L'Ajatomar i el senyor Khan, dos enginyers en una fàbrica de sacs

L'AJATOMAR I EL SENYOR KHAN, DOS ENGINYERS EN UNA FÀBRICA DE SACS
primers de gener del 2007
crònica escrita el 01/02/07


El dia que escapo de Delhi, i aquest és el millor terme després de 8 dies en una ciutat bruta, sorollosa i en aquesta època de l'any molt freda, amb el visat paquistanès a la butxaca i a través de la "ring road" que a l'estil de les rondes barcelonines li dona la volta a la ciutat, em proposo completar el famós triangle turístic de la Índia, format per la capital Delhi, l ciutat d'Agra pel seu famós Taj Mahal i la ciutat rosa de Jaipur ja al Rajasthan.

El que penso d'aquest famós triangle turístic us ho comentaré en una altra crònica, però avui m'agradaria explicar el que vaig viure en aquesta fàbrica de sacs.

Hi arribo per casualitat després d'una interminable fugida de Delhi, on després d'abandonar la Ring Road encara tinc una trentena o quarantena de kilòmetres d'allò que a l'Oriol Nel.lo definiria com a "ens metropolità", per una carretera atepeïda de cotxes i fums que em fa replantejar la retirada i fins i tot la compra d'un dels cascos de motos que s'ofereixen als motoristes al marge de la carretera.

Per sort, l'aturada per dinar en un dels restaurants del marge de la carretera que ofereixen la típica cuina del Nord de la Índia (patates amb coliflor és un clàssic, l'altre és el "dal" o llenties, sempre amb abundància d'espècies i uns magnífics pans que cuinen en un forn anomenat "tandori" que domina la cuina) no només suposa un break als sorolls, fums i perills de la carretera sino que després del rotet, també un clàssic aquí a la Índia, amb la tornada a la bici apareixen els primers camps i cultius, la distància entre els pobles s'allarga i el volum de cotxes a la carretera es redueix.
La carretera per on circulo és una autopista de 2 carrils per sentit, ben asfaltada i molt ràpida, que em permet contemplar com en aquesta part de la Índia els camps d'arròs que durant tants i tants kilòmetres m'han acompanyat donen pas ara a camps de blat, en aqueta època de l'any verds com la gespa i amb la planta d'encara no un pam. Així s'enten que també la dieta canvii, i és que al Nord de la Índia i per molt estrany que pugui sonar, deixen de banda l'arròs per abocar-se al consum de multitud de pans diferents, que particulrment, trobo deliciosos. He provat magnífics "naans" d'all o alfàbrega, "parathes" farcits de patates i fregits en mantega líquida, els simples "rotis" o "chapatis" que serveixen a poc a poc per tal que els mengem sempre calents. En fi, un gran al.licient això de descobrir la cuina índia.

Abans no es fa fosc començo a buscarun lloc on plantar la tenda (difícil tasca en un poble tan curiós i dens com la Índia), així que no m'ho penso gaire i quan sóc entre dos pobles i allà on hi trobo més camps, agafo el primer trencall que trobo, que primer creua un camp de blat encara massa proper a la carretera, després un petit descampat on una vintena de galls d'indi amb un magnífic plumatge són a punt d'iniciar el vol, per acabar-se finalment daant una tanca i el final del camí. Com que, sincerament, em fa molta mandra tornar a la carretera a buscar un nou trencall que no garanteix res de res, aprofito que un porta lateral de la tanca és oberta per entrar la fàbrica de sacs. Primer hi trobo un petit descampat desert ideal per plantar-hi l tenda, i encara millor, un parell de coberts ideals per estalviar-me la plantada de la tenda i dormir la llum de la lluna annexes a una nau deserta. No és fins que acabo la meva petita exploració que trobo l'Ajatomar, el senyor Khan i els quatre treballadors de la fàbrica. Són al final de la següent nau, acomiadant-se fins l'endemà doncs la jornada lboral ja ha acabat. Aprofito que l'Ajatomar parla un bon anglès per explicar-li el que estic fent, li ensenyo la bici que havia quedat aparcada a l'entrada de la fàbrica i li demano si puc utilitzar el pati de la fàbrica per plantar-hi la tenda. Ràpidament em dona el seu "ok", per tot seguir afegir que jo dormiria al seu llit, en una gratuita i sincera mostra d'hospitalitat que xoca amb la majoria d'interessats que se t'acosten en les grans ciutats índies, per tot seguir explicar-me que ell dormirà amb el senyor Khan a l'altra habitació.

I és que tant l'Ajatomar com el senyor Khan són els enginyers i responsables de la fàbrica, i com a tals disposen de dues habitacions on viuen allunyats de família i amics. Li agraeixo sincerament l'oferiment i aprofito la poca claror que queda per escriure 4 postals mentre el parell d'enginyers se'n va en moto per completar la rutina diària amb una sessió de body building al gimn`s del poblet més proper, una pràctica a la qual mai falten i qu li permet al jove Ajatomar presumir d'una musculosa esquena.

Si el senyor Khan és un senyor entrat en la cuarantena, musulmà i molt crític amb el Pakistan, casat i amb criatures a qui truca cada vespre a l'hora de sopar, l'Ajatomar tot just té 25 anys, i gràcies al seu millor anglès, és amb qui estableixo més conversa i simpatia. Originari d'un poble a 100 kilòmetres de la fàbrica, pertany a una família nombrosa i religiosa, aspecte que ell també incorpora a la seva personalitat, adornant l'habitació amb imatges de Déus i Deeses a modus de petits altars arrencats de les pàgines del diari. Ell em convida a sopar plegats després de la sessió de peses, ell ordena que per celebrar la meva estada, aquella nit es cuinin uns pans dolços per acompanyar el sopar, és ell qui es preocupa de les meves necessitats i comoditats. També s'interessa per la meva vida: estudis, feines i somnis i procura saber tant com potde l vida a Europa. Quan l'interrogo jo una mica sobre la seva vida i sobre el seu estat civil (nois, "allá donde fueras, haz lo que vieras"), no tarda gens ni mica a explicar-me el seu drama personal, que ell porta com si res.

La història es remonta a 6 anys enrera, quan amb 19 nyets s'enamora d'una veïna del barri, de similar edat i també de classe alta. Encara avui quan parla d'ella els ulls li brillen de forma especial. Malahuradament pertanyen a castes diferents , cosa que impedeix encara a la Índia moltes unions. I és que si el sistema de castes va ser abolit ja fa molts anys i és il.legal, a la pràctica i gaire bé a tot arreu, vull dir també en les grans ciutats i en moltes de les persones més obertes, es seguei aplicat inexorablament. La pressió familiar, social i les raons religioses (l'Ajatomar diu un munt de vegades que si aquesta és la voluntat dels pares i de Déu, ell no s'hi pot oposar) marquen un estret camí del qual gaire bé ningú no se n'escapa. Per això m'explica sense cap tipus de ressentiment ni ànim de rebeldia que quan la seva família es va oposar al nuviatge amb aquesta noia d'una altra casta, ell ho va acceptar com una voluntat divina i una decisió familiar a qui ell no s'hi podia oposar, per molt gran i fort que fos l'amor que l'unia amb aquesta noia. M'explica del feliç que és desaber uqe el seu antic amor s'hagi casat i esperi una criatura, i sobre el seu futur, m'explica que ho deixa tot en mans de la família, que s'encarregarà de buscar-li una muller amb qui fer una família.

Com que són dos germans i dues germanes,i ell és el més gran de tots, per raons que desconec fa família prioritza el casament de les filles per després enllestir i/o arranjar el dels fills. No entenc molt bé les raons, però endevino que així es la millor i mé fàcil manera de fer-ho seguint els costums i tradicions de la Índia. Per què segons m'explica l'advocat en el tren que em va portar de Kerala a Delhi, el mateix Ajatomar mentre sopem un especiadíssim "aloo gobi" (patates amb coliflor) o qualsevol altra persona sincera, encara avui el 90% dels matrimonis a la Índiason arranjats, quan no negociats, per la família. Cal no oblidar que a part de la coincidència de castes, el dot que el pare de la núvia ha de pagar pel casament també juga un paper importantíssim en aquests arranjaments. En el millor dels casos, el noi té 4 ó 5 noies per escollir, i encara avui el tema del dot (dawry en indi) és un element importantíssim per poder casar la filla.

Així que el pobre Ajatomar, a qui tant parlar de la seva estimada no només posa els ulls plorosos sino que accentua una enyorança mal dissimulada que només calmarà buscant i rebuscant per tots cantons una antiga fotografia de l'estimada que guarda secretament com un tresor, fa molta broma amb la seva esquena i l'atractiu que això suposa per les noies índiesperò a l'hora de la veritat abandona totalment el seu futur i ho deixa tot en mans de la família, que li triarà la seva dona segons un sistema de castes que bloqueja la mobilitat social condemnant al pobre a ser pobre tota la vidam i garantint al ric riquesa per tota la vida. Un sistema que ara que la Índia es modernitza i espavila, algun dia caldrà posar definitivament al calaix dels mals endreços.

I BICI nova a Chennai, Sud India

FOTOS Illes Andaman, relax a Neil Island...

FOTOS Bangladesh

15a Crònica: L'ILLA DE MAJULI, UNA ILLA EN TOTS ELS SENTITS

Els que seguiu amb curiositat les meves croniques no cal que busqueu aquesta illa en cap mar proper a la India, per que la primera particularitat d'aquesta illa es que es una illa entre rius. Situada a l'extrem nordoest de l'Estat d'Assam (i ara hi afegeixo un dada d'actualitat: la setmana passada en aquest estat indi milicies assameses van assassinar una setantena d'emigrants d'altres regions de la India, preferentment de l'Estat proxim de Bihar, indiparlants) dins de la Regio del Nord Est de la India (una regio entre el Buthan, el Tibet, Birmania i Bangla Desh), la inmensitat del riu Bramaputra (un riu que vaig veure neixer al Tibet al llac sagrat de anasovar i que ja al Tibet donava riquesa i verdor a unes valls majoritariament arides) crea aquest refugi de natura, espiritualitat i huma que es l'illa de Majuli. I si dic tot aixo es per que a l'illa de Majuli s'hi apleguen multitud d'ocells, alguns atrets per la pesca del seu voltants, altres per la riquesa interior, 22 sattras (monestirs hindus) on s'hi ensenya des de religio, teatre o dansa i uns habitants que s'autoanomenen majulians i que mostren amb orgull el seu caracter diferencial de la resta d'Assam.

Jo arribo a l'illa pel nord, a traves de la ciutat de North Lakimpur, una petita ciutat india amb el caos, la bruticia i el soroll de qualsevol altra ciutat de la India. Nomes la particularitat de trobar un cavall mort enmig del carrer i la presencia notoria d'assamesos musulmans em faran recordar aquesta ciutat. En aquesta ciutat agafo abandono la "national highway" (no us confoneu pel nou, es una carretera ben asfaltada i prou) per agafar un trencall que segons el mapa es una carretera ample i comode que travessa el Bramaputra endevino que amb algun pont. La realitat es que em trobo amb un cami a estones asfaltat amb tants sotracs i pedres com veins al seu voltant, ample per un sol vehicle pero que no comporta cap mes problema, doncs nomes motos i bicicletes usem la carretera. I si dic aixo de la multitud de veins que te la carretera es per que si alguna cosa te la India, i amb aixo i amb tantes altres coses es una replica del Nepal, es que els centres urbans no tenen fi. Despres d'un nucli comercial i de serveis dens, sorollos i desordenat, un continu de cases, jardins, negocis i a vegades camps t'acompanya fins al seguent poble. En aquest cas, fins al primer riu, on comparteixo una petita embarcacio amb dues motos i 4 viatgers. La bici la col.loquen a l'espai que una moto deixa al seu estribor, i una gentil senyora india s'hi arrepenjara i a la vegada la sustentara durant els aproximadament 10 minuts de travessa fins a l'altre banda del riu. Jo aqui ja estic mes que perdut, per que si esperava un petit tranbordador per arribar a Majuli, el que em trobo es una barqueta de fusta inpulsada per un mariner que amb un llarg tronc de bambu, i parofitant que anem a favor del corent, la dirigeix a l'altra riba. A la barca m'expliquen, o almenys aixo es el que entenc jo, que encara necessito dos transbordadors, pero com que ja es fa tard (en aquesta regio i en aquesta epoca, a partir de les 4 de la tarda ja cal comensar a buscar un lloc on posar la tenda, per que a les 5 ja es gairebe negra nit) i no porto llum com les motos que m'acompanyen descarto la idea d'arribar a l'illa de Majuli i ja em veig plantant la tenda i menjant samoses (uns entrepans fregits farcits de verdures i especies que acostumen a fer de sopar, acompanyats per algun dols, per que sembla que el deficit gastronomic del Tibet encara perdura i estic mes golafre i llaminer que mai).

Aquesta primera illa que he travessat entre les dues barques es tot un espectacle. Criatures mig despullades porten els seus germans mes petits penjats a l'esquena, porcs i pollastres comparteixen pati i carretera, i ara encara les dones es refugien del sol en uns baixos que les cases tenen per evitar les inundacions Es a dir, les cases i sobretot l'arros i les collites es guarden en alsada, deixant aproximadament 1 o dos metres per que l'aigua inundi anualment l'illa sense provocar mes ensurts que al perdua de galls i gallines. Les cases son senzilles i austeres, les parets son fetes de 4 canyes i nomes els troncs que les alcen semblen forts i robusts. Les dones o cuines o ela.laboren "gamuses", una faldilla que aqui nomes porten els homes consistent en un llarg drap de cuina que amb habilitat es lliguen a la cintura. Amb aixo se'n van a pescar, a treballar al camp d'arros o a fer el te a cal vei, i els pantalons deuen quedarse per quan cal anar de 21 botons.

La travessa de l'illa es fa mes rapid del previst, aixi que enganxo el segon transbordador a temps amb les mateixes motos i viatgers. Em tornen a fer un forat i el sol comensa a caure donant uns paisatges preciosos. Amb l'ajuda d'un noi aconsegueixo superar el desnivell de la riba per dur la bici a terra ferma on per sorpresa, em comuniquen que soc a Majuli. Alguna csasa aillada esquita camps d'arros i pastures, i no cal pedalar gaire per trobar el millor camping de la India: en un petit bosc gens espes i al costat del riu, em regalo una posta de sol i un sopar fred esplendids mentre el riu s'adorm, els ocells tornen als nius i els pescadors a casa entonant melodiques cansons.

L'endema m'endinso a l'interior de l'illa, on descubreixo el primer sattra dels 22 que hi ha a l'illa. El satta o monestir hindu de Kalambari va ser fundat al segle XVII, tot i que arquitectonicament no te cap interes. Al centre del pati s'hi troba el lloc d'oracions, un petit cobert amb imatges religioses, espelmes, ciris i uns quants monjos asseguts damunt estores de bambu. Al seu voltant, un jardi que aprofiten per cultivar-hi platans i les habitacions dels monjos, de diferents mides i acabats. N'hi ha que dormen sols amb la seva propia cuineta, amb un espai propi que ells organitzen a la seva manera. En canvi n'hi ha que dormen plegats en petits dormitoris, compartint apats i les feines domestiques.

Aquest sattra disposa, a mes a mes, d'un petit teatre amb escenari i pati de butaques (sense butaques, es clar, que per alguna cosa som a la India) on quan jo arribo un nen clava mastegots a una mascara que deu representar els mals esperits. I es que mentre alguns dels monjos petits van a l'escola, altres encara mes menuts aprenen teatre, dansa, religio i cultura hindu gracies a altres monjos mes grans i formats. Despres de l'assaig de la criatura i la mascara, ve el torn de la dansa del monestir, on 3 bailarins dansen ritmicament al so dels "tablashs", els tambors hindus que amb elegancia, ritme i alegria dos musics toquen.Acabat l'assaig, es hora de xerrar una mica amb els monjos i saber de la seva vida. Alguns arriben al monestir una mica com si fos un orfanat, altres amb mes sort, atrets per la formacio musical i religiosa que s'hi dona. Sigui com sigui, tots son molt amables i despres d'un breu esmorzar a base d'arros amb llet (aquest monestir te la particularitat que es autosuficient, disposa de terres que pagesos cultiven per ells a canvi d'una petita porcio de la collita, aixi que no segueixen cap altra directriu que la propia els monjos del monestir. Em comenten que en una hora farn la dansa assajada amb algunes errades (tot s'ha de dir) a la sala d'oracions, amb vestits de gala i per ofrenar a no se quin dels Deus que idolatren. O sigui que com ells aprofito per fer neteja de "baixos" i "alts", i es que a la sala d'oracions ells hi han d'entrar purs i nets. Per aixo cada vegada que entren o surten del monestir (o la bicilceta queda aparcada a l'entrada juntament amb el calsat) necessiten rentar-se de les impureses de l'exterior amb el corresponent bany. A mes a mes, un cop estan nets i purs, no poden tocar directament altres persones ni objectes, aixi que a l'hora de passarnos algun paper o boligraf, l'hem de deixar caure en les mans de l'altre. Tampoc es tallen el cabell, aixi que sobretot els joves disposen de magnifiques cabelleres brunes que cuiden moltissim amb la pinta i oli de coco. Arribats a l'hora de la dansa, em trobo els 3 bailarins pintats com senyores i vestits com princeses, que es mouen afeminadament al so dels tablshs i platerets en una musica amb alts i baixos que segueixen ara si perfectament. Altres monjos s'han aplegat al seu voltant, on tambe seu un suec que treballa per un tour-perator interessat en dur gent a aquesta desconeguda regio india. Acabada la dansa els aplaudiments, bravos i les felicitacions son pels tres dansaires, tres joves prims i agils que han actuat, al meu parer, perfectament.

A l'hora de dinar, un jove monjo dels que viu estil "yo me lo guiso yo me lo como" em convida a la seva cel.la, on repetim d'arros i peix que trobo nomes passable pero que ajuda a passar la gana i que serveis d'acompanyament a una animada tertulia sobre dones, paisos i religions. Malauradament, ell ha de marxar a guanyar-se les garrofes, fent classes de religio hindu en un col.legi proper i jo ja he de comensar a buscar lloc per dormir. Enfilo direccio el riu Bramaputra per una pista sorrenca i dolenta que em porta rapidament al petit port on l'endema al mati el barco em recollira juntament amb una pila de majulians modats per anar a ciutat, amb el cabell engominat, la roba ben planxada i la boca plena de tabaco. Al petit port s'hi congreguen unes quantes vetustes cases de menjar qe travesso sense parar per que ja vaig ple de provisions i dolsos. Passat aquest petit enclavament huma, torna la natura aixi que en una de les petites platges que el riu Bramaputra colpeix a l'illa de Majuli faig el corresponent bany i camping, que nomes els mosquits del capvespre espatllen una mica. Per la resta, una fina boira es va posant damunt el riu, sento dins la tenda com les cigonyes sobrevolen la tenda amb els eu sorollos moviment d'ales, i tambe avui els pescadors tornen a casa entonants les mateixes cansons majulianes que la nit anterior.

A l'endema, nomes em queden 5 minuts de bicicleta fins al port, on al primer restaurant obert esmorzo el pa fregit indi (anomenat puri), normalment amb racions que doblen les dels indios, mentre el port s'anima a poc a poc amb altres passategrs i mercaderies i el peix de primera hora del mati es venut amb rapidesa. Un cop a bord, nens i dones ocupen l'interior del vaixell, una embarcacio antiga que tardara gaire be dues hores en creuar, en diagonal, el riu Bramaputra, mentre els homes ocupen amb motos i bicis la coberta. Aqui, i en colles de 4 o 5 persones les partides de cartes dominen la coberta, amb pocs diners pel mig pero amb amb molta expectacio, i a popa del vaixell dos majulians fumen d'una sopitosa pipa. Jo observo totes les coses davant la curiositat peo educada observacio del majulians, trencada al final per una agradable conversa amb un indi que parla angles que en regala un parell de platans i m'ofereix una tassa de te. Li accepto els platans i li rebutjo el te, doncs m'esperen 100 km. fins al proper desti i no val a badar.

Nomes un ultim apunt: l'arribada a port es atn clasica com la rasta de la India: els passaters sorten a la carrera per aconseguir el primer autobus cap a Jorhat, la ciutat i capital de comarca que dona servei i feina a molts majulians.

FOTOS Sikkim i l'illa de Majuli

14a Crònica : SINGALILA TREK

Orfe de guies i mapes de la zona, la primera vegada que sento parlar d'aquest trekking pel Parc Nacional Singalila a l'Esat india de West Wengal es per mitja del Tim, un noi alemany amb qui coincideixo al trekking del Kailash (Tibet). El gran avantatge d'aquest trekking en comparacio al seus veins del Sikkim, amb qui comparteix semblances en boscos i vistes es la seva accessibilitat. Situat a 2 hores en bus de la ciutat de Darjeeling, un antic refugi britanic situat a mes de 2000 metres d'alsada per escapar de la calor de la plana de Bengala, es un trekking de 5/6 dies (que jo fare en la meitat de temps tot i no anar a la carrera) el quan no calen ni permisos especials, ni per suposat contractar guies i portejadors, tot i que l'oferta es variada i sempre intenten fer creure'm que realment son necessaris. Si a mes a mes afegim que els vigilants del parc es despisten i s'obliden de cobrar-me l'entrada de 20 rupies (equivalent a una bona racio de "momos" tibetans, una especia de tortellinis gegants farcits de verdura o carn i servits normalment amb salsa "spicy"), ja sabreu per que he optat per aquesta trek en canvi dels carissims treks del Sikkim, que tenen l'avantatge d'acostar-se mes al pic Kanchenjunga (el tercer pic mes alt del planeta) pero l'inconvenient de perdre el contacte amb la gent local, ja que caminen per terres deshabitades.

Sigui com sigui, despres del dia de descans a Darjeeling, on hi arribo despres d'un ascens de mes de 2000 metres en una llarguissima pujada de 70 km. des de la plana de Bengala i on ja podeu endevinar a que dedico el temps: a arreglar algunes cosetes de la bici, a l'internet de turno i a la gastronomia local, amb un excel.lent per una petita pastisseria a la vora del bazar on el.laboren uns dolcos deliciosos, a l'endema a primera hora del mati soc a l'estacio d'autobusos i jeeps, on esmorzo 4 galetes i dos tes amb els indis mes matiners, aquells que obren les parades del mercat, que suministren aigua a les botigues (si, a falta d'aigua corrent, caros farcits e cubells d'aigua son arrossegats per esforsats homes pels pendents carrers de a ciutat) o aquells que com jo busquen un jeep a primera hora del mati. En dues hores em planto al punt de partida del trekking, que a l'igual que passava amb el trek de l'Annapurna, es diferent al punt final. El poble es diu Manebajanj, i encara que no mes es a 40 km de Darjeeling, el temps que perdem es el que abans us he dit: dues hores, temps suficient per esmorzar una segona vegada (qui em coneixen ja sabeu que la meva gana a primera hora del mati es de les importants) mentre al check point de turno prenen nota de les meves dades i em volen convencer de la necessitat d'un mapa, que es el mateix que tinc a la guia de la India. Aixi que tot i que m'encanten els mapes, i que sovint no em res comprar el mapes mes inutils ni que sigui per contemplar-los a la taula del menjador, aquesta vegada la copia barata i cutre del mapa me l'estalvio, i dedico les rupies pertinents a comprar els queviures necessaris pel trek.

Enllestits tots els tramits, a les 9 comenso a caminar direccio Sandakpu, el punt mes alt del trekking i el que ofereix millors panoramiques de l'Himalaia. El cami es optatiu, hi ha na petita pista forestal apte per jeeps que en 31 km condueix al punt mes alt del trek, pero jo sovint opto per dreceres encara mes pendents i que m'estalvien les continues ziga-zagues que la pista dibuixa a la muntanya. Boscos frondosos m'acompanyen en aquests primers moments del trekking, amb aigua rajant per totes bandes i la companyia d'uns micos que juguien al marge del cami. Els boscos son habitats per gran quantitat d'ocellots que no coneixo i de qui nomes escolto el seu cant, i els arbres son majoritariament rododrens, uns especie autoctona que floreix a la primavera abans dels monsons. Tambe hi ha moltissim bambu, i es que encara algun os panda habita la zona, tot i que son gaire be impossible de veure.

El que veig aquest primer dia de trekking es gent local movent petits ramats de vaques, transportant llenya o herba a la manera nepali (amb una "motxilla" feta de canyes i que es pengen literalment del cap, arrepenjant-la a l'esquena). En un dels pobles que atravesso aprofito per dinar, i com que quan arriba la cassola de l'arros ja es buida, i el temps d'espera per una nova racio es d'una hora mes i unes rupies menys, aprofito que tenen llet fresca per demanar un got de llet calenta i abocar-hi el magnific muesli nepali que porto arrossegant des del trek de l'Annapurna. La casa que em serveix de refugi, i es que mentre dino comensa a ploure, respona a la tipica casa nepali: dues habitacions, una d'elles central i gran amb el foc a terra en una especia de llar de foc i cuina a la vegada. I es que una construccio de fang de mig metre d'alsada i amb dos forats per les olles i un altre per abocar-ho la llenya serveix tan per cuinar com per escalfar l'estansa, dirigint manualment la llenya cap al "fogo" que es vulgui utilitzar en aquell moment, tot i que normalment sempre hi ha una cassola gran amb aigua calenta a la vora del foc. En l'altre habitacio un monjo tibeta que habita la casa, no se si temporalment o permanentment, crema mantega i oli en uns petits altars plens de fotos del Dalai Lama i altres Lames tibetans.

Com que la pluja es fina i debil, decideixo probar fortuna i aconseguir el proper poble, igual que fan 4 xavals carregats de mercaderies. Pero la fortuna ens dona l'esquena i la debil pluja es converteix en una intensa tormenta i nomes un sprint per aconseguir una casa que ofereix te al preu de 5 rupies (aprox. 10 centincs d'euro) em salva de la primera remullada seria. Pero com que la casa no te lloc per dormir-hi i acabat el te un te la sensacio de fer nosa, no em toca mes remei que seguir fins a Kalipokhari sota una intensa pluja, que ja no cessara fins ben entrada la nit. Arribo al poble ben xop, aixi que al segon hotel que em trobo hi entro xorrejant, regalimant aigua de la jaqueta, pantalons i caputxa i amb el cs refredat, aixi que accepto les condicions que m'ofereixen (i es que just in case, sempre val la pena aclarir preus de tot abans de dir el "si") i em passo la tarda al costat del brases (aqui s'utilitza una llanta de cotxe per anar acumulant les brases que el continu foc de la llar de foc amb la inseparable cassola d'aigua va produint), assecant la roba penjada dels claus i la llenya que guarden sobre la llar de foc i emborratxant-me amb el simpatic home de la casa amb el licor local "chang", una beguda alcoholica feta a base de la fermentacio d'un cereal petit i rogent i servida en un bol de fusta de bambu al que safegeix aigua calenta (i suposo que per aixo, l'aigua calenta sempre ha de ser a punt). Un cop ha reposat una estona, amb l'ajuda d'una canya de banbu es xucla i beu el chang, i per un que no esta acostumat a l'alcohol, ha caminat 5 hores i te la panxa buida, amb 4 xuclades ja te en te prou per sentir els primers marejos, el riure tonto. A les en punt sopo amb la familia el menjar de cada dia: el dal bhat que m'ha alimentat durant un mes al Nepal i que aqui segueixen consumint a l'estil nepali, es a dir, en dues racions buffet lliure a les 10 del mati i a les 6 de la tarda, estalviant-se l'esmorzar que liquiden amb un tasseta de te amb llet. Les verdures del sopar son collides a l'hort una hora abans, i aquesta vegada, i per que es noti que soc a la muntanya i entre ramats de vaques, i iogurt bonissim acompanya l'arros.

L'endema una forta pendent d'una hora de caminada em deixa al cim del Sondakpu, aitual a mes de 3600 metres sobre el nivell del mar i amb unes vistes majestuoses de l'Himaliaia mes oriental. Veil el Kanchenjunga com una inmensa serralada piramidal i el Siniolchu, una muntnaya agreste i bonica semblant a l'Ama Dablan vei de l'Everest. A aquetes alsades, els boscos frondosos deixen lloc a les pastures que aprofiten vaques i iacs amb solitairis i dispersos pint de muntanya que li donen al paisatge un perfil molt singular. D'aqui, cami muntnaya russa amb moltes curves i tambe dreceres que s'intueixen fins a Pahlut, el segon punt mes alt del trekking pero sense vistes de l'Himalaia. Un rudimentari defugi amb una gran taula central i llits al seu voltant es la unica opcio que el lloc ofereix, millor que les encara mes rudimentaries casetes que guies i portejadors es veuen obligats a utilitzar. I es que la majoria de turistes, per no dit tots, fan el trekking amb "guides and porters". Quan hi arribo uns anglesos estan entaulats a la taula central, amb el tipic picnic de muntanya servit per atents nepalis, i com que el temps amenasa pluja i no vull banyar-me per segon dia consecutiu, demano preu. Em demanen el doble que la nit anterior, tot i que aconsegueixo una rapida rebaixa que hauria de quedar en secret, pero una clariana al cel em decideix a continuar la ruta fins al poble de Gorkey, seguent poble en la ruta i a uns 15 km de distancia a traves d'un cami que dibuixa tantes ziga zagues com pot. Per estalviar mes voltes i fer via, i per practicar aquest esport de muntanya tan bonic i que tan enyoro com es el correr per la muntanya, a estones em deixo caure per les dreceres i poso a prova les cames, els reflexos i retrobo les sensacions del correr, tot i que amb la motxilla a l'esquena, ..."no es el mateix").

En una hora i 40 minuts arribo al poble de Gorkey, on un inmillorable panorama s'obre al meu davant: boscos preciosos, piscines naturals als dos rius que creuen aquesta petita vall, 4 casetes desperdigades amb els seus horts i corrals formen aquets poble de muntanya a tocar del Sikkim, on una amable familia em recull al seu hostal (he de tornar a regatejar, pero el pa tibeta de l'endema no tindra rival!!) i passo la tarda xerrant amb ells, pelantmongetes que serviran per enriquir la salsa del "dal" als mesos mes freds de l'hivern i menjant panotxes que entament es torren a la vora de la llar de foc. Tot i que l'extens menu de la casa rural em dona l'opcio de canviar de dieta, opto altra vegada per sopar com els locals, aixi que a les 6, nova raico d'arros, sopa de llenties i verdures per acompanyar. A la carta tambe hi trobo un "spanish bread" farcit de vegetals que mai he vist als forns catalans. Prova que els nepalis saben millor que nosaltres que no som espanyols!!! Sigui com sigui, el guest book de la casa recomana moltes altres coses, des d'un pollastre "very tasty" de qui es pot seguir tota la recepta des de quan es "casa" pel jardi, es despluma a la terrassa i es cuina a poc a poc a la llar de foc, fins a un suculent i dols pudding d'arros que deixo per properes visites, I es que amb l'home de la casa faig bona conversa, i com que el lloc m'agrada, o descarto tornar-hi despres dela volta ciclista al Sikkim, amb provisions de xocolatines incloses per vendres als turistes mes golafres.

El tercer dia de trekking es una curta passejada de 3 hores fins a Rimtek, final de la travessa, enmig de boscos de rododrens i bambus altra vegada, creuant cada vegada mes i mes cases i poblests i es que si alguna cosa tenen en comu aquesta regio muntanyuosa al Nord de la provincia india de West Bengal amb el vei Nepal, a part de ue la gent es nepali a totes dues bandes, es que hi viu molta gent. Nomes a l'alta muntanya i llocs mes freds els habitatges disminueixen. Altrament, les cases aocstumena sovintejar mes del que a mi m'agradaria.

A Rimtek no trobo millor manera de passar l'estona d'hora i mitja pel proper jeep que m'h de dur al "campament base" de Darjeeling que degutar uns momos i un altre pa tibeta substancialment diferent del del mati pero igal de bo. Ho faig en una terrassa al sol d'un restaurantet regit per un tibeta net d'un refugiat del Tibet. Encara conserva la llengua, pero el problema del Tibet el veu molt llunya i em confessa que no te cpa intencio de tornar-hi, no se si per la dificultat de fer-ho o per altres raons. Tot i que la xerrada es amena, la racio de momos es escassa, aixi que li demano la "torna" i ves per on, i per confirmar altra vegada allo de "qui no plora no mama", una altra racio de momos cau de franc.

El viatge en jeep fins a Darjeeling sera tota una altra aventura. Primer canvio de seient 2 vegades a peticio del cnductor, encara no se per quines raods. Al segon canvi, em col.loquen al darrera del jeep, al costat mateix d'una porta que no tanca i i una corda s'ha instal.lat per assegurar al personal. No em toca mes remei que agafar la corda amb forsa mentre la india del meu costat s'arrepenja a la meva espatlla per fer la migdiada. Al jeep hi arribem a anar 18 persones, capacitat mes propia d'un minibus. Pero se teniu en compte que ja davant del vehicle s'hi instal.len el conductor, que treu mig cos per la finestra, i tres perosnes mes, 4 persones mes a la filera del mig i 4 o 5 mes al darrera, ja en tenim uns quants. la resta fins al 18 van al sostre al portaequipatges o penjats al darrera del jeep. La gent puja i baixa costantment, i nomes som uns pocs els que fem el trajecte sencer. En un dels poblets que atravessem un pare col.loca dues criatures al darrea mentre ell s'enfila al terrat del cotxe. Les criatures porten 4 monedes a les mans que apreten com si la vida anes en elles, un dels crios perd els pantalons per culpa dels sotracs i maniobres dels jeep i l'altre troba a falta tant el pare que es posa a plorar. Ni les paraules primer per ell estranyes que li dirigeixo ni les explicacions del senyor gran quedavant meu ocupa dos seients serveixen de consol. Aixi que ens tornem a aturarpe consolar la critaura.

Al cap de dues hores de trajecte i alguns avisos, el jeep diu prou i nomes una habil maniobra em permet pujar al seguent jeep que passa, tal com fan dos o tres locals mes. Pero aques jeep nomes em deixa a 8 km de Darjeeling, aixi que encara haure d'agafar un altre taxi/jeep o el que sigui per arribar a "casa". Decideixo prendre-m'ho amb calma, aixi que mentre soc al mercat comprant uns platans per berenar, trobo l'amic taxista que dos dies abans m'ha dut a mi a uns quants mes a unes de les atraccions amb mes exit entre els indis, un pujol amb vistes a l'Himaliaia on un fotimer de gent cada mati s'hi concentra per veure sortir el sol. QUan jo hi soc, els nuvols ens espatllen la vista, pero la performance que els indis fan a aquesta hora del mati tambe val la pena. Aquest amic taxista em condueix fins a Darjeeling amb el taxi ben carregat, enmig d'una carretera tallada per donar sortida a la multitud de seguidors del Partit Comunista que s'han aplegat a Darjeeling per escoltar les consignes mitineres dels liders comunistes locals. El taxista es salta olimpicament les primeres indicacions de la policia de transit per aturar-nos i despres trobem la carretera oberta i indicacions de la mateixa policia per seguir endavant i a tota pastilla. Una gran organitzacio, ja podeu veure, i es que aixi es la India:un caos de cues i desorganitzacio com ja vaig poder detectar a l'ambaixada de Katmandu. Pero aixo us ho explicare a la cronica nepali.