diumenge, d’agost 20, 2006

7a. Crònica: LA CARA I LA CREU



Us he parlat meravelles del Kirguizstan, de la bellesa de les seves valls i muntanyes, dels gustosos (encara que a vegades aborrits) menjars que el.laboren, de l'emocionant i autentic nomadisme de les iurtes, pero sovint us he amagat, i no ha estat amb mala fe, el perill numero 1 pels viatgers.
I aquest perill numero 1 no es diu diarrees (per sort, i toquem fusta, el parte medic comensa i acaba amb una ingle encetada per la suor i el maillot), ni cotxes perillosos (de moment es queden nomes en polsegosos) o empatxos de koumis, iogurt i mantega (cosa a la que cada vegada estic millor preparat). El perill numero 1, i en puc donar fe, es el vodka, i concretament, els borratxos.
Ja us he comentat en altres croniques que sovint ens conviden a vodka, a vegades fins i tot de manera repetitiva i aborrida. Pero el que mai m'havia passat, pero algun dia podia arribar a passar, era que aquest oferiment de vodka que jo sempre acompanyo amb un gracies pero no, pogues derivar en perill.
Va passar a la baixada del port de muntanya entre el llac Toktogut i la petita ciutat de Karakol (no confondre amb el Karakol del llac Issik Kul, encara que sospito per l'arquitectura i l'emplasament que segurament aquest segon Karakol que descobreixo tambe va ser fundat pels russos), en la carretera principal que uneix la capital Bishkek amb la segona ciutat del pais Osh, i a primera hora del mati.
Despres d'un revolt pronunciat, ja amb la carretera planera, al costat 4 cases i un petit "magazin' com diuen per aquestes contrades, 3 persones que em conviden a aturar-me. Per la forma com ho fan, movent-se a dreta i esquerra segons la meva direccio escollida a l'asfalt, ja em temo de que anira la historia. Uns plastes borratxos qeu volen passar l'estona i la ressaca amb lo destacat de la jornada, en aquest cas amb un ciclista catala. No es molt frequent, pero tampoc un cas estrany, que aquest borratxos de primera hora intentin fer la broma del dia, les preguntes de sempre i qualsevol comentari. Normalment, tot es queda aqui i punt.
Pero en aquest cas un dels 3 personatges borratxos insisteix, de forma repetitiva i violenta, que els acompanyi a beure vodka. Evidentment, ni a les 10 del mati pero tampoc a les 4 de la tarda, m'aturare per beure vodka, i menys amb les maneres del personal. La resta de companys del violent son una altra cosa. Un, ja grandet, s'adona de la burrada del company pero no fa res per aturar-lo, pot ser per no rebre ell tambe, i l'altre va tan torrat que abans d'aturar-me ja ha tingut temps per fotre's de lloros amb el primer entrebanc (i una bona bona es la senyal de sang que porta al nas i al front).
Despres de les primeres invitacions i dels meus coneguts rebutjos, el paio en questio no em deixa seguir, M'aixeca un parell de vegades la ma en to amenasador, i pren amb forsa la bicicleta per impedir que avansi. Com que en tal situacio (3 contra 1) no tinc gaire a fer, i pressa per arribar a les mans encara menys, intento de totes les maneres deslliurar-me del cabron. Cap manera resulta. Quan ja em temo el pitjor, i amb la bicicleta a terra i a punt d'arribar a les mans, un Mercedes vingut del cel amb 4 xofers al seu interior s'atura al costat i comencen a repatir garrotades (amb barra de ferro inclosa) al personal en questio. El violent fuig cames ajudeu-me perseguit pel Mercedes en questio, i els altres acaben rapidament a terra rebent un munt de puntades de peu. Jo, a la que veig que "no hay moros en la costa", agafo la bici i faig l'sprint mes llarg de la meva vida. Ni dragons kans ni "pentes raides", ni hosties. El cor em va a cent, o sigui que pedalo com un boig, acollonit com estic. Be, el tema s'acaba a la ciutat de Karakol, on al "check point" de turno em fan comentar la jugada amb els policies de guardia.
Be, i com que el titol de la cronica es "la cara i la creu", i aquestes coses s'obliden (o almenys un ho intenta)rapid, el dia s'acaba amb un bany al riu, petant la xerrada amb un kirguisa que es banya amb la germana i nebots i el sopar a casa seva. Que no es un sopar qualsevol, per que es el sopar a la choihona del poble, regentada per la germana, aixi que en teoria espero el millor per triar. Finalment, em contento amb un "alos amb veldures" a l'estil xines (a la carretera per on circulo treballen molts xinesos en la seva millora, i es veuen que qui paga, mana...menu), iogurt i per rematar el sopar, sindria, que despres dels ensurts i sobretot de pedalar 110 km al sol de l'Asia Central es el millor que et poden donar.
M'obliga a aixecar-me un parell de vegades a la nit, pero tot i aixo, ho continuo recomanant.


--
ENRIC
www.trans-tadji.info