre pa tibeta substancialment diferent del del mati pero igal de bo. Ho faig en una terrassa al sol d'un restaurantet regit per un tibeta net d'un refugiat del Tibet. Encara conserva la llengua, pero el problema del Tibet el veu molt llunya i em confessa que no te cpa intencio de tornar-hi, no se si per la dificultat de fer-ho o per altres raons. Tot i que la xerrada es amena, la racio de momos es escassa, aixi que li demano la "torna" i ves per on, i per confirmar altra vegada allo de "qui no plora no mama", una altra racio de momos cau de franc.

El viatge en jeep fins a Darjeeling sera tota una altra aventura. Primer canvio de seient 2 vegades a peticio del cnductor, encara no se per quines raods. Al segon canvi, em col.loquen al darrera del jeep, al costat mateix d'una porta que no tanca i i una corda s'ha instal.lat per assegurar al personal. No em toca mes remei que agafar la corda amb forsa mentre la india del meu costat s'arrepenja a la meva espatlla per fer la migdiada. Al jeep hi arribem a anar 18 persones, capacitat mes propia d'un minibus. Pero se teniu en compte que ja davant del vehicle s'hi instal.len el conductor, que treu mig cos per la finestra, i tres perosnes mes, 4 persones mes a la filera del mig i 4 o 5 mes al darrera, ja en tenim uns quants. la resta fins al 18 van al sostre al portaequipatges o penjats al darrera del jeep. La gent puja i baixa costantment, i nomes som uns pocs els que fem el trajecte sencer. En un dels poblets que atravessem un pare col.loca dues criatures al darrea mentre ell s'enfila al terrat del cotxe. Les criatures porten 4 monedes a les mans que apreten com si la vida anes en elles, un dels crios perd els pantalons per culpa dels sotracs i maniobres dels jeep i l'altre troba a falta tant el pare que es posa a plorar. Ni les paraules primer per ell estranyes que li dirigeixo ni les explicacions del senyor gran quedavant meu ocupa dos seients serveixen de consol. Aixi que ens tornem a aturarpe consolar la critaura.

Al cap de dues hores de trajecte i alguns avisos, el jeep diu prou i nomes una habil maniobra em permet pujar al seguent jeep que passa, tal com fan dos o tres locals mes. Pero aques jeep nomes em deixa a 8 km de Darjeeling, aixi que encara haure d'agafar un altre taxi/jeep o el que sigui per arribar a "casa". Decideixo prendre-m'ho amb calma, aixi que mentre soc al mercat comprant uns platans per berenar, trobo l'amic taxista que dos dies abans m'ha dut a mi a uns quants mes a unes de les atraccions amb mes exit entre els indis, un pujol amb vistes a l'Himaliaia on un fotimer de gent cada mati s'hi concentra per veure sortir el sol. QUan jo hi soc, els nuvols ens espatllen la vista, pero la performance que els indis fan a aquesta hora del mati tambe val la pena. Aquest amic taxista em condueix fins a Darjeeling amb el taxi ben carregat, enmig d'una carretera tallada per donar sortida a la multitud de seguidors del Partit Comunista que s'han aplegat a Darjeeling per escoltar les consignes mitineres dels liders comunistes locals. El taxista es salta olimpicament les primeres indicacions de la policia de transit per aturar-nos i despres trobem la carretera oberta i indicacions de la mateixa policia per seguir endavant i a tota pastilla. Una gran organitzacio, ja podeu veure, i es que aixi es la India:un caos de cues i desorganitzacio com ja vaig poder detectar a l'ambaixada de Katmandu. Pero aixo us ho explicare a la cronica nepali.