6a. Crònica: GULSHAT, UNA NOIA KIRGUISA DE 15 ANYS

Us escric aquesta petita cronica des de l'Alabel Pass, l'ultim pas de muntanya de 3184 m. d'alsada que uneix, o separa, Bishkek i Osh (segona ciutat del Kiruizistan), i que representa un "fins despres" a les terres altes i verdes del Kirguizistan. Dema entrare a poc a poc a la vall de Fergana, on la barreja de pobles, l'agricultura i en definitiva un modus vivendi diferent ofereixen al visitant la visio d'un altre Kirguizistan.

M'he aturat en aquest port de muntanya a peticio d'una noia kirguisa de 15 anys, molt simpatica i treballadora, que al veure'm passar en bicilceta m'ha convidat a aturar-me des de la iurta on viu i treballa.

La invitacio a aturar-me rapidament s'ha convertit en oferiment de pa i mantega, i despres d'unes bromes i les fotos de rigor, un litre de iogurt. Com que tots ens hem trobat a gust i a mi em conve dormir en alsada, he acceptat gustosament el seu oferiment per dormir amb ells.

Pero el motiu d'aquesta cronica no sera parlar-vos una altra vegada de l'hospitalitat kirguisa, sino intentar, aprofitant l'exemple de la Gulshat, fer-vos un retrat de com es la vida dels adolescents al Kirguizistan.

Si be de petitons acostumen a no tenir cap feina concreta i acaparen les "mimos" i rialles dels mes grans, a la que tenen prou forsa, resistencia i/oresponsabilitat, acostumen a dur un pes important en les feines de la casa, o de la iurta en aquest cas. No es que els adults no facin res, o que les avies descansin tot el dia, pero la feina de servir el te, de entejar les tasses i els plats, de vendre el koumis als cotxes que s'aturen al costat de la iurta com aquest es el cas de la Gulshat, prendre cura dels animals, ... acostuma a ser feina destinada als "petits" de la casa.

Aixi, la Gulshat l'he trobada netejant ampolles de plastic que serveixen per embotellar el koumis que la familia i els cavalls produeixen, tambe es l'encarregada de vendre aquesta beguda als cotxes que al costat de la iurta s'aturen. S'ha encarregat tambe de munyir les eugues (juntament amb el pare i o germans, en funcio del moment), servir-nos el te, netejar les tasses, ajudar l'avia a plegar els llensols que estaven assecant-se sobre l'herba ja seca, servir el pa i la mantega, ... es a dir, la Gulshat no para. I a mes a mes, ella ho fa tot amb una alegria i simpatia que un no pot fer altra cosa que aplaudir. I el seu cas no es l'unic. Els seus germans i les Gulshats de totes les cases o iurtes, son ells i elles, aquestes Gulshats que he anat trobant pel cami, els que avui dia possibiliten la vida tradicional de tota la vida, ja sigui al poble o a la iurta.

I es qeu sovint el percep un salt generacional ue podria posar en perill aquest habits de viure, envoltats de natura, animals i on des del pa a l'alfombra, tot es fa a casa. I es que ara que els avis encara "nomedegen" com tota la vida han fet, molts pares i mares segueixen fent vida (la feina obliga)a la ciutat. No es un fenomen general, pero si que he trobat sovint que els pares, aprofint les vacances escolars dels fills, els envien al poble o a la iurta amb els avis. I no van nomes a respirar aire pur i fresc, a banyar-se al riu i a jugar a la muntnaya. Gran part de la responsabilitat amb els animals recau en ells, hgran part de la feines de la casa/iurta recau en ells, gran part de l'hospitalitat que rebo, em ve oferida sobretot per ells. Aixi que per tots ells, als Gulshats coneguts i als desconeguts, el meu sincer agraiment i felicitacio.
--
ENRIC
www.trans-tadji.info