dimecres, de juliol 26, 2006

4a Crònica: KARAKOL-NARYN, UN PAISATGE NOU I ESPECTACULAR CADA DIA


Recuperats del mig fiasco que va suposar haver de donar mitja volta i amb la cua entre cames en l'anterior expedicio, cosa que basicament fent sopant la mar de be a Karakol, i prenent amb moderacio unes cervesetes a la terrassa d'un cafe (i es que corre el rumor que mes de 3 produeix o almenys pot produir diarrees).

L'endema, ja amb el danes super ben equipat, emprenem la soritda de Karakol per pedalar comodament per la carretera que 1 setmana abans havia fer servir per arribar-hi. Aixi doncs, suposa desfer en part el cami, pero despres de la matxacada de l'Ingilchek i amb la perspectiva del port de 3893 m. que ens tocara superar, pedalar per bon asfalt i sense pujades, ni que sigui per un dia, no deixa de ser un "gustasso". Fem els 100 km. prou rapids per encara ser a temps de banyar-nos en les radioactives aigues de la platja de Toso al llac Issyc Kul (pero com que les peixos que hi sorten fan bona pinta i encara millor gust, una mica d'aigua pensem que no ens pot fer gaire mal!!! jajajja), poble que l'endema abandonarem per enfilar-nos muntnaya amunt. Com que el lloc d'acampada es molt a la vora de l'unic restaurantet amb cara i ulls que hi ha a tota la riba sud del llac, no m'ho penso dues vegades per anar-me'n a sopar unes cartoshques fregides amb carn de xai, una delicia no se quan tornare a gaudir.

Aquest primer dia de pedalada a la recerca de les valls mes amagades del Tien Shan el fem enimg de pastures que els locals aprofiten per enmagatzemar de cara a l'hivern mentre gran part dels seus ramats pastura lliurement dalt la muntanya, i semrpe tenint a la nostra dreta el llac Issyk Kul, que de tant en tant ofereix unes mes que boniques platges, i a l'esquerra la serralada que dema ens tocara atacar.

El port que hem de pujar no arriba als 3900 m. per poc, concretament 3893 m., tal com ens indica un home que a mitja pujada ens ofereix descans i...un magnific iogurt!!!! La pujada es durissima. En majuscules, DURISSIMA!!!!, totalment sense asfalt, amb trams molt pendents i pedregosos (el desnivella superar ronda els 2300 m. en tan sols 34 km.), am bun pila de sorra que frena enormement el pedaleig, i que sovint impossibiliten, carregats com anem, la pujada.
Aixi que no toca mes remei que baixar de la bici, i amarts de suor, fer mes brasos que mai (o esquena, depen de com es miri) per mirar de seguir cap amunt. Com que a les 12 ens cau la primera tronada, aqueta vegada ja amb forsa pedra, una altra vegada som afortunats de trobar una casa que ens pugui servir d'aixopluc. En aquesta cas la casa que 2 germans guarden d'una familia que 4 km. mes amunt ha posat la iurta. La introduccio la fa el danes, que quan es tracta d'empenyer la bici amb els brasos, va millor que jo.i no se si poer tal com ho fa o per pura mala sort, aquesta vegada no surt com acostuma. A mes de compartir el nostre dinar amb els dos germans de la casa, que no ofereixen res a canvi, ens enreden per anar a la iurta, on, a crits, ens demanen diners. Com qeu ni al danes ni a mi, quan no entenem una cosa ens agrada que ens cridin, i com que la demanda de diners no te cap fonament (a taula nomes posar una mica de pa i mantega), marxem de la iurta per acampar una miqueta mes amunt. Al poc de sortir, i per sort nostra, la segona tormenta de la tarda ens atura quan un grup de 3 jeeps que 3 parelles d'anglesos i escocesos tenen llogats ens donen anims per seguir amunt. Com que ja som dins la segona tronada, aprofitem 2 replans al costat del cami per tan rapic com podem, plantar la tenda. Al contrari del que passa normalment, la pluja no s'atura en acabar de plantar la tenda, i nomes ho fara per donar-nos una horeta per preparar el sopar. Aixi que amb fred pero amb sol, sopem amb un pobre balans a les cames: 22 km. i 1400 m de desnivell superats, amb un promig de poc mes de 5 km a la hora, que per les condicions de la "carretera", ja donem per bo.
L'endema encarem els restants 12 km.fins al cim amb una millor pista, no asfaltada pero si mes compactadaa). Avancem els anglesos que s'han despertat tard, uns jubilats que aplaudeixen de tot cor elnostre esfors, mentre ells encara estan recollint el que ha estat el seu campament, doncs han acampat pocs km. mes endavant qeu nosaltres. Com qeu viatgen en vehicle motoritzat, en poca estona ens tornaran a avansar, fet que aprofitara uns dels xofers russos que condueixen l'expedicio per donar-me una tauleta de xocolata. Els ultims 4 km. fins al cim els fem practicament sempre empenyent la bici, doncs el terrenys torna a ser molt pedregos, descompost i pendent, i on es literalment impossible pedalar. Aquesta vegada, pero, deixo enrera el danes per sota un debil pero persistent nevada, fer cim...al crit de Geroooonimmmooooooo altra vegada. Mentre l'espero abrigat i faig les fotos de rigor, em cruspeixo la xocolata que fins ara duia a la butxaca del gore.

Per sort, la baixada es una altra cosa. Es perd alsada molt a poc a poc, la pista es ciclable excepte quan hem de creuar rius, que es forsa sovint. Aixi que tot i que fa un fred que pela, decideixo seguir amb les sandalikis i sense mitjons, per que mollats, no serveixen de gran cosa. Es la millor opcio quan cada dos per tres has de posar els peus en remul. En una de les aturades que els anglesos fan per fer fotos, els atrapem. Son 3 parelles d'anglesos de Bristol i escocesos d'Edimburgh que viatgen plegats anualment des que fa 3 anys van coincidir en un viatge a la Xina. Viatgen full equip, amb jeep de recanvi inclos, 3 xofers, dues ciuneres i pel que nosaltres sera molt important, un rebost molt i molt ple. Admirats per l'esfors qeu fem, ens conviden a continuar 30 km. mes fins a arribar a unes termes on tenen previst acampar. El sopar, diuen, corre de la seva part. Tot i que el danes va justet de forces, no podem rebutjar l'oferta, aixi que li descarreguem pes (ocupant el poc espai buit que els jeeps encara tenen) i continuem amb el descens.

La carretera ens du a una vall preciosa, com una avinguda de grans pics amb les respectives glaceres totes anant a caure al fons de la vall. El verd no pot brillar mes, les dimensions de tot plegat son tan majestuoses que un no pot fer atra cosa que obrir la boca, deixar caure la baba i dir: KAMAKU!!! :-) jajaja

La grandiositat i la bellesa del paisatge dispara el meu estat d'euforia, i el regal de les aigues termals i el sopar no fa res mes que donar forsa a les meves cames, oblidant totalment el cansametn qeu un arrossega. Al danes no li passa exactament el mateix, i tot i que va descarregat de pes, el deixo enrera amb molta facilitat. Es d'aquells dies i d'aquells paisatges que recordare tota la vida.

A mes a mes, i com ja havien promes, les caldes resulten ser el perfecte remei per les gairebe 6 hores de bicicleta, i el sopar estil rus (aperitiu d'amanida de col i segon de carn i patates estofades) e millor de les cures per recuperar forces.

El grup d'anglesos el formen 3 parelles, a mes a mes, hi ha els dos xofers russos i un de kirguis, dues cuineres russes (i molt simpatiques) i la noia encarregada, entre d'altres coses, d'anar oferint te. Es a dir, tot i que dormen en tenda com nosaltres, en res mes s'assemblen els dos viatges. Rondant la setantena, encara s'atreveixen a viatjar per aquestes terrees, a cavalcar per estepes verdes i a fer petits trekkings. Chapeau. i tambe chapeau per la seva amabilitat a l'hora de convidar-nos a sopar, un exemple mes que el viatjar en bici es alhora tan bonic i tan dur que fa que gaire be tothom intenti ajudar-te)

Encara ens queda una kilometrada fins a Naryn, que disfrutarem gaire be sempre al costat del riu, en un engorjat cada vegada mes tancat que conserva l'humitat del riu i fa possible la vida dels arbres tot i la sequedat dels voltants. Acampem al costat d'una iurta metal.lica en un lloc a priori maquissim. Aigua a la vora, forsa verd i vegetacio,... cap pega. Pero la rosada de la nit i la muntnaya que ens separa del solfins gaire be les 10 del mati alentira la sortida a l'endema. Cap problema quan no te cap pressa, ni cap plan a priori establert, un dels millors metodes per disfrutar autenticament de la bici.

De totes maneres, com qeu son pocs els km que ens queden fins a Naryn, i es fan cada vegada per millor carretera, tot i que al final, de tants km per pista, un ja sent la necessitat de pedalar comodament en asfalt.

Naryn es una ciutat sense bazar, que a Asia diu molt poc d'una ciutat. Vindria ser com a casa trobar un poble sense plasa de l'Ajuntamment. Gairebe impossible. Doncs existeix. I la primera impressio que un treues que no hi ha res, nomes 4 vailets que surtes del no res tan bon punt el primer crida...TOURIST!!! I algunes vaques pasturant pels polsegosos carrers. I els edificis aguanten en peu i res mes, la resta es depriment. Per no trobar, ni "shashliks" trobem.
Per sort el dia de "festa" que ens donem serveix per menjar un bon plov a casa la senyora que ens acul. connectar-nos a internent, planificar la seguent ruta i poca cosa mes. Siiiiii, descobrir un fabrica de galetes al primer pis del bloc del costat. Una autentica troballa que exploto tal com cal!!! ajajaja

Pero un mal Naryn no li treu ni gota de valor ni emocio a tan espectacular trevessa.


dades estadistiques a dia 26/07
km.....1925
caigudes.....de bici cap. Pero del caval kkrguis que un nano em presta, una. Tinc l'esquena com la samarreta perica: blau i blanca :-(
dies sense dutxa (seguits)......10 (no es compta les rentades al riu, es clar)
dies de bici.....al voltant de 25
maxim km dia......135 km
bivac mes alt......3820 m.
ciclistes vistos.....8 (tots en sentit contrari) :-(
koumis vs. ayran......a l amuntanya guanya el koumis. ara ja empata l'ayran
sindries.....tot el qeu vaig perdre a les muntanyes ho he recuperat a la val l de Fergana jajjajaa
parte medico.....res de cagarrines. Nomes la caiguda del cavall
temperatures......neu a la muntnaya, 40 graus a Fergana


Enric Rodrigo

3a Crònica


Se que han corregut rius de tinta, rumors mal intencionats i bromes de tot tipus (i mes que en correran) sobre el pobre Jenik (Juanito en txec), per la seva particular amnera de rentar-se el tercer ull.

Primer de tot, deixeu-me dir en defensa seva que al seu costat m'ho he passat la mar de be. Es un xaval d'encara no 30 anys, empleat a Praga en el departament de disseny d'un diari nacional, que ha plegat per anar fins a la India en bci, i a traves, no gens menys, de l'Afghanistan!!!, i despres passar-s'hi alla una bona temporada.

Vam coincidir casualment a traves d'uns amics polonesos que havien arribat a Bishkek despres d'una setmana ininterrompuda de tren des d'Ucraina i fins al Kirgui, a treves dels deserts del sud de Russia i el Kazahkstan. Rapidament ens vam posar d'acord en la ruta a seguir, aixi que un cop solucionats diversos affaires (reparacions, rodes i visats), ens disposem, sota un fina i constant pluja que nes deixara arreglats ja el primer dia, a encetar el que per a mi sera l'aventura centra-asiatica.

De caracter obert i simpatic, dominador de les noves tecnologies, rapidament trobem aquelles bromes que creen un clima de bon rotllo i alegria. Que si les noies kirguises i el "I love you" que de tan en tan els hi dediquem per augmentar encara mes la seva rialla, que si les fulles de marihuana que va posar a secar a la sauna de iac Tours per fumar-se-les abans de dormir, i almenys, anar a dormir amb l'efecte placebo!!!, que si la racio diaria d'all que cal consumir contra el mosquits, i per evitar de totes totes donar-nos un morreig amb el "bona nit", ...

Gran aficionat al koumis i ayran (iogurt kirguis), i aficio compartida, sempre mes se'l coneixera per la seva particular manera de rentar-se el cul. Pels qui encara no estigueu al corrent del seu peculiar estil, us dire que sempre ha estat un defensor de l'escola asiatica, aquella que practica la neteja sense paper, amb aigua, i...amb la ma esquerra!!! Aixi que ja al sortir de Praga, va optar per l'estil kirguis, i .. que duri!!!. Sempre em va comentar que no hi havia manera de que quedes mes net.

Per evitar que les bromes que li pogueu fer no siguin tan cruels i besties, he de dir en defensa seva que sempre despre es va rentar les mans amb sabo, i que tambe sempre, cagava despres d'esmorzar. Cosa que a mi em suposava una gran tranquilitat!!! jajajajajajaa
El "divorci" no es deu a malsentesos o baralles de parela, sino al fet que el seu visat pel Kirgui comenava el 15 de juliol, i tenia pressa per arribar-hi. Una llastima, pero pot ser, encara ens trobarem a la India.

El mateix dia de la separacio ja estava amb un altre, ja veieu que soc realment un tio molt facil :-) Un danes de 48 anys que vaitja per un any i mig. Professor de professio, vestit a l'estil del Miguel de la Cuadra Salcedo, respon a l'arquetip de tio nordic. Ros, meticulos en les coses (inclus en la barba que porta perfectament retallada), amb el millor equipament, escas de paraules i avar en la rialla. Si el txec era el mes salat de la plasa (equivalent d'estar per casa al castella "alegria de la huerta",), i el seu rus un impediment per fer progressar el meu kirguis pero a la vegada un seguro per situacions compromeses, el danes quan entra en cases desconegudes no sap fer altra cosa que eixugar-se el mocs i dir ok. :-) Ni una broma pels petits de la casa, ni una punyetera paraula en kirguis, RES!!! Una paret.

Nomes li agrada parlar de politica (he comensat pel 1714 pero encara no he arribar al nou Estatut), de viatges (no podia ser d'una altra manera) i del seu admirat Michael Laudrup, tambe anomenat Judas 1 per la aficio culer, a qui considera el millor jugador de la historia. O sigui que sovint ja em teniu a mi, per no sopar plegats callats, explicant-li que el Laudrup es un Judas, el Gravesen un paquetorro i el Bronby per sempre mes un equipet d'estar per casa. A veure si amb tanta artilleria el tio s'encen una mica, pero ni per aquestes. Fins ara lo unic que he aconseguit es guanyar-li una aposta sobre el guanyador del Mundial i que si li faig un acudit respongui amb un laconic...yaaaaa!!!!

Pero en aquestes contrades, i sobretot per defensar-nos dels gossos al Tibet, la companyia no va gens malament. Aixi que segurament pedalarem plegats fins a Lasha, on jo hauria d'enfilar cap al Nepal i ell continuar Xina avall cap a Laos.

I be, mentre escric aquestes ratlles acampats en una preciosa vall propera al llac Song-kul (i on segur que cau un espectacular bivac!!!), un parell de kirguisos arrosseguen, empenyen i fan caminar a 2 potes una pobre ovelleta, que abans d'acabar sent un pila de shashliks en les brases de qualsevol poblet, es passara una estoneta al matelero del cotxe.

Cambio y corto

Enric Rodrigo

dilluns, de juliol 10, 2006

2a Crònica: "NO PERMIT EXPEDITION"



Aquesta expedicio de txeco-catalana es va ideae cami de Karakol, ja no recordo si dalt la bicicleta o en una de les aturades per recarregar "combustible". Teniem clar que un cop arribats a Karakol valia la pena intentar fer una bonica volta per les verdes muntanyes que envolten aquesta ciutat fundada per russos a la riba del llac Issik Kul (aixi l'anomenen pel fet que a l'hivern no es glasa).

Ens instal.lem a Iac Tours, una ja coneguda casa on van a parar la majoria de motxileros i viatgers que busquen bona teca i una ambient agradable, i si pot ser acompanyat de preus raonables. Nosaltres, per no perdre el costum, plantem les tendes al jardi, i ens conformem amb una gustosa sauna la mateixa tarda que arribem.


La nostra intencio inicial es anar fins a Inylchek, ciutat que rep el nom del riu que la travessa i que prove de les glaceres que kilometres mes amunt formen els majestuosos Khan Tengri i Pobeda, ja a la frontera amb el Kazhastan el primer i la Xina el segon. La ciutat respon a la tan coneguda planificacio sovietica, que en un intent de russificar i a la vegada industrialitzar el territori, troba els llocs mes remots i inhospits per fer-ho. Com la majoria dels gran plans sovietics, tot es a mig fer. Ara corren rumors que de nou els russos volen muntar una mega gran central electrica aprofitant la forsa del riu. Aixo donaria una pila de llocs de treballs i molts diners, pero em sembla, que de tot aquest pla el mes calent es a l'aiguera.

Per temptejar el terreny, per que en aquests paisos sempre que t'acostes a fronteres la cosa es posa peluda, demanem consell al propietari de Iac Tours, un home simpatic i espavilat pels negocis, que ens diu que "without perrrrrmit, big prrrrrroblem"!!!!, amb un accent rus que delata la seva procedencia. Ho adorna amb anecdotes de pressons i amenaces de la policia, amb ponts fantasmes que hi son pero no es veuen, amb carreteres planificades pero mai executades. Vaja, que hi posa mes pa que formatge, o aixo es el que ens sembla, i decidim que res millor que coneixer la situacio sobre el terreny. I es que tampoc tenim gaire alternativa: si ens el creiem, o paguem 10 dolars i ens esperem una setmana a tenir el permis necessari o paguem 25 per 3 dies d'espera. Com que cap de les dues alternatives ens agrada gaire, decidim que tirem pel dret, aixi que l'endema al mati fem les ultimes compres necessaries, i com que es diumenge i no hi ha gaire pressa, dinem a gust en un dels centrics cafes de la ciutat.

Convensuts de les nostres forces i sobretot de la nostra predisposicio a acceptar els problemes que puguin venir, agafem la bici per pedalar la tarda. Com que es diumenge i qualsevol excusa es bona ( i passar per davant de l'ultim cafe en varios dies es una gran rao) ens aturem a l'hora de berenar per agafar forces amb uns "mantis", una especia de ravioli gegant farcit de carn i ceba fregida. El meu company, es pren tant a pit aixo del diumenge, que es lia comprant una ampolleta de vodka, que aqui es mes barata que l'aigua envasada. Es veu que aixo de comprar vodka ens converteix rapidament en uns autentics " col.legues", per que el dependent automaticament ens demana si tenim pressa. I es que la vaca acaba d'entrar al corral i la llet sera a punt en una estoneta. Quan ens la donen, l'ampolla es calenta. Pero no per que l'hagin bullit, sino per que acaba de ser munyida (la vaca, s'enten!!!). Aixi que afegim un parell de litres de llet al nostre rebost mobil.

No gaire mes endavant del poble, i mentre molts camperols encara son al camp recollint les ultimes herbes o manant el bestiar cap a casa, nosaltres instal.lem la tenda al lloc on ens sembla mes idoni, un caminet paralel a la carretera amb forsa verd i a l'ombra d'uns imponents arbres. Com que hi ha tant de "transit", al cap d'una estona un parell de crios a lloc del seu cavall ens ofereixen l'ultim divertiment del dia. Intercanviar per una estona el cavall per la bicicleta. Jo, que aixo del cavall nomes ho he provat al Kirgui, ni m'ho penso. Li descarrego les alforges al crio i li demano el cavall. Un exemplar jove, de color marro clar que es comporta com un autentic expert. Em du al trot i al galop segons li demano, i respon sempre a la primera als meus crits kirguisos de "chu, chu" per animar-lo i una especie de "bbbrrrrrrrbbbbrrrrr" per aturar-lo. La cosa funciona i ens ho passem la mar de be, jo com un "vaquero" del Valles per aquestes ester\pes asiatiques i el xaval darrera meu intentant no perdre pistonada.

L'endema deixem definitavament la plana per encarar la muntanya, on un pas de 3822 m. ens estar esperant. La primera part de la pujada es en asfalt i en suau pendent, pero el pes que arroseguem es nota forsa i ja ens comensa a exigir un esfors important. El paisatge es imponent, amb valls cada vegada mes tancades i mes verdes encara, poblades dels avets que ens aquestes terres es tant caracteristic. El tipic paisatge siberia, posat a la muntanya. I 4 casetes aqui i alla, i per suposat, cavalls, vaques, ovelles, ...
L'esfors ens demana una aturada just abans d'arribar a una esplanada on el riu forma mil meandres, i on els kirguisos nomades instalen les seves iurtes i passen els estius. pedalar es una autentica delicia, i la trobada amb el primer kirguis l'aprofito per fer una introduccio en kirguis que ve a dir que jo i el meu amic pedalem en bici, d'on som i 4 cosetes mes, afegint sempre algunes paraules de menjar, per veure si el kirguis relaciona menjar amb invitacio i ens ofereix el segon dinar del dia. Efectivament, i com tantes altres vegada, la cosa rutlla, o sigui que a la que deixem les bicis a peu de carretera, travessem un riu amb un pont mobil, que no es posa ni es treu sino que a cada pas que hi fas, es mou, i ja som instal.lats a la iurta de l'amfitrio. Hi passa l'estiu amb part de la familia, on s'hi compten diversos fills, una gendra i un net que li fa caure la baba. I una pila d'eugues i cavalls, vaques i toros que els hi donen la materia prima que necessites. i es que amb la llet de l'euga fan el "koumis", antigament la beguda nacionat kirguisa (ara substituida sens dubte pel vodka de "garrafa", un vodka que a l'obrir l'ampolla dius, hostia, si aixo fa olor a hospital!!!), una llet fermentada en un barril que adquireix una petita graduacio alcoholica, i que a forsa de beure-la, cada vegada agrada mes. Ens ho passem pipa dinant una carn de xai que guarden en una bossa, fent fotos de la familia, veient que el net de la familia, amb nomes 1 anyet i pico, agafa la cuixa del xai com si fos la mamella de la mare. Quina manera d'escurar. I es que quan els veus tan petitons i ja tan acostumats a aquesta manera de viure, un no deixa de pensar que aixo s'ha de mamar de petit.

Recarregades les piles, tornem a la bici, no sense abans haver pres nota de l'adresa d'hivern de la familia, on passen l'hivern quan a les muntanyes no s'hi pot estar. Prometem enviar les fotos, en agraiment a l'hospitalitat rebuda. Be, el cas es que aquesta zona del Kirgui es d'allo mes humida a l'estiu. El ventent que baixa de Siberia no troba cap entrebanc fins que un llac que a casa seria mar i unes serralada imponents aixequen aquest airet per provocar dia si dia tambe unes quantes tronades. No passa una hora que som a la bici quan la pluja apreta fort, pero com que tot ens ve de cara, i mes que hi vindra encara, una altra iurta ens dona l'aixopluc i l'abric que necessitem. Ens tornen a oferir el mateix que abans, la mateixa hospitalitat i el mateix tracte agradable, aixi que es tornen a repetir les escenes de les fotos, de les adreces, ... Amb una variant, aquesta vegada fa menys estona que l'ovella es morta, aixi que en canvi de menjar carn freda aquest cop ens toca menjar el fetge de la bestia. A mi, que ja sabeu que m'agraden aquestes menges, em sembla de fabula. El company no fa tant bona cara, pero la gana, el fred i sobretot el quedar be, l'empenyen a tastar-lo.

Passada la pluja seguim amunt, per camins cada vegada mes drets i pedregosos, fins que ja cap al tard, veiem el final del port. Ens tocara encara arrossegar una miqueta les bici per sobre de la neu que encara esquitxa el cami. L'esfors es tan que ni em canvio de calsat. Aixi que jo amb les meves sandaliquis, trepitant neu i ...avanti!!! Un cop superat el port al crit de "Geronimooooooooo", un ritual que m'acompanya en els moments d'euforia d'ensa que el Xavi me'l va donar a coneixer, ens espanta el fred de la baixada. La pluja i la pedra ha refrecat l'ambient d'allo mes, aixi que a la que trobem uns barracons amagats busquem l'aixopluc necessari per passar la nit. L'edificacio suposo que era el garatge de les maquines de neu en els temps que n'hi havia, peo ara no deixar de ser un niu de rates i de porqueria. Per sort trobem una habitacio on les rates on han treballat tant, i encara que l'olor a humitat es fort i desagrable, millor s'esta aqui que a l'intemperie.

L'endema, tercer dia d'aventura, tot fa baixada fins a Inylchek. El paisatge, a desgrat d'ambos, canvia sobtadament. El verd el deixem enrea rapidament i la muntanya arida comensa a guanyar protagonisme. Els pobles marcats al mapa no deixen de ser una casa aillada i un puesto militar de l'era sovietica, que ens servira per estar fitxats i com que no "hay mal que por bien no venga", recollir un parell de pans per mes endavant. Tot i l'aridesa del paisatge, te una forsa que atrau. I es que si be les primeres muntanyes apareixen despullades i sense el color que tant ens agrada, el contrast que donen els majestuosos pics que les adornen, abruptes i dominants, donen al paisatge aquell no se que que fa que any rera any, torni per aquestes terres.

A poc a poc ens acostem a Inylchek, on a l'entrada del poble hi ha el famos pont amb el check point. I amb la "santa iglesia hemos topado". Els primers momens de dubte dels soldats de torno es solucionen amb un trucada, on nosaltres entenem els pobles que abans hem advertit que volem visitar. La resposat es contundent: MITJA VOLTA!!!! Intentem persuadir de totes les maneres (be, de totes no, n'hi ha algunes que fins i tot el que es neteja el cul amb les mans no esta disposat a fer, i jo encara menys!!! jajajaaj), aixi que no ens queda mes remei, sota un sol de justicia, d'agafar anims i comensar la tornada, que per fer inri, inclou un tram, res!!!! un tramet de pujada de 58 km!!!! Buuauaaaaaaaaa!!!! Nomes pensar-ho se'ns cau el mon a sobre. Pero com ja us he dit abans, les coses ens venen de cara, i uns txecs que fan el mateix que nosaltres (idem ruta, idem no perrrrrmit pero en jeep) ens conviden a penjar les bicis al sostre del jeep. Son una familia que van sortir de Txequia amb l'intencio d'arribar al Kirgui, i des d'aqui, tornar a Txequia. A nosaltres ens va de fabula, per que aquesta mateixa nit podem sopar, al mateix cafe que abans, uns magnifics shasliks!!!

I res mes, fer broma amb el manager de la casa, per que per no allargar el tema encara mes, he fet un "cortar" dels detalls mes secundairs, no sigui que ningu arribi al final.

Una abraçada i fins aviat

Enric Rodrigo

diumenge, de juliol 09, 2006

1a Crònica: Festival KIRGUIZSTAN



Salam, salam, salam!!!!

Suposo que alguns de vosaltres ja n'esteu enterats, pero el vaitge no va comensar gens be. Els meus amics d'Aeroflots, confonent les rodes de la bicicleta per pilotes de futbol, em van enviar les rodes de la bici a...Alemanya!!!!

Aixi que ja em veieu a mi, a les cinc de la matinada i sense haver dormit gaire, vinga a omplir formularis d'Aeroflot per culpa de les rodes perdudes. I amb una cara de tonto que no me la poda acabar. Omplint formularis i de pas encenent algunes espelmes al sant dels miracles mes grans, a veure si sonava la flauta.

Be, finalment les espelmes van funcionar i el dilluns al migdia rebia les rodes. Vaig bufar de suspiro com mai. Podia perdre altres coses, pero de totes les possibles, perdre les rodes era lo pitjor.

Be, aixo em va obligar a trastocar els meus plans inicials, que consistien en marxar rapid de Bishkek i comensar a pedalar tan aviat com fos possible. Aixi que uns rusos que em porten de l'aeroport a la ciutat em deixen en un hotel on em demanen 80 dollars!!! BIG PROBLEM!!!
Primer objectiu, trobar una coseta barateta. Vaig estar al mateix carrer on havia dormit tres anys abans, pero va ser impossible trobar la casa. Ho feia de memoria pero sense coneixer l'adresa exacta. Ningu la coneixia, aixi que fatigat i cansat, aprobo el seguent hotel per...10 dollars. Tota una pasta al Kirgui, pero ja no podia mes. Seguents objectius: dormir, menjar be i mirar algunes xinetes (que no fumar-les, eeeehhh?)

Pel dormir be, tot i la calor que fa, no hi ha problema. Per menjar tampoc, aixi que en un tres i no res em ventilo un laghman (fidues xinesos), un plov (paella turca) i unes quantes costelles de xai. La resta de dies a la capital, doncs repetint menus, buscant l'estatua del Lenin de turno (ara amagada al pati del darrera del Parlament), i ...posant espelmes a la Verge dels Desamparats. jajajajaj

Pero com que no hi ha mal que per be no vingui deborant una paella turca em trobo amb uns polonesos. Han fet sis dies de tren des de Polonia fins al Kirgui, i tenen intencio de seguir fent dit fins al Tibet. Xerrem i em parlen d'un txec que ha de venir en una estoneta, un "pajaro" que porta pedalant un parell de mesos per Ucraina, Russia, Kazhakstan, ... Vaja, que va sortir de casa amb la bici posada!!! Quan el conec, posem les cartes sobre la taula, i veiem que una part del plan coincideix, aixi que monten una joint venture i ja estem tots dos pedalant per Kirgui.
Ell es un jabato, no nomes per que va sortir de casa amb la bici, sino pel que ara us dire. Fa 1.85 i pedalar xupant roda seva es un gustaso, pero no nomes aixo, del Kirgui se'n va al Tadji i d'alla entrara a l'Afganistan (con lo puesto!!!) , i ala, cap a la India que falta gent.

El Xavi ja sap que els gossos son un problema en aquestes terres, i que a vegades, les passes putes. Doncs el tio ni s'inmuta, es para, es gira cap el gos i li planta cara. Jo en canvi faig servir la mateixa tactica que l'any passat: maricon l'ultim!!! jajajaajaj

A mes a mes. i deixeu que us expliqui un detall, el tio des del primer no porta paper de water!!! El xaval te una ma esquerra prodigiosa que neteja a base de be!!!! jajaja A l'estil asiatic, la dreta per menjar i l'esquerra per netejar el tercer ull. Jo al seu costat soc tot un novato, per que encara vaig amb el meu rotllo de paper i tota la parafernalia, pero no descarto que si se m'acaba a la muntanya, igual em passo a la seva escola!!!! jajajajaaj

Bueno, anem al gra. Al final vam sortir dimarts al migdia, ja que ell tenia que recollir el visat pel Paki. HO vam fer sota una forta pluja, aixi que un cop tenim la primera capa de merda, ja no ve d'aqui. I encara hem estat de sort, hem aprofitat un sortidor d'aigua per fer la primera dutxa, i un bivac al costat del llac per fer la segona. Avui a Karakol abans de dinar al mercat, la tercera. Aixi que la mitja va bennne. Pero si la mitjana fins ara es forsa bona, la ruta seguent no promet res de millor. Si avui ja som al culet del mon, dema enfilem cap a Inylchek, on hi ha un a de les glaceres mes llargues del mon, i punt de partida de l'escalada per Khan Tengri i Pobeda. Ens tocara pujar fins els 3800 i fins i tot 4000 metres, i amb el temps que fa (cada dia a partir de migdia es tapa i fot unes tormentes de campeonato, o sigui que el que netegem pel mati, ho embrutem a la tarda!!!)ens fa por pillar neu. Pero alla anem, o sigui que per nosaltres no quedara!!!

Hem estat plantant la tenda on hem pogut, al costat del riu, del llac o al ben mig de la muntanya. Acceptant pa acabats d'enfornar per sopar, koumis per anar tirant durant el dia (una beguda feta a base de llet d'euga, fermentada i lleugerament alcoholica, que et posa a to), i fruita dels venedors ambulants. Un cop entrats al llac Yssik-Kul (literalment vol dir aigues calentes, pero ho diuen per que no es glasa a l'hivern!!!), el paisatge fabulos. El mar a una banda i muntanyes i prats a l'altre. Cavalls, vaques, pastors, pagesos i ...sobretot molt bon rotllo. Pedalem tot el punyetero dia, pero anem fent forsa parades per recarregarpiles, tirar les fotos de rigor, ...
Total, qeu no serem nosaltres els que aixecarem el Kirgui. Per sopar ens fem nosaltres les amanides i el pa amb mel no pot faltar. Nomes per dinar, i per esmorzar per segona vegada, ens firem i dinem per mig dollar!!!

I avui hem arribat a Karakol, on ens hem posat les piles a base de be amb kaymak (mantega liquida que ...literalment, t'explota a l'estomac, pasta amb bolets, iogurt i com que som en plena temporada, mes koumis!!! I res, a passar la tarda a l'internet, fer una mica el mandra (la neteja l'hem feta abans de dinar) i comprar 4 cosetes per la ruta que dema comencem. Alla no hi ha res, nomes algusn pobles on no esperem trobar gran cosa. I ens diuen que llops,. aixi que...ojito!!!

Tambe esperem trobar algunes iurtes, sobretot cap al final de la ruta. A veure si s'enrotllen i a canvi de fotos ens alimenten.

bueno xavals, amics i familia, espero que la ressaca del Mundial no duri gaire, que tenim un estatut nou de trinca a estrenar!!! jajaajaj

Un peto molt gran pels pares, iaia, germana i nebots i cosins. L'Ariadna triomfa molt quan l'ensenyo al amics kirguisos. Una forta abrasada a la resta.

A tots us enyoro, pero m'ho estic passant pipa!!!

Enric Rodrigo