dijous, d’octubre 05, 2006

10a Crònica: DEL KIRGUI A LA XINA (o com es passa de la dieta del iogurt a la de l'arros dols)


(avis per navegants, i mai millor dit): qui vulgui ser productiu a la feina, impressio al canto i a llegir-lo a casa)

Us deixava l'altre dia ja enfilant els ultims dies de bicicleta al Kirgui. Tot i que poques sorpreses esperava, per variar el vaitge resulta ser tan sorpresiu com sempre.

Per comensar, faig el meu habitual "loop" per entregar fotos a Sary Mogol, el poble que al peu del Lenin nomes veu passar camions carregats d'alpinistes i poca cosa mes, doncs la carretera que el travesa en pocs kilometres et porta als racons mes inhospits del Tadjikistan i es mes aviat poc transitada. Per aixo esta com esta, sense asfaltar i rugosa com poques, cosa que a la bic no deixa de ser com una tortura. Arribo a Sary Mogol a la tarda, despres de creuar un doble port de muntanya de 3400 metres d'alsada amb l'ajuda primer d'uns albercocs i despres d'un excel.lent iogurt . Aquestes son les aturades que faig per superar els mes de 1500 metres de desnivell del port de muntanya que des de Gulcha em condueix cap al sud. La carretera es polsegosa i dolenta, i els pocs camions qe m'acompanyen a la pujada sovint tenen tants problemes com jo. Rebutjo un parell d'invitacions per carregar la bici al camio, oferida per simpatics camioners kirguisos que es dirigeixen com jo a la frontera xinesa a carregar els seus camions de mercaderies xineses, que tambe aqui inunden els mercats.

Despres d'un curta baixada, em planto a Sary Tash (literalment, pedra groga, encara no se per que, perque el que caracteritza Sary Tash no es una roca groga sino el fet de ser una ciutat mig fantasma i perillosa, que serveis de repos per aquells que venen o van a la Xina o al Tadji des del Kirgui). Opto per una fideua a l'estil turc (aixo vol dir amb molt de greix i xai en lloc de sepia) per recuperar-me de l'esfors, despres de desfer-me sense problemes de dos sonambuls que fan "esses" per la carretera, i amb mes problemes dels previstos pedalo els 35 km que em separen de Sary Mogol. El paisatge ni de lluny es tan verd com l'any passat (siiiii, l'any passat ja hi vaig ser amb el Xavi, tornant del Tadji per entregar tambe fotos als amics d'anys anteriors), pero el clima encara em regala una tarda bonica i clara per poder observar el Lenin, que juntament amb altres pics formen una imponent serralada que des del fons de la vallon soc jo ofereix magnifiques vistes.

La intencio de la meva visita a Sary Mogol es entregar unes fotos fetes l'any passat a la familia Sadat, un tio una mica especial que ens va acollir l'any passat quan ens vam trobar el Xavi i jo mes tirats que una colilla despres que els contactes que jo tenia ens fallessin, per diversos motius. Un perque era amb la tenda a les muntanyes (familia Manas) i l'altre per ser de vacances a la ciutat (la professora de l'escola de Sary Mogol). Total, despres de trobar dues portes tancades, el Sadat, que era resant a la mesquita, ens va arreplegar i portar a casa seva, on encara recordo les racions de lagmans vegetals i el seu magnific iogurt.

El primer que faig a l'arribar al poble es posar-me pantalons llargs per no ferir les creences del bastant fervoros islamista amic Sadat. Tot seguit, ja vestit amb l'uniforme reglamentari, i per trobar rapidament la casa de l'amic Sadat, ensenyo les fotos fetes l'any passat i amb la paraula "hona", faig entendre que busco la casa de la familia en questio. La cosa funciona, per que en un tres i no res soc a cal Sadat amb la seva senyora i alguns del fills. Per benvinguda, doble tassa de iogurt. Els hi entrego les fotos i semblen forsa contents, pero despres de 10 minuts de dificultosa conversa em facturen a casa del Manas, un noi que viu a la vora de la capital i que fa 3 anys tambe em va acollir a casa seva despres d'un petit trekking per aquestes muntanyes. Encara conserven les fotos del 2003, entregades l'any passat al Sadat, que a la vegada i despres de la seva tornada del jailoo, els hi va poder entregar. Ensenyen les fotos amb un somriure d'orella a orella, prova inequivoca del content i agraits que estan amb mi per haver fet l'esfors de portar les fotos, i com una manera de demanar perdo per no ser al poble quan jo m'hi vaig atansar l'any passat (un perdo que no cal, ho dic de tot cor), em prenen de la casa on soc per instal.lar-me a casa seva.

Em recull el germa del Manas, un homenot alt i prim que ara a l'estiu es dedica a tallar herba, com denota clarament la seva cara cremada pel sol) i m'acompanya a la casa principal. Alla retrobo cares de nens i grans de fa 3 anys, i riem de valent comparant l'actualitat amb les fotos de fa 3 anys. Son una familia pobra, tot just tenen pa, mantega i te. Per conmemorar la meva arribada, fan un esfors i la jove de la casa cuina uns fideus casolans que, lamentablement, tindran molt poc acompanyament. Tambe veig que fent un segon esfors van a comprar una sindria. Sopem per separat homes i dones, jo en la sala principal de la casa, al damunt del que sembla ser un magatzem de patates. I es el que clima de Sary Mogol es fred i rigoros, i alli nomes s'hi cultiva la patata, que enmagatzemen en petits sotanos fets a l'entrada de la casa. Com que a mes de fred el clima tambe es sec, alli s'hi conserven de meravella. Per desgracia meva, aquest any les patates ja s'han acabat, i fins la propera collita, ...rien de rien. Despres de les fotos de rigor, unes quantes bromes i la promesa de tornar a Sary Mogol, ens acomiadem. Els homes de la casa l'endema matinen molt per anar a tallar herba, algunes dones ja estan feinejant, les criatures dormint, i jo, despres d'esmorsar, enfilare cap a la Xina.

Pero la ruta no sera tan rapida com jo esperava. Primer, desfer els 35 km. que separen Sary Mogol de Sary Tash em suposa gaire be 3 hores de dura lluita contra un fort vent en contra. Arribo bastant cansadet a Sary Tash, on vull comprar algunes cosetes per la travessa de 200 km. fins la Xina. Per sorpesa, em trobo un ciclista. Be, el Roman esta descansant a l'habitacio pero les simpatiques noies que regenten la botiga-pensio-restaurant on ell es allotjat m'expliquen que, efecivament, alla hi ha un ciclista. Com que he de carregar aliments pels propers 2/3 dies, m'aturo i comencen a xerrar amb el Roman. Es fa l'hora de dinar despres d'haver-no scruspit n excel.lent pa amb mel, i em convida a quedar-me amb ell. Dema farem el cami cap a la Xina plegats. Una magnifica migidiada i una simpatica "sary-tashenca" que canta la mar de be acopanyada per la guitarra local son suficients per passar l'estona abans del proper apat. I es que si alguna cosa tenen els dies de repos, es que un menja tan com pot. Tot sembla poc i res es suficient. El cos demana...com la canso simpatica de l'estiu, ..."mas gasolina". Si afegim que per berenar ens regalen una mica de xai rostit, unes donotes que s'emborratxen alegrement al costat nostre (em sembla que una d'elles ens explica que com que el seu marit va morir de borratxo, si tambe tambe beu li esta fent un homenatge. Simpatica teoria, aquesta es una bona pensada) Be, com que no es a mi a qui ha de donar explicacions, riem de valent amb les seves bromes un pel boges i ens ho passem pipa escoltant cansons locals, que pel to i el poc que entenc, sempre van de lo mateix: "que bonic es l'amor!!!"

L'endema a primera hora s'afageix a la colla pessigolla un alemany de Munic, bavares doncs, anomenat Urs. Arrossega alguns problemes estomacals aixi que despres de cinc horetes de pedalada polsegosa i dura, en un ambient molt carregat de boirina que ens impedeix veure nitidament les muntanyes gegants que salcen a la nostra dreta, bivaquegem al costat del riu. El bivac es precios, just on dos rius de colors diferents (un amb l'aigua marron, l'altre ben normal) s'ajunten per seguir cami plegats. Arribar-hi no sera facil, aixi que com que som colla, ens ajudem l'un a l'altre per baixar els trastos fins a la "platja", on un bona esplanada ens permet acampar i cuinar. El suis va carregat amb lo millor de lo millor (la millor de les bicis, un tenda de primera, un filtre per l'aigua que val tant com la meva bici sencera, ..., arrossega un trailer petit amb la bici i porta una pila de menjar, que per si les mosques (diuen que esta prohibit entrar-lo a la Xina) ens ventilarem en un parell d'apats. Sera la primera incursio a l'aborrida dieta de l'arros dols, que aqui encara enriquim amb llet en pols i panses. L'endema entrem a la Xina amb menys problemes dels previstos, la burocracia de formularis, visats i passaports es molt agil del previst, comencem a practicar l'"hola" i el "gracies" xines i com no pot ser d'altra manera, a menjar amb palillos. Ens fixem en com s'agafen, i sobretot, en com es posa el cos. La cadira lluny de la taula, amb l'esquena encorbada i la boca a 2 dits del plat. Aleshores s'arreplega un bon grapat d'arros o fideus a la boca (si es vol seguir escrupulosament l'estil xines, s'hauria d'acompanyar cada mastegada amb el corresponent xarrup sorollos). Despres, amb la boca plena, s'ha de tenir la trasa suficient per amb rapidesa "pescar" amb els palillos els trossets de carn i verdures que acompanyen els fideus o arros. I si un encara vol imitar mes l'estil xines, i en defensa dels uigurs que habiten aquestes terres dire que aixo nomes ho fan els xinesos xinesos, es a dir, els d'etnia han, s'ha d'escupir tan sovint i tan exageradament com es pugui. Evidentment, no hi ha cap problema per escupir al costat de la taula.
Per acabar amb el plat, i quan ja nomes hi queda les petites porcions de verdures o carn que s'han escapat durant l'apat, aleshores la boca ja no cal posar-la dos dits del plat. Cal "mamar" directament del plat, inclinar-lo lleugerament i amb l'ajuda del palillos i una forta xuclada escombrar tot el que hagi pogut quedar. Riem i practiquem forsa, per que les racions pels ciclistes, i per tothom en general, son estupendes. I barates.

La travessa fins a Kashgar es forsa aborrida. Al sol del desert s'hi afegeix un paisatge poc ame i variat. Nomes l'aparicio dels primers camells, descobrir les cases d'adob que aqui tothom utilitza (juntament amb sostres fets amb branques d'om, que aqui fan creixer alla on poden), atravessar els primers pobles xinesos i sobretot descobrir nous menjar ens alegren l'estona.

Com que de Kashgar en vull parlar "capitol a part", i us estareu preguntant a que ve aixo del canvi de la dieta del iogurt per la de l'arros dols, doncs alla vaig.
Abandonada Kashgar i les ciutats i pobles que al voltant del desert creuem, un desert que s'insinua pero que mai acabem de trobar, i es que l'aigua de les muntanyes que envolten els deserts permeten que extensos oasis i camps de regadius facin habitable aquest raco de mon, i tan bon punt guanyo alsada, la dieta s'empobreix enormement. Abandono els ramats de cabres i ovelles, els iacs sorprenentment desapareixen (us prometo anunciar quan els retrobo), de camells ja ni rastre, els "laghman" perden la carn per un esquifit ou que sovint he de compartir amb l'alemany que m'acompanya, i es que el suis ha preferit fer la ruta en solitari, el pa es fa mes dificil de trobar que una agulla en un paller, els preus pugen, els ports de muntanya en acosten als 5000 metres d'alsada, on la falta d'oxigen a l'aire provoca diverses disfuncions (pixar molt sovint, perdre l'ale per no res, i sobretot, que les cames cremin una bona estona despres de cada aturada) i els restaurant cada vegada es distancien mes. Si afegim que les carreteres son cada vegada mes horroroses, que hi ha dies que les uniques persones que veiem son els conductors dels camions que ens avances i porten mercaderies a la ciutat "xinesa" d'Ali, una ciutat practicament de nova factura i ja al Tibet pero sense tibetans, on a dia a'avui, ens allunyen encara 500/600 km de pedalada, o el que es el mateix, al voltant de 8 a 10 dies.
Aixi que no toca mes remei que comprar arros i sucre a granel (les panses i les ametlles tambe han desaparegut), uns quants "noodles" instantanis i passar la jornada ciclista tan be com es pugui, que vol dir amb 4 galetes i graices. I a les nit, a part de somiar amb dones (que tampoc en veiem), el que fem es somiar en restaurants!!!

Aquestes terres del suc del Xinjian (provincia uigur al NordOest de la Xina, que en xines significa literalment "nous territoris", son tan dures i inhospites com em pensava. No hi ha res de res. Els pocs pobles que surten al mapa, a vegades distanciats mes de 150 km. no son res que llocs on els camions poden aturar-se, fer un mos i si cal dormir en destartalats barracons. O sigui que de pobles, res de res. Fustes mal enganxades, uns sostres de malfiar, uns tallers d'emergencia i poca cosa mes son el que puc trobar. Aixo vol dir que cada 2-3 dies d'etapa ciclista podem canviar l'arros amb sucre i mel per uns espaghettis o arros a l'estil xines. Nomes quan la fortuna ens dona la cara, com ahir, dinem amb un convoi miliar i la seva infanteria. Camions, canons i tancs de combat composen el convoi, aixo una bona colla de soldats xinesos frisosos de poder fotografiar-se amb nosaltres. I nosaltres, que ens venen per un plat d'arros i una Pepsi (es veu que esponsoritza l'exercit sines, per que tenen Pepsi a carretades!!!), posem d'allo mes felicos amb la panxa plena i un somriure d'orella a orella.

Fora la desastrosa carretera, nomes vall larguissimes, muntanyes desertiques amb els seus cims nevats, glaceres que pengen de barrancs pendents, rius habitualment amb l'aigua bruta (i es que mes d'un dia no trobem bona aigua pel cami, aixi que hem d'esperar a que la pols de l'aigua es dipositi en el fons de les ampolles d'aigua que omplim del riu per despres poder cuinar i fer te) i aixo si, un cel d'un blau com mai l'havia vist. Aixo quan els nuvols ens permeten veure el cel, per que la proximitat dels monsons indis fa que cada dia, a partir de migdia, les tormentes, la pedra, la pluja i el fred siguin els nostres companys de viatge.

Aixi que figureu-vos, somio en llaunes de sardines, truites de patates, canelons de la mare i pollastres de festa major. Aixo si, a part del moreno ciclista, tots els pantalons em ballen i el qe es pitjor, no hi ha volta enrera, aixi que ...pit i cullons, i tots els aupes que calguin, a disfrutar del paisatge, a cansar-se de valent i a seguir somiant.



---
ENRIC
www.trans-tadji.info