divendres, de novembre 03, 2006

15a Crònica: L'ILLA DE MAJULI, UNA ILLA EN TOTS ELS SENTITS

Els que seguiu amb curiositat les meves croniques no cal que busqueu aquesta illa en cap mar proper a la India, per que la primera particularitat d'aquesta illa es que es una illa entre rius. Situada a l'extrem nordoest de l'Estat d'Assam (i ara hi afegeixo un dada d'actualitat: la setmana passada en aquest estat indi milicies assameses van assassinar una setantena d'emigrants d'altres regions de la India, preferentment de l'Estat proxim de Bihar, indiparlants) dins de la Regio del Nord Est de la India (una regio entre el Buthan, el Tibet, Birmania i Bangla Desh), la inmensitat del riu Bramaputra (un riu que vaig veure neixer al Tibet al llac sagrat de anasovar i que ja al Tibet donava riquesa i verdor a unes valls majoritariament arides) crea aquest refugi de natura, espiritualitat i huma que es l'illa de Majuli. I si dic tot aixo es per que a l'illa de Majuli s'hi apleguen multitud d'ocells, alguns atrets per la pesca del seu voltants, altres per la riquesa interior, 22 sattras (monestirs hindus) on s'hi ensenya des de religio, teatre o dansa i uns habitants que s'autoanomenen majulians i que mostren amb orgull el seu caracter diferencial de la resta d'Assam.

Jo arribo a l'illa pel nord, a traves de la ciutat de North Lakimpur, una petita ciutat india amb el caos, la bruticia i el soroll de qualsevol altra ciutat de la India. Nomes la particularitat de trobar un cavall mort enmig del carrer i la presencia notoria d'assamesos musulmans em faran recordar aquesta ciutat. En aquesta ciutat agafo abandono la "national highway" (no us confoneu pel nou, es una carretera ben asfaltada i prou) per agafar un trencall que segons el mapa es una carretera ample i comode que travessa el Bramaputra endevino que amb algun pont. La realitat es que em trobo amb un cami a estones asfaltat amb tants sotracs i pedres com veins al seu voltant, ample per un sol vehicle pero que no comporta cap mes problema, doncs nomes motos i bicicletes usem la carretera. I si dic aixo de la multitud de veins que te la carretera es per que si alguna cosa te la India, i amb aixo i amb tantes altres coses es una replica del Nepal, es que els centres urbans no tenen fi. Despres d'un nucli comercial i de serveis dens, sorollos i desordenat, un continu de cases, jardins, negocis i a vegades camps t'acompanya fins al seguent poble. En aquest cas, fins al primer riu, on comparteixo una petita embarcacio amb dues motos i 4 viatgers. La bici la col.loquen a l'espai que una moto deixa al seu estribor, i una gentil senyora india s'hi arrepenjara i a la vegada la sustentara durant els aproximadament 10 minuts de travessa fins a l'altre banda del riu. Jo aqui ja estic mes que perdut, per que si esperava un petit tranbordador per arribar a Majuli, el que em trobo es una barqueta de fusta inpulsada per un mariner que amb un llarg tronc de bambu, i parofitant que anem a favor del corent, la dirigeix a l'altra riba. A la barca m'expliquen, o almenys aixo es el que entenc jo, que encara necessito dos transbordadors, pero com que ja es fa tard (en aquesta regio i en aquesta epoca, a partir de les 4 de la tarda ja cal comensar a buscar un lloc on posar la tenda, per que a les 5 ja es gairebe negra nit) i no porto llum com les motos que m'acompanyen descarto la idea d'arribar a l'illa de Majuli i ja em veig plantant la tenda i menjant samoses (uns entrepans fregits farcits de verdures i especies que acostumen a fer de sopar, acompanyats per algun dols, per que sembla que el deficit gastronomic del Tibet encara perdura i estic mes golafre i llaminer que mai).

Aquesta primera illa que he travessat entre les dues barques es tot un espectacle. Criatures mig despullades porten els seus germans mes petits penjats a l'esquena, porcs i pollastres comparteixen pati i carretera, i ara encara les dones es refugien del sol en uns baixos que les cases tenen per evitar les inundacions Es a dir, les cases i sobretot l'arros i les collites es guarden en alsada, deixant aproximadament 1 o dos metres per que l'aigua inundi anualment l'illa sense provocar mes ensurts que al perdua de galls i gallines. Les cases son senzilles i austeres, les parets son fetes de 4 canyes i nomes els troncs que les alcen semblen forts i robusts. Les dones o cuines o ela.laboren "gamuses", una faldilla que aqui nomes porten els homes consistent en un llarg drap de cuina que amb habilitat es lliguen a la cintura. Amb aixo se'n van a pescar, a treballar al camp d'arros o a fer el te a cal vei, i els pantalons deuen quedarse per quan cal anar de 21 botons.

La travessa de l'illa es fa mes rapid del previst, aixi que enganxo el segon transbordador a temps amb les mateixes motos i viatgers. Em tornen a fer un forat i el sol comensa a caure donant uns paisatges preciosos. Amb l'ajuda d'un noi aconsegueixo superar el desnivell de la riba per dur la bici a terra ferma on per sorpresa, em comuniquen que soc a Majuli. Alguna csasa aillada esquita camps d'arros i pastures, i no cal pedalar gaire per trobar el millor camping de la India: en un petit bosc gens espes i al costat del riu, em regalo una posta de sol i un sopar fred esplendids mentre el riu s'adorm, els ocells tornen als nius i els pescadors a casa entonant melodiques cansons.

L'endema m'endinso a l'interior de l'illa, on descubreixo el primer sattra dels 22 que hi ha a l'illa. El satta o monestir hindu de Kalambari va ser fundat al segle XVII, tot i que arquitectonicament no te cap interes. Al centre del pati s'hi troba el lloc d'oracions, un petit cobert amb imatges religioses, espelmes, ciris i uns quants monjos asseguts damunt estores de bambu. Al seu voltant, un jardi que aprofiten per cultivar-hi platans i les habitacions dels monjos, de diferents mides i acabats. N'hi ha que dormen sols amb la seva propia cuineta, amb un espai propi que ells organitzen a la seva manera. En canvi n'hi ha que dormen plegats en petits dormitoris, compartint apats i les feines domestiques.

Aquest sattra disposa, a mes a mes, d'un petit teatre amb escenari i pati de butaques (sense butaques, es clar, que per alguna cosa som a la India) on quan jo arribo un nen clava mastegots a una mascara que deu representar els mals esperits. I es que mentre alguns dels monjos petits van a l'escola, altres encara mes menuts aprenen teatre, dansa, religio i cultura hindu gracies a altres monjos mes grans i formats. Despres de l'assaig de la criatura i la mascara, ve el torn de la dansa del monestir, on 3 bailarins dansen ritmicament al so dels "tablashs", els tambors hindus que amb elegancia, ritme i alegria dos musics toquen.Acabat l'assaig, es hora de xerrar una mica amb els monjos i saber de la seva vida. Alguns arriben al monestir una mica com si fos un orfanat, altres amb mes sort, atrets per la formacio musical i religiosa que s'hi dona. Sigui com sigui, tots son molt amables i despres d'un breu esmorzar a base d'arros amb llet (aquest monestir te la particularitat que es autosuficient, disposa de terres que pagesos cultiven per ells a canvi d'una petita porcio de la collita, aixi que no segueixen cap altra directriu que la propia els monjos del monestir. Em comenten que en una hora farn la dansa assajada amb algunes errades (tot s'ha de dir) a la sala d'oracions, amb vestits de gala i per ofrenar a no se quin dels Deus que idolatren. O sigui que com ells aprofito per fer neteja de "baixos" i "alts", i es que a la sala d'oracions ells hi han d'entrar purs i nets. Per aixo cada vegada que entren o surten del monestir (o la bicilceta queda aparcada a l'entrada juntament amb el calsat) necessiten rentar-se de les impureses de l'exterior amb el corresponent bany. A mes a mes, un cop estan nets i purs, no poden tocar directament altres persones ni objectes, aixi que a l'hora de passarnos algun paper o boligraf, l'hem de deixar caure en les mans de l'altre. Tampoc es tallen el cabell, aixi que sobretot els joves disposen de magnifiques cabelleres brunes que cuiden moltissim amb la pinta i oli de coco. Arribats a l'hora de la dansa, em trobo els 3 bailarins pintats com senyores i vestits com princeses, que es mouen afeminadament al so dels tablshs i platerets en una musica amb alts i baixos que segueixen ara si perfectament. Altres monjos s'han aplegat al seu voltant, on tambe seu un suec que treballa per un tour-perator interessat en dur gent a aquesta desconeguda regio india. Acabada la dansa els aplaudiments, bravos i les felicitacions son pels tres dansaires, tres joves prims i agils que han actuat, al meu parer, perfectament.

A l'hora de dinar, un jove monjo dels que viu estil "yo me lo guiso yo me lo como" em convida a la seva cel.la, on repetim d'arros i peix que trobo nomes passable pero que ajuda a passar la gana i que serveis d'acompanyament a una animada tertulia sobre dones, paisos i religions. Malauradament, ell ha de marxar a guanyar-se les garrofes, fent classes de religio hindu en un col.legi proper i jo ja he de comensar a buscar lloc per dormir. Enfilo direccio el riu Bramaputra per una pista sorrenca i dolenta que em porta rapidament al petit port on l'endema al mati el barco em recollira juntament amb una pila de majulians modats per anar a ciutat, amb el cabell engominat, la roba ben planxada i la boca plena de tabaco. Al petit port s'hi congreguen unes quantes vetustes cases de menjar qe travesso sense parar per que ja vaig ple de provisions i dolsos. Passat aquest petit enclavament huma, torna la natura aixi que en una de les petites platges que el riu Bramaputra colpeix a l'illa de Majuli faig el corresponent bany i camping, que nomes els mosquits del capvespre espatllen una mica. Per la resta, una fina boira es va posant damunt el riu, sento dins la tenda com les cigonyes sobrevolen la tenda amb els eu sorollos moviment d'ales, i tambe avui els pescadors tornen a casa entonants les mateixes cansons majulianes que la nit anterior.

A l'endema, nomes em queden 5 minuts de bicicleta fins al port, on al primer restaurant obert esmorzo el pa fregit indi (anomenat puri), normalment amb racions que doblen les dels indios, mentre el port s'anima a poc a poc amb altres passategrs i mercaderies i el peix de primera hora del mati es venut amb rapidesa. Un cop a bord, nens i dones ocupen l'interior del vaixell, una embarcacio antiga que tardara gaire be dues hores en creuar, en diagonal, el riu Bramaputra, mentre els homes ocupen amb motos i bicis la coberta. Aqui, i en colles de 4 o 5 persones les partides de cartes dominen la coberta, amb pocs diners pel mig pero amb amb molta expectacio, i a popa del vaixell dos majulians fumen d'una sopitosa pipa. Jo observo totes les coses davant la curiositat peo educada observacio del majulians, trencada al final per una agradable conversa amb un indi que parla angles que en regala un parell de platans i m'ofereix una tassa de te. Li accepto els platans i li rebutjo el te, doncs m'esperen 100 km. fins al proper desti i no val a badar.

Nomes un ultim apunt: l'arribada a port es atn clasica com la rasta de la India: els passaters sorten a la carrera per aconseguir el primer autobus cap a Jorhat, la ciutat i capital de comarca que dona servei i feina a molts majulians.

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Hola Kirguizstan ! Planeo viajar a Majuli en Julio y he intentado leer tu artículo a pesar de que no hablo catalán , es todo muy interesante . Mi idea es volar de Bangkok a Dakha en Bangladesh y desde allí subir por el Bramaputra hasta la India. No se si me puedes ayudar con algunas dudas ..¿ cómo llegaste a Majuli ? ¿ es posible remontar el Bramaputra desde Dakha ( Bangladesh ) hasta Majuli ? ¿ sabes si se podría navegar más al norte por el río hasta el Tibet ?
GRacias
juan_duchemin@hotmail.com

4:31 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home