FOTOS Sikkim i l'illa de Majuli

14a Crònica : SINGALILA TREK

Orfe de guies i mapes de la zona, la primera vegada que sento parlar d'aquest trekking pel Parc Nacional Singalila a l'Esat india de West Wengal es per mitja del Tim, un noi alemany amb qui coincideixo al trekking del Kailash (Tibet). El gran avantatge d'aquest trekking en comparacio al seus veins del Sikkim, amb qui comparteix semblances en boscos i vistes es la seva accessibilitat. Situat a 2 hores en bus de la ciutat de Darjeeling, un antic refugi britanic situat a mes de 2000 metres d'alsada per escapar de la calor de la plana de Bengala, es un trekking de 5/6 dies (que jo fare en la meitat de temps tot i no anar a la carrera) el quan no calen ni permisos especials, ni per suposat contractar guies i portejadors, tot i que l'oferta es variada i sempre intenten fer creure'm que realment son necessaris. Si a mes a mes afegim que els vigilants del parc es despisten i s'obliden de cobrar-me l'entrada de 20 rupies (equivalent a una bona racio de "momos" tibetans, una especia de tortellinis gegants farcits de verdura o carn i servits normalment amb salsa "spicy"), ja sabreu per que he optat per aquesta trek en canvi dels carissims treks del Sikkim, que tenen l'avantatge d'acostar-se mes al pic Kanchenjunga (el tercer pic mes alt del planeta) pero l'inconvenient de perdre el contacte amb la gent local, ja que caminen per terres deshabitades.

Sigui com sigui, despres del dia de descans a Darjeeling, on hi arribo despres d'un ascens de mes de 2000 metres en una llarguissima pujada de 70 km. des de la plana de Bengala i on ja podeu endevinar a que dedico el temps: a arreglar algunes cosetes de la bici, a l'internet de turno i a la gastronomia local, amb un excel.lent per una petita pastisseria a la vora del bazar on el.laboren uns dolcos deliciosos, a l'endema a primera hora del mati soc a l'estacio d'autobusos i jeeps, on esmorzo 4 galetes i dos tes amb els indis mes matiners, aquells que obren les parades del mercat, que suministren aigua a les botigues (si, a falta d'aigua corrent, caros farcits e cubells d'aigua son arrossegats per esforsats homes pels pendents carrers de a ciutat) o aquells que com jo busquen un jeep a primera hora del mati. En dues hores em planto al punt de partida del trekking, que a l'igual que passava amb el trek de l'Annapurna, es diferent al punt final. El poble es diu Manebajanj, i encara que no mes es a 40 km de Darjeeling, el temps que perdem es el que abans us he dit: dues hores, temps suficient per esmorzar una segona vegada (qui em coneixen ja sabeu que la meva gana a primera hora del mati es de les importants) mentre al check point de turno prenen nota de les meves dades i em volen convencer de la necessitat d'un mapa, que es el mateix que tinc a la guia de la India. Aixi que tot i que m'encanten els mapes, i que sovint no em res comprar el mapes mes inutils ni que sigui per contemplar-los a la taula del menjador, aquesta vegada la copia barata i cutre del mapa me l'estalvio, i dedico les rupies pertinents a comprar els queviures necessaris pel trek.

Enllestits tots els tramits, a les 9 comenso a caminar direccio Sandakpu, el punt mes alt del trekking i el que ofereix millors panoramiques de l'Himalaia. El cami es optatiu, hi ha na petita pista forestal apte per jeeps que en 31 km condueix al punt mes alt del trek, pero jo sovint opto per dreceres encara mes pendents i que m'estalvien les continues ziga-zagues que la pista dibuixa a la muntanya. Boscos frondosos m'acompanyen en aquests primers moments del trekking, amb aigua rajant per totes bandes i la companyia d'uns micos que juguien al marge del cami. Els boscos son habitats per gran quantitat d'ocellots que no coneixo i de qui nomes escolto el seu cant, i els arbres son majoritariament rododrens, uns especie autoctona que floreix a la primavera abans dels monsons. Tambe hi ha moltissim bambu, i es que encara algun os panda habita la zona, tot i que son gaire be impossible de veure.

El que veig aquest primer dia de trekking es gent local movent petits ramats de vaques, transportant llenya o herba a la manera nepali (amb una "motxilla" feta de canyes i que es pengen literalment del cap, arrepenjant-la a l'esquena). En un dels pobles que atravesso aprofito per dinar, i com que quan arriba la cassola de l'arros ja es buida, i el temps d'espera per una nova racio es d'una hora mes i unes rupies menys, aprofito que tenen llet fresca per demanar un got de llet calenta i abocar-hi el magnific muesli nepali que porto arrossegant des del trek de l'Annapurna. La casa que em serveix de refugi, i es que mentre dino comensa a ploure, respona a la tipica casa nepali: dues habitacions, una d'elles central i gran amb el foc a terra en una especia de llar de foc i cuina a la vegada. I es que una construccio de fang de mig metre d'alsada i amb dos forats per les olles i un altre per abocar-ho la llenya serveix tan per cuinar com per escalfar l'estansa, dirigint manualment la llenya cap al "fogo" que es vulgui utilitzar en aquell moment, tot i que normalment sempre hi ha una cassola gran amb aigua calenta a la vora del foc. En l'altre habitacio un monjo tibeta que habita la casa, no se si temporalment o permanentment, crema mantega i oli en uns petits altars plens de fotos del Dalai Lama i altres Lames tibetans.

Com que la pluja es fina i debil, decideixo probar fortuna i aconseguir el proper poble, igual que fan 4 xavals carregats de mercaderies. Pero la fortuna ens dona l'esquena i la debil pluja es converteix en una intensa tormenta i nomes un sprint per aconseguir una casa que ofereix te al preu de 5 rupies (aprox. 10 centincs d'euro) em salva de la primera remullada seria. Pero com que la casa no te lloc per dormir-hi i acabat el te un te la sensacio de fer nosa, no em toca mes remei que seguir fins a Kalipokhari sota una intensa pluja, que ja no cessara fins ben entrada la nit. Arribo al poble ben xop, aixi que al segon hotel que em trobo hi entro xorrejant, regalimant aigua de la jaqueta, pantalons i caputxa i amb el cs refredat, aixi que accepto les condicions que m'ofereixen (i es que just in case, sempre val la pena aclarir preus de tot abans de dir el "si") i em passo la tarda al costat del brases (aqui s'utilitza una llanta de cotxe per anar acumulant les brases que el continu foc de la llar de foc amb la inseparable cassola d'aigua va produint), assecant la roba penjada dels claus i la llenya que guarden sobre la llar de foc i emborratxant-me amb el simpatic home de la casa amb el licor local "chang", una beguda alcoholica feta a base de la fermentacio d'un cereal petit i rogent i servida en un bol de fusta de bambu al que safegeix aigua calenta (i suposo que per aixo, l'aigua calenta sempre ha de ser a punt). Un cop ha reposat una estona, amb l'ajuda d'una canya de banbu es xucla i beu el chang, i per un que no esta acostumat a l'alcohol, ha caminat 5 hores i te la panxa buida, amb 4 xuclades ja te en te prou per sentir els primers marejos, el riure tonto. A les en punt sopo amb la familia el menjar de cada dia: el dal bhat que m'ha alimentat durant un mes al Nepal i que aqui segueixen consumint a l'estil nepali, es a dir, en dues racions buffet lliure a les 10 del mati i a les 6 de la tarda, estalviant-se l'esmorzar que liquiden amb un tasseta de te amb llet. Les verdures del sopar son collides a l'hort una hora abans, i aquesta vegada, i per que es noti que soc a la muntanya i entre ramats de vaques, i iogurt bonissim acompanya l'arros.

L'endema una forta pendent d'una hora de caminada em deixa al cim del Sondakpu, aitual a mes de 3600 metres sobre el nivell del mar i amb unes vistes majestuoses de l'Himaliaia mes oriental. Veil el Kanchenjunga com una inmensa serralada piramidal i el Siniolchu, una muntnaya agreste i bonica semblant a l'Ama Dablan vei de l'Everest. A aquetes alsades, els boscos frondosos deixen lloc a les pastures que aprofiten vaques i iacs amb solitairis i dispersos pint de muntanya que li donen al paisatge un perfil molt singular. D'aqui, cami muntnaya russa amb moltes curves i tambe dreceres que s'intueixen fins a Pahlut, el segon punt mes alt del trekking pero sense vistes de l'Himalaia. Un rudimentari defugi amb una gran taula central i llits al seu voltant es la unica opcio que el lloc ofereix, millor que les encara mes rudimentaries casetes que guies i portejadors es veuen obligats a utilitzar. I es que la majoria de turistes, per no dit tots, fan el trekking amb "guides and porters". Quan hi arribo uns anglesos estan entaulats a la taula central, amb el tipic picnic de muntanya servit per atents nepalis, i com que el temps amenasa pluja i no vull banyar-me per segon dia consecutiu, demano preu. Em demanen el doble que la nit anterior, tot i que aconsegueixo una rapida rebaixa que hauria de quedar en secret, pero una clariana al cel em decideix a continuar la ruta fins al poble de Gorkey, seguent poble en la ruta i a uns 15 km de distancia a traves d'un cami que dibuixa tantes ziga zagues com pot. Per estalviar mes voltes i fer via, i per practicar aquest esport de muntanya tan bonic i que tan enyoro com es el correr per la muntanya, a estones em deixo caure per les dreceres i poso a prova les cames, els reflexos i retrobo les sensacions del correr, tot i que amb la motxilla a l'esquena, ..."no es el mateix").

En una hora i 40 minuts arribo al poble de Gorkey, on un inmillorable panorama s'obre al meu davant: boscos preciosos, piscines naturals als dos rius que creuen aquesta petita vall, 4 casetes desperdigades amb els seus horts i corrals formen aquets poble de muntanya a tocar del Sikkim, on una amable familia em recull al seu hostal (he de tornar a regatejar, pero el pa tibeta de l'endema no tindra rival!!) i passo la tarda xerrant amb ells, pelantmongetes que serviran per enriquir la salsa del "dal" als mesos mes freds de l'hivern i menjant panotxes que entament es torren a la vora de la llar de foc. Tot i que l'extens menu de la casa rural em dona l'opcio de canviar de dieta, opto altra vegada per sopar com els locals, aixi que a les 6, nova raico d'arros, sopa de llenties i verdures per acompanyar. A la carta tambe hi trobo un "spanish bread" farcit de vegetals que mai he vist als forns catalans. Prova que els nepalis saben millor que nosaltres que no som espanyols!!! Sigui com sigui, el guest book de la casa recomana moltes altres coses, des d'un pollastre "very tasty" de qui es pot seguir tota la recepta des de quan es "casa" pel jardi, es despluma a la terrassa i es cuina a poc a poc a la llar de foc, fins a un suculent i dols pudding d'arros que deixo per properes visites, I es que amb l'home de la casa faig bona conversa, i com que el lloc m'agrada, o descarto tornar-hi despres dela volta ciclista al Sikkim, amb provisions de xocolatines incloses per vendres als turistes mes golafres.

El tercer dia de trekking es una curta passejada de 3 hores fins a Rimtek, final de la travessa, enmig de boscos de rododrens i bambus altra vegada, creuant cada vegada mes i mes cases i poblests i es que si alguna cosa tenen en comu aquesta regio muntanyuosa al Nord de la provincia india de West Bengal amb el vei Nepal, a part de ue la gent es nepali a totes dues bandes, es que hi viu molta gent. Nomes a l'alta muntanya i llocs mes freds els habitatges disminueixen. Altrament, les cases aocstumena sovintejar mes del que a mi m'agradaria.

A Rimtek no trobo millor manera de passar l'estona d'hora i mitja pel proper jeep que m'h de dur al "campament base" de Darjeeling que degutar uns momos i un altre pa tibeta substancialment diferent del del mati pero igal de bo. Ho faig en una terrassa al sol d'un restaurantet regit per un tibeta net d'un refugiat del Tibet. Encara conserva la llengua, pero el problema del Tibet el veu molt llunya i em confessa que no te cpa intencio de tornar-hi, no se si per la dificultat de fer-ho o per altres raons. Tot i que la xerrada es amena, la racio de momos es escassa, aixi que li demano la "torna" i ves per on, i per confirmar altra vegada allo de "qui no plora no mama", una altra racio de momos cau de franc.

El viatge en jeep fins a Darjeeling sera tota una altra aventura. Primer canvio de seient 2 vegades a peticio del cnductor, encara no se per quines raods. Al segon canvi, em col.loquen al darrera del jeep, al costat mateix d'una porta que no tanca i i una corda s'ha instal.lat per assegurar al personal. No em toca mes remei que agafar la corda amb forsa mentre la india del meu costat s'arrepenja a la meva espatlla per fer la migdiada. Al jeep hi arribem a anar 18 persones, capacitat mes propia d'un minibus. Pero se teniu en compte que ja davant del vehicle s'hi instal.len el conductor, que treu mig cos per la finestra, i tres perosnes mes, 4 persones mes a la filera del mig i 4 o 5 mes al darrera, ja en tenim uns quants. la resta fins al 18 van al sostre al portaequipatges o penjats al darrera del jeep. La gent puja i baixa costantment, i nomes som uns pocs els que fem el trajecte sencer. En un dels poblets que atravessem un pare col.loca dues criatures al darrea mentre ell s'enfila al terrat del cotxe. Les criatures porten 4 monedes a les mans que apreten com si la vida anes en elles, un dels crios perd els pantalons per culpa dels sotracs i maniobres dels jeep i l'altre troba a falta tant el pare que es posa a plorar. Ni les paraules primer per ell estranyes que li dirigeixo ni les explicacions del senyor gran quedavant meu ocupa dos seients serveixen de consol. Aixi que ens tornem a aturarpe consolar la critaura.

Al cap de dues hores de trajecte i alguns avisos, el jeep diu prou i nomes una habil maniobra em permet pujar al seguent jeep que passa, tal com fan dos o tres locals mes. Pero aques jeep nomes em deixa a 8 km de Darjeeling, aixi que encara haure d'agafar un altre taxi/jeep o el que sigui per arribar a "casa". Decideixo prendre-m'ho amb calma, aixi que mentre soc al mercat comprant uns platans per berenar, trobo l'amic taxista que dos dies abans m'ha dut a mi a uns quants mes a unes de les atraccions amb mes exit entre els indis, un pujol amb vistes a l'Himaliaia on un fotimer de gent cada mati s'hi concentra per veure sortir el sol. QUan jo hi soc, els nuvols ens espatllen la vista, pero la performance que els indis fan a aquesta hora del mati tambe val la pena. Aquest amic taxista em condueix fins a Darjeeling amb el taxi ben carregat, enmig d'una carretera tallada per donar sortida a la multitud de seguidors del Partit Comunista que s'han aplegat a Darjeeling per escoltar les consignes mitineres dels liders comunistes locals. El taxista es salta olimpicament les primeres indicacions de la policia de transit per aturar-nos i despres trobem la carretera oberta i indicacions de la mateixa policia per seguir endavant i a tota pastilla. Una gran organitzacio, ja podeu veure, i es que aixi es la India:un caos de cues i desorganitzacio com ja vaig poder detectar a l'ambaixada de Katmandu. Pero aixo us ho explicare a la cronica nepali.

FOTOS Nepal

13a Crònica: pendent de publicar

FOTOS, els camins del Tibet

12a Crònica: KAILASH: EL CIRCUIT DE LA MUNTANYA SAGRADA

Encara que la frontera del Tibet l'he deixada enrera ja fa molts dies, i encara que he atravessat kilometres i kilometres de terra tibetana, el primera i mes gran atractiu de la travessa del Tibet es la muntanya del Kailash, muntanya sagrada per budistes i hinduistes i foto de portada en els estranys anuncis que restaurants, tallers i botigues utilitzen per fer-se coneixer.

Tot i que si el temps acompanya des del port de muntanya d'abans de Darchen (poble situat al peu del Kailash a 4200 m. d'alsada) ja es visible, he tingut que esperar ser al mateix poble per parofitant una fugissera clariana, veure el cim de la muntanya. I es que els monsons aquest any son mes forts i duraders de l'habitual, almenys aquesta es la impressio que la majori de turistes amb qui he pogut parlat del tema tenen. Aixi que des de l'altra banda de l'Himalaia els monsons es deixen notar de valent, no nomes per alentir i dificultar enormement la marxa ciclista, sino tambe per remullar de tant en tant l'etapa i en el cas del Kailash, per fer-me la punyeta i impedir-me la visio de tan majestuosa muntanya.

apunt: nomes avui que m'allunyo tan a poc a poc com el vent em permet, despres d'acabar ahir el trekking del Kailash, la silueta imponent del Kailash es deixa veure des del fons de la vall.

Be, el que m'ha portat a Darchen i al Kailash no es nomes un de dia de descans i una parada i fonda , sino intentar descobrir i viure de la vora la devocio que els tibetans tenen per aquesta muntanya. A l'hora de la veritat, i tal com passava al mercat d'animals de Kashgar, l'excessiva afluencia de turistes occidentals ( i tambe alguns de xinesos) desvirtua forsa la vivencia de pelegrims i monestirs.
Per comensar, si Darchen fa 10 de mida, setan fent 2 nous Darchen al costat de l'actual. Edificacions austeres i senzilles que han de servir d'hospedatge per la multitud de xinesos, indis i com no occidentals que s'espera que vinguin quan el Tibet sigui realmetn una zona oberta per tothom, cosa que no tardara gaire.
La bruticia i els gossos salvatges es reparteixen els carrers, per per sort trobo una senzila guest house on poder dormir, descansar, deixar la bici durant els dos dies de peregrinatge al voltant de la muntanya i alimetnar-me una mica a base de 'tsampa", el fast food tibeta fet a base de farina d'algun cereral potent capas de resistir i creixer en aquestes alsades, sucre i te amb mantega rancia de iac. Per acabar d' el.laborar el menjar, cal aplicar-se amb la canso del "remena nena", per que un cop tens la barreja de sucre i farina a la tassa, cal anar abocant a poc a poc el te fins que la mantega es beu el te, cosa que passa lentament. S'ha d'anar afegint a poc a poc i amb cura de no vessar el te, cosa dificil si es te en compte que omplen la tassa amb farina. Un cop el menjar es a punt, i no queda farina seca si no que tota s'ha humitejat i impregnat del te ranci de mantega, es deixa de remenar i ja es llest per menjar.

Pero el menjar no m'ha portat a Darchen, i tampopc al Tibet, ja que nomes algun restaurant xines permet trencar la rutina de l'arros dols i les galetes. El Kailash es famos nomes per ser una muntanya sagrada, tancada completament als alpinisites, sino tambe per que al seu voltant s'hi fa el peregrinatge del Kailash, qeu segons la tradicio repetit 108 vegades et permet arribar automaticametn al Nirvana, un estat que pels cristians vindria a ser com ser al cel a la mateixa terra, o alguna cosa semblant.
Tambe es famos per la forma com alguns pelegrins l'hi donen la volta: fent tres passes endavant, resant i estirant-se completament al terra sobre unes faldilles reforsades que permeten tal forma de pelegrimatge.

A l'hora de la veritat, i quan encara el sol despunta, em trobo un grup de 15 occidentals equipals a la ultima, amb la corresponent bateixa de iacs fent de sherpes. I es que l'atractiu turistic pot mes que el religios i el pelegrimatge de 2 dies tindra mes caire esportiu que no religios. I aixo que a la tarda del primer dia, i despres de fer-me entendre compuc amb la monja que custodia en aquest moment el monestir, em colare en una crimonia en la qual dos xinesos ofereixen...diners pel monestir. Tot unritual digne de veure que em deixa amb la mel als llavis, i es que als lames del monestir mengen a base de be quan jo m'he de contentar amb galetes, pa dur i el tibeta "tsampa". En aquesta cerimonia es presenten amb molta parafernalia i cura diversos tressors del monestir, des de plats i coberteria variada fins a llibres religiosos, amb la taula ben parada i sortida de dolsos. El monjos mes joves son els encarregats de transportar amb cura els objectes, mentre un monjo mes expert li presenta amb totes les atencions del mon els tressors als convidats i al lama del monestir. Al final, com he dit, transferencia al canto i la millor de les cares.

El pelegrimatge consisteix en una volta de 50 km que alguna gent, pocs, fa en 1 dia, alguns mes, com es el meu cas, en dos, i la majoria i per suposat la majoria de turistes que arriben amb el paquet contractat des del Nepal amb 3. El cami ronda gairebe sempre els 5000 metres d'alsada, i a estones recorda una mica Ordesa. Quan es guanya mes alsada, la glacera de la cara Nordi els torrents de muntanya dominen el paisatge. Aixi que la meva frustacio per caminar entre occidentals i no pelegrims autentics, entre iacs carregats de motxiles i tendes de 1era categoria i alguns tibetans tan acostuamts als accidentals qeu tenela barra de seure al teu costat, cridar-te amb un "eeeeee" i parar la ma per rebre algun menjar. I es clar, aixo pot funcionar amb el turistar de visita llampec al Kailash, pero el que ve pedalant des del Kirgui (ai, com trobo a faltar l'hospitalitat centreasiatica) i amb un pressupost mes que ajustat, tals demandes fetes de manera tan ruda no fan mes que treure interes al pelegrimatge. Si a aixo li afegim que al monestir va caldre regatejar, que no regalen ni l'aigua calenta i que dormo entre occidentals (nomes una familia tibetana ha pujat al monestir pero ocupen discretament, i endevino que a millor preu, la cuina del monestir), m'adormo amb la sensacio que el setnit religios i el pelegrimate han donat pas a un circuit turistic on el que importa es, com no podia ser d'altra manera, els diners.

Enceto el segon dia sota una fina i debil nevada (per sort he deixat les sandalies a Darchen i camino amb les sabatilles de correr) que no cessara fins despres del pas. Encara que fa dies que pedalo en alsades, la primera arrancada coincideix amb un tram pendent i posa a prova el cosa. Despres, amb el calentament ja fet, un s'acostuma a l'alsada i a l'esfors i camina ja sense dificultats. El pas estas plegat de samarretes i jerseis que alguns pelegrims deixen com a creensa a un sentiment que els fa morir i neixer dues vegades durant el pelegrimatge. Aixi que multitud de samarretes imperis, jerseis de llana i altres prendes s'apleguen en racons escolits de la muntanya. El cel cobert m'impedeix veure el cim, pero des del port de muntanya que supero a 5400 m d'alsada la glacera i serac de la cara nord del Kailash posen a les clares l'alsada i el pendent de la muntanya.

Superat el pas, una llarga baixada seguint el curst del riu ens condueix a Darchen, on un apat al xines del costat de la guest house a base de tofu, arros i verduretes posa fi a un parell de dies de fatigues culinaries. I en van... :-)





ENRIC
www.trans-tadji.info

Més FOTOS ...

FOTOS del Kirguizstan al Tibet

11a Crònica: KASHGAR: UNA CIUTAT VELLA, UN PARC D'ATRACCIONS XINES I UN MERCAT D'ANIMALS I TURISTES

A tots ens han ensenyat que el titol d'un llibre ha de resumir el seu contingut, i a la vegada ser curt i concret, pero Kashgar te tantes coses a dir que no he trobat millor manera de fer-ho que amb aquest mega titol. I es que Kashgar es aixo, dues ciutats en una i dos mercats destacats.

Si comencem per on hem de comensar, es a dir, per la Ciutat Vella, Kashgar es una autentica meravella. Aqui s'hi aplega en laberintics carrers estrets la poblacio uigur, de parla turca, amb els seus tallers, restauratnts i cases de te. Les cases de fang i fusta amaguen silenciosos i agradables patis al visitant, i els tallers deixen veure a les clares quin ofici s'hi practica. Les dones acostumen a ser darrera la maquina de cosir, mentre els homes s'esforcen moldejant el metall, treballant la fusta o suant la gota gorda a la cuina dels restaurants, que acostumen a ser llocs masculins, no nomes pel personal que hi treballa sino tambe pel que s'hi aplega.

I es que Kashgar, centre de comunicacions des de temps antiquissims (ja drant la Ruta de la Seda) era un centre neuralgic, i l'unic que sempre es va mantenir en actiu) i nucli d'una terra molt fertil (l'aigua i el desert tenen aquestes coses) , es un paradis pels amants de la bona cuina. Datils dels oasis, ametlles del vei Tadjikistan, petites pero dolses compoques, panses de Turfan, ... i com no, l'ovella autoctona, per qui els uigurs senten una especial predileccio. I es que els uigurs, i tambe els veins xinesos pero en menor mesura, son uns grans amants del xai, que consumeixen, a vegades en receptes massa olioses, des de primera hora del mati fins a ultima de la nit.

La Ciutat Vella es desperta amb els primers raigs de sol. Es el moment d'aixecar persianes, escalfar teteres i vendres els primers pans del dia. Els carrers estrets a poc a poc s'omplen de visa, les cases de te s'omplen de uigurts que peten la xerrada sense mirar gaire el rellotge, les dones, algunes amb la cara coberta per aspres mocadors, s'afanyen en anar al basar i els turistes que en aquesta epoca de l'any sovintegen a kashgar passegen tranquils per la Ciutat Vella. Dominada per la gran mesquita i la plasa contigua, la Ciutat Vella es un extens territori de carrers estrets i polsegosos, farcits de racons tranquils on un pot apreciar que poca cosa ha canviat aqui. Les cases es mantenen com segles abans es feien, els oficis sovint requereixen el temps i la paciencia que nosaltres ja hem oblidat, i l'estil de vida que s'hi aprecia fa que un es senti transportat en el temps. Si a tot aixo li afegim que tot es cuina al carrer, des del plov que molts uigurs esmorzen fins a les barbacoes que cada casa de te disposa a la vorera, l'aire es va carregant d'aquest olor tant caracteristic de la barbacoa. Ideal per carnivors i per obrir la gana.
Nomes 3 o 4 carrers importants estan avessats al turista, que pot comprar des de l'artesania local (productes de fusta i metall, ganivets que els uigurs agraden de portar penjats al cinturo) fins a fruits dels paisos veins. Als vespres, i suposo que ara a l'estiu encara mes, els uigurs s'aboquen al carrer per, en petites places, sopar plegats, xerrar prenet la fresca o disfrutar de la tele en els locals que en disposes. I es que en molts d'aquests locals, al costat de la beguda tipica de l'estiu, un granissat fet manualment (alla mateix es pica el gel) amb una mica de iogurt i mel que triomfa enormement entre la poblacio local (i per suposat, tambe jo li trobo la gracia, i es que portant iogurt i mel, com no m'havia d'agradar???) i que ajuda a digerir els feixucs sopars uigurs, s'hi instal.len teles on joves i grans baden fins a l'hora d'anar a dormir.
I es que als vespres les "deixalles" del dia s'apleguen en xiringuitos al carrer: alla s'hi troba des de les potes, galtes i cara de les vedelles fins als fetges dels xais. Es el moment de fer el ressopo a preus irrisoris. Un arros amb verduretes, per 1 yuan, que vindria a ser com 15 centims mes o menys. 6 shashliks per idem preu, amb la sorpresa de trobar que nomes son fets a base de greix de xai i pa ratllat. Al final, tan greix i tan menjar causaran el segon empatx del viatge, solucionat l'endema amb 100 km pedalts i aigua a dojo.

La resta de la ciutat no te mes de 30 anys, i es un supermercat xines a l'engros. Petits comersos i grans magatzems s'alternen tots al voltant de la Ciutat Vella, qeu queda aixi encerclada. Els xinesos que habiten aquest cinturoes llancen cada dia a comprar i negociar, als vespres la musica lenta xinesa sona a les places per que menuts i grans es moguin acompasadament i relaxadament al ritme de la musica, i a la Plasa del Poble, dominada per una estatua de Mao (omnipresent a la Xina, als billets, als pobles i ales ciutats, la figura de Mao recorda als xinesos sota quines bases s'ha creat l'actual Xina), els petits disfruten amb cotxes de joguina a la fira mentre els grans segueixen jugant a cartes (i dic segueixen per que a tothora, en peluqueries i botigues, cases de te i de senyoretes, tallers de roba o de bicicleta, qualsevol moment es bo per obrir la taula i els jocs de cartes, i per, de manera cridanera i ostentosa, tancar la partida i guanyar uns calerons. I es que als xinesos, a part de ser al negoci tot el dia, agraden de dormir en qualsevol raco i hora, jugar cartes i al billar iveure cervesa i menjar en els incomptables restaurants que la ciutat ofereix.
Pero si un vol menjar be i barato nomes s'ha d'anar al mercat mes proper. Alla, pollastres, anecs i altres animalons son a disposicio del client, petits i rudimentaris llocs de menjar cuinen durant tot el dia diversos menjars que el client barrejara amb l'arros. Des d'alberginies guisades, porc fregit, pollastre salejats, soja germinada o tofu cuinat. I buffet lliure, aixi que a la que s'acaba la safata de l'arros, la xina de turno s'acosta amb un altre cullerot, i aixi fins que un digui...prou!!!.
Tot aixo en carrers farcits de cotxes i bicicletes, on el soroll del transit es barreja amb el brogit de la ciutat i la musica de les botigues i cafes, els crits dels venedors ambulants (uigurs que traspassen la "frontera" per vendre la fruita local, prunes i pressecs madurats al sol del desert). Res, que per passejar, jo prefereixo el fum de les barbacoes a les bocines dels cotxes, tot i que per una bona dieta, millor arros, soja i barbacoes.

I que mes dir de Kashgar? Doncs que segons la Lonely Planet te un mercat d'animals "astonishing", que pel meu precari angles deu voler dir alguna cosa aixi com "impactant", "al.lucinant" o "que treu l'ale". I la veritat, m'hi acosto el diumenge a quarts de nou, quan altres mercats d'animals ja estarien plegant. Ramats de burros i ovelles s'hi acosten lentament. Altres animals com les vaques, pateixen de valent lligades als remolcs de furgonetes. El lloc de desti, un descampat polsegos a les afores de Kashgar on els ramats s'agrupen. Les ovellesen un lloc, les vaques en un altre i els burros i cavalls al final. Pero poc ambient i molt turista, tot i que veure com negocien els uigurs fa gracia: criden i sembla que s'hi juguin la vida. A l'hora de la veritat, no es mes que una manera de fer que amaga una amistosita declarada. I el mes impactant de tot, veure com una japonesa carregada amb dues cameres carissimes camina com si trenques ous entre les merdetes de les ovelles, patint per que les seves sandalies no guarden prou els peus, i mes preocupada en no embrutar-se que no pas en veureel que s'ha de veure.

D'aqui, excursio cap al mercat d'aliments i catifes, on les catifes les fan a la fabrica del costat i els aliments tenen preu uigur, es a dir, s'ha de regatejar i sovint passar. Nomes el iogurt que les iaies venen a l'exterior, amb la seva tassa de porcel.lana i en estanteries de fusta obtenen el meu aprovat. La resta, no arriba al 5.

I fins aqui Kashgar, qui vulgui mes, al pase de diapos. :-)


--
ENRIC
www.trans-tadji.info

10a Crònica: DEL KIRGUI A LA XINA (o com es passa de la dieta del iogurt a la de l'arros dols)

(avis per navegants, i mai millor dit): qui vulgui ser productiu a la feina, impressio al canto i a llegir-lo a casa)

Us deixava l'altre dia ja enfilant els ultims dies de bicicleta al Kirgui. Tot i que poques sorpreses esperava, per variar el vaitge resulta ser tan sorpresiu com sempre.

Per comensar, faig el meu habitual "loop" per entregar fotos a Sary Mogol, el poble que al peu del Lenin nomes veu passar camions carregats d'alpinistes i poca cosa mes, doncs la carretera que el travesa en pocs kilometres et porta als racons mes inhospits del Tadjikistan i es mes aviat poc transitada. Per aixo esta com esta, sense asfaltar i rugosa com poques, cosa que a la bic no deixa de ser com una tortura. Arribo a Sary Mogol a la tarda, despres de creuar un doble port de muntanya de 3400 metres d'alsada amb l'ajuda primer d'uns albercocs i despres d'un excel.lent iogurt . Aquestes son les aturades que faig per superar els mes de 1500 metres de desnivell del port de muntanya que des de Gulcha em condueix cap al sud. La carretera es polsegosa i dolenta, i els pocs camions qe m'acompanyen a la pujada sovint tenen tants problemes com jo. Rebutjo un parell d'invitacions per carregar la bici al camio, oferida per simpatics camioners kirguisos que es dirigeixen com jo a la frontera xinesa a carregar els seus camions de mercaderies xineses, que tambe aqui inunden els mercats.

Despres d'un curta baixada, em planto a Sary Tash (literalment, pedra groga, encara no se per que, perque el que caracteritza Sary Tash no es una roca groga sino el fet de ser una ciutat mig fantasma i perillosa, que serveis de repos per aquells que venen o van a la Xina o al Tadji des del Kirgui). Opto per una fideua a l'estil turc (aixo vol dir amb molt de greix i xai en lloc de sepia) per recuperar-me de l'esfors, despres de desfer-me sense problemes de dos sonambuls que fan "esses" per la carretera, i amb mes problemes dels previstos pedalo els 35 km que em separen de Sary Mogol. El paisatge ni de lluny es tan verd com l'any passat (siiiii, l'any passat ja hi vaig ser amb el Xavi, tornant del Tadji per entregar tambe fotos als amics d'anys anteriors), pero el clima encara em regala una tarda bonica i clara per poder observar el Lenin, que juntament amb altres pics formen una imponent serralada que des del fons de la vallon soc jo ofereix magnifiques vistes.

La intencio de la meva visita a Sary Mogol es entregar unes fotos fetes l'any passat a la familia Sadat, un tio una mica especial que ens va acollir l'any passat quan ens vam trobar el Xavi i jo mes tirats que una colilla despres que els contactes que jo tenia ens fallessin, per diversos motius. Un perque era amb la tenda a les muntanyes (familia Manas) i l'altre per ser de vacances a la ciutat (la professora de l'escola de Sary Mogol). Total, despres de trobar dues portes tancades, el Sadat, que era resant a la mesquita, ens va arreplegar i portar a casa seva, on encara recordo les racions de lagmans vegetals i el seu magnific iogurt.

El primer que faig a l'arribar al poble es posar-me pantalons llargs per no ferir les creences del bastant fervoros islamista amic Sadat. Tot seguit, ja vestit amb l'uniforme reglamentari, i per trobar rapidament la casa de l'amic Sadat, ensenyo les fotos fetes l'any passat i amb la paraula "hona", faig entendre que busco la casa de la familia en questio. La cosa funciona, per que en un tres i no res soc a cal Sadat amb la seva senyora i alguns del fills. Per benvinguda, doble tassa de iogurt. Els hi entrego les fotos i semblen forsa contents, pero despres de 10 minuts de dificultosa conversa em facturen a casa del Manas, un noi que viu a la vora de la capital i que fa 3 anys tambe em va acollir a casa seva despres d'un petit trekking per aquestes muntanyes. Encara conserven les fotos del 2003, entregades l'any passat al Sadat, que a la vegada i despres de la seva tornada del jailoo, els hi va poder entregar. Ensenyen les fotos amb un somriure d'orella a orella, prova inequivoca del content i agraits que estan amb mi per haver fet l'esfors de portar les fotos, i com una manera de demanar perdo per no ser al poble quan jo m'hi vaig atansar l'any passat (un perdo que no cal, ho dic de tot cor), em prenen de la casa on soc per instal.lar-me a casa seva.

Em recull el germa del Manas, un homenot alt i prim que ara a l'estiu es dedica a tallar herba, com denota clarament la seva cara cremada pel sol) i m'acompanya a la casa principal. Alla retrobo cares de nens i grans de fa 3 anys, i riem de valent comparant l'actualitat amb les fotos de fa 3 anys. Son una familia pobra, tot just tenen pa, mantega i te. Per conmemorar la meva arribada, fan un esfors i la jove de la casa cuina uns fideus casolans que, lamentablement, tindran molt poc acompanyament. Tambe veig que fent un segon esfors van a comprar una sindria. Sopem per separat homes i dones, jo en la sala principal de la casa, al damunt del que sembla ser un magatzem de patates. I es el que clima de Sary Mogol es fred i rigoros, i alli nomes s'hi cultiva la patata, que enmagatzemen en petits sotanos fets a l'entrada de la casa. Com que a mes de fred el clima tambe es sec, alli s'hi conserven de meravella. Per desgracia meva, aquest any les patates ja s'han acabat, i fins la propera collita, ...rien de rien. Despres de les fotos de rigor, unes quantes bromes i la promesa de tornar a Sary Mogol, ens acomiadem. Els homes de la casa l'endema matinen molt per anar a tallar herba, algunes dones ja estan feinejant, les criatures dormint, i jo, despres d'esmorsar, enfilare cap a la Xina.

Pero la ruta no sera tan rapida com jo esperava. Primer, desfer els 35 km. que separen Sary Mogol de Sary Tash em suposa gaire be 3 hores de dura lluita contra un fort vent en contra. Arribo bastant cansadet a Sary Tash, on vull comprar algunes cosetes per la travessa de 200 km. fins la Xina. Per sorpesa, em trobo un ciclista. Be, el Roman esta descansant a l'habitacio pero les simpatiques noies que regenten la botiga-pensio-restaurant on ell es allotjat m'expliquen que, efecivament, alla hi ha un ciclista. Com que he de carregar aliments pels propers 2/3 dies, m'aturo i comencen a xerrar amb el Roman. Es fa l'hora de dinar despres d'haver-no scruspit n excel.lent pa amb mel, i em convida a quedar-me amb ell. Dema farem el cami cap a la Xina plegats. Una magnifica migidiada i una simpatica "sary-tashenca" que canta la mar de be acopanyada per la guitarra local son suficients per passar l'estona abans del proper apat. I es que si alguna cosa tenen els dies de repos, es que un menja tan com pot. Tot sembla poc i res es suficient. El cos demana...com la canso simpatica de l'estiu, ..."mas gasolina". Si afegim que per berenar ens regalen una mica de xai rostit, unes donotes que s'emborratxen alegrement al costat nostre (em sembla que una d'elles ens explica que com que el seu marit va morir de borratxo, si tambe tambe beu li esta fent un homenatge. Simpatica teoria, aquesta es una bona pensada) Be, com que no es a mi a qui ha de donar explicacions, riem de valent amb les seves bromes un pel boges i ens ho passem pipa escoltant cansons locals, que pel to i el poc que entenc, sempre van de lo mateix: "que bonic es l'amor!!!"

L'endema a primera hora s'afageix a la colla pessigolla un alemany de Munic, bavares doncs, anomenat Urs. Arrossega alguns problemes estomacals aixi que despres de cinc horetes de pedalada polsegosa i dura, en un ambient molt carregat de boirina que ens impedeix veure nitidament les muntanyes gegants que salcen a la nostra dreta, bivaquegem al costat del riu. El bivac es precios, just on dos rius de colors diferents (un amb l'aigua marron, l'altre ben normal) s'ajunten per seguir cami plegats. Arribar-hi no sera facil, aixi que com que som colla, ens ajudem l'un a l'altre per baixar els trastos fins a la "platja", on un bona esplanada ens permet acampar i cuinar. El suis va carregat amb lo millor de lo millor (la millor de les bicis, un tenda de primera, un filtre per l'aigua que val tant com la meva bici sencera, ..., arrossega un trailer petit amb la bici i porta una pila de menjar, que per si les mosques (diuen que esta prohibit entrar-lo a la Xina) ens ventilarem en un parell d'apats. Sera la primera incursio a l'aborrida dieta de l'arros dols, que aqui encara enriquim amb llet en pols i panses. L'endema entrem a la Xina amb menys problemes dels previstos, la burocracia de formularis, visats i passaports es molt agil del previst, comencem a practicar l'"hola" i el "gracies" xines i com no pot ser d'altra manera, a menjar amb palillos. Ens fixem en com s'agafen, i sobretot, en com es posa el cos. La cadira lluny de la taula, amb l'esquena encorbada i la boca a 2 dits del plat. Aleshores s'arreplega un bon grapat d'arros o fideus a la boca (si es vol seguir escrupulosament l'estil xines, s'hauria d'acompanyar cada mastegada amb el corresponent xarrup sorollos). Despres, amb la boca plena, s'ha de tenir la trasa suficient per amb rapidesa "pescar" amb els palillos els trossets de carn i verdures que acompanyen els fideus o arros. I si un encara vol imitar mes l'estil xines, i en defensa dels uigurs que habiten aquestes terres dire que aixo nomes ho fan els xinesos xinesos, es a dir, els d'etnia han, s'ha d'escupir tan sovint i tan exageradament com es pugui. Evidentment, no hi ha cap problema per escupir al costat de la taula.
Per acabar amb el plat, i quan ja nomes hi queda les petites porcions de verdures o carn que s'han escapat durant l'apat, aleshores la boca ja no cal posar-la dos dits del plat. Cal "mamar" directament del plat, inclinar-lo lleugerament i amb l'ajuda del palillos i una forta xuclada escombrar tot el que hagi pogut quedar. Riem i practiquem forsa, per que les racions pels ciclistes, i per tothom en general, son estupendes. I barates.

La travessa fins a Kashgar es forsa aborrida. Al sol del desert s'hi afegeix un paisatge poc ame i variat. Nomes l'aparicio dels primers camells, descobrir les cases d'adob que aqui tothom utilitza (juntament amb sostres fets amb branques d'om, que aqui fan creixer alla on poden), atravessar els primers pobles xinesos i sobretot descobrir nous menjar ens alegren l'estona.

Com que de Kashgar en vull parlar "capitol a part", i us estareu preguntant a que ve aixo del canvi de la dieta del iogurt per la de l'arros dols, doncs alla vaig.
Abandonada Kashgar i les ciutats i pobles que al voltant del desert creuem, un desert que s'insinua pero que mai acabem de trobar, i es que l'aigua de les muntanyes que envolten els deserts permeten que extensos oasis i camps de regadius facin habitable aquest raco de mon, i tan bon punt guanyo alsada, la dieta s'empobreix enormement. Abandono els ramats de cabres i ovelles, els iacs sorprenentment desapareixen (us prometo anunciar quan els retrobo), de camells ja ni rastre, els "laghman" perden la carn per un esquifit ou que sovint he de compartir amb l'alemany que m'acompanya, i es que el suis ha preferit fer la ruta en solitari, el pa es fa mes dificil de trobar que una agulla en un paller, els preus pugen, els ports de muntanya en acosten als 5000 metres d'alsada, on la falta d'oxigen a l'aire provoca diverses disfuncions (pixar molt sovint, perdre l'ale per no res, i sobretot, que les cames cremin una bona estona despres de cada aturada) i els restaurant cada vegada es distancien mes. Si afegim que les carreteres son cada vegada mes horroroses, que hi ha dies que les uniques persones que veiem son els conductors dels camions que ens avances i porten mercaderies a la ciutat "xinesa" d'Ali, una ciutat practicament de nova factura i ja al Tibet pero sense tibetans, on a dia a'avui, ens allunyen encara 500/600 km de pedalada, o el que es el mateix, al voltant de 8 a 10 dies.
Aixi que no toca mes remei que comprar arros i sucre a granel (les panses i les ametlles tambe han desaparegut), uns quants "noodles" instantanis i passar la jornada ciclista tan be com es pugui, que vol dir amb 4 galetes i graices. I a les nit, a part de somiar amb dones (que tampoc en veiem), el que fem es somiar en restaurants!!!

Aquestes terres del suc del Xinjian (provincia uigur al NordOest de la Xina, que en xines significa literalment "nous territoris", son tan dures i inhospites com em pensava. No hi ha res de res. Els pocs pobles que surten al mapa, a vegades distanciats mes de 150 km. no son res que llocs on els camions poden aturar-se, fer un mos i si cal dormir en destartalats barracons. O sigui que de pobles, res de res. Fustes mal enganxades, uns sostres de malfiar, uns tallers d'emergencia i poca cosa mes son el que puc trobar. Aixo vol dir que cada 2-3 dies d'etapa ciclista podem canviar l'arros amb sucre i mel per uns espaghettis o arros a l'estil xines. Nomes quan la fortuna ens dona la cara, com ahir, dinem amb un convoi miliar i la seva infanteria. Camions, canons i tancs de combat composen el convoi, aixo una bona colla de soldats xinesos frisosos de poder fotografiar-se amb nosaltres. I nosaltres, que ens venen per un plat d'arros i una Pepsi (es veu que esponsoritza l'exercit sines, per que tenen Pepsi a carretades!!!), posem d'allo mes felicos amb la panxa plena i un somriure d'orella a orella.

Fora la desastrosa carretera, nomes vall larguissimes, muntanyes desertiques amb els seus cims nevats, glaceres que pengen de barrancs pendents, rius habitualment amb l'aigua bruta (i es que mes d'un dia no trobem bona aigua pel cami, aixi que hem d'esperar a que la pols de l'aigua es dipositi en el fons de les ampolles d'aigua que omplim del riu per despres poder cuinar i fer te) i aixo si, un cel d'un blau com mai l'havia vist. Aixo quan els nuvols ens permeten veure el cel, per que la proximitat dels monsons indis fa que cada dia, a partir de migdia, les tormentes, la pedra, la pluja i el fred siguin els nostres companys de viatge.

Aixi que figureu-vos, somio en llaunes de sardines, truites de patates, canelons de la mare i pollastres de festa major. Aixo si, a part del moreno ciclista, tots els pantalons em ballen i el qe es pitjor, no hi ha volta enrera, aixi que ...pit i cullons, i tots els aupes que calguin, a disfrutar del paisatge, a cansar-se de valent i a seguir somiant.



---
ENRIC
www.trans-tadji.info